Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El sistema públic de salut del qual actualment gaudim va ser concebut fa quaranta anys com un Sistema Nacional de Salut que aleshores tenia com a repte més important la universalització de l’atenció sanitària, és a dir, donar cobertura sanitària a tota la població resident.
Aquesta fita es va anant assolint progressivament, incloent-hi els diversos col·lectius que havien estat exclosos de la cobertura pública. Cal recordar que, quan es va aprovar la Llei General de Sanitat, només tenien cobertura sanitària a càrrec de fons públics els afiliats a la Seguretat Social i els seus beneficiaris. Bona part de la ciutadania que no cotitzava era atesa per la beneficència.
La universalitat en l’accés a l’atenció sanitària gratuïta o bonificada es va anant desenvolupant de forma progressiva entre 1986 i 2012, en favor de diversos col·lectius: pensionistes de classes passives, persones sense recursos, perceptors de prestacions no contributives, menors d’edat tutelats per les administracions i estrangers en territori espanyol, entre altres.
És obvi que la societat actual, superat el primer quart del segle XXI, no té res a veure amb la de l’últim quart del segle XX. El creixement demogràfic i l’envelliment de la població, també del col·lectiu dels professionals sanitaris, són dos elements essencials del canvi que s’ha produït. Però no són els únics.
Els avenços científics i tecnològics; les noves teràpies; la incidència de la immigració; les epidèmies, pandèmies i l’aparició de noves malalties transmissibles afavorides per la globalització; els canvis climàtics, la irrupció de la intel·ligència artificial; l’ús del big data en la recerca clínica; el creixement exponencial de ciutadans amb doble cobertura; els canvis culturals i de l’escala de valors que s’han produït en la societat, sense oblidar el constant creixement de la despesa en sanitat que posa en qüestió la sostenibilitat futura del sistema, i un llarg etcètera. En definitiva, ens trobem davant d’un escenari de molta complexitat, que, a més, no deixarà de créixer.
Adequar el sistema a aquesta nova realitat és un repte que només es pot afrontar si tots els actors concernits es posen d’acord. El primer pas l’han de fer els polítics, traient les qüestions referides a la salut de la lluita partidista i tractant-les com el que han de ser: una qüestió d’Estat. En matèria de salut, s’ha d’exigir als nostres governants una visió d’estadistes i no de polítics que només pensen en els rèdits electorals.
També els gestors, els professionals i els usuaris s’han d’involucrar en les reformes que necessàriament s’hauran de dur a terme per donar una resposta, a l’altura dels temps moderns i pensant en l’esdevenidor, a la següent equació, que no ha estat mai ben resolta pel sistema sanitari públic: tot, per a tothom, de la millor qualitat i a cost zero en el moment del consum?
Dues de les incògnites d’aquesta equació, sovint citada pel professor Vicente Ortún, ja han estat ben resoltes amb la universalització del sistema (“per a tothom”) i amb la voluntat de recerca permanent de l’excel·lència en la prestació dels serveis (“de la millor qualitat”). Així doncs, només queda incidir en les incògnites del “tot”, que té a veure amb la definició de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut, i “a cost zero”, que està relacionada amb la introducció de copagaments, no tant per finançar el sistema com per introduir elements que en racionalitzin l’ús. Cal recordar que, en termes de copagament en salut, només és gratuïta l’atenció sanitària. Altres prestacions, com la farmacèutica i l’ortoprotètica, estan subjectes a pagaments bonificats (mite de la gratuïtat).
Des de l’òptica del sistema de salut a Catalunya, les reformes que es plantegin han de servir per recuperar les característiques que van definir el model en la seva etapa de construcció i que, amb el pas del temps, s’han anat diluint. Entre elles, la diversitat de proveïdors i de formes de gestió, la separació de funcions entre el finançament i compra de serveis i la seva provisió, i l’autonomia de gestió dels centres, establiments i serveis sanitaris.
A l’hora d’abordar reformes al sistema de salut, tampoc s’ha d’oblidar que la col·laboració público-privada ha estat un element essencial en la construcció del model sanitari català, la qual cosa vol dir deixar de banda el debat estèril sobre la desprivatització o publificació del sistema. La presència de formes de gestió privades, per si mateixa, no posa en risc la naturalesa pública del servei sanitari ni desnaturalitza la seva essència. El que defineix el servei públic és el seu finançament amb fons públics, qui té la potestat per definir les prestacions de la cartera de serveis i qui garanteix la qualitat de l’atenció i els drets dels usuaris i pacients. Totes aquestes funcions, en el nostre sistema de salut, recauen en l’administració sanitària titular del servei.
A tots aquests elements, que han de ser inspiradors de les reformes que s’hagin de dur a terme, cal afegir la professionalització de la gestió de les institucions, així com donar al món local una major rellevància en la governança del sistema i de les institucions que el componen. Ateses les competències dels ens locals en matèria de salubritat pública i salut comunitària, i tenint en compte el rol que, com administració de proximitat, estan cridats a desenvolupar en la integració de l’atenció social i sanitària, han de tenir veu en les reformes que es plantegin.
I una última reflexió: qualsevol reforma que es plantegi haurà de comptar, necessàriament, amb un ampli consens polític i social, i no es podrà dur a terme sense la complicitat dels professionals sanitaris. Aquesta participació activa en el disseny i implantació de les reformes requereix, però, algunes premisses.
En primer lloc, una forta vocació de servei públic. L’atenció centrada en les persones també ha de suposar una certa supeditació dels interessos personals i professionals a l’interès dels pacients, que es pot traduir en una major flexibilitat en l’organització del treball dels equips i una certa polivalència en l’exercici de l’activitat.
En segon lloc, la participació dels professionals sanitaris en la reforma del sistema de salut requereix amplitud de mires, sobretot dels representants col·legials i sindicals dels diferents col·lectius professionals. Cal deixar de banda la concepció conservadora i antiquada de les respectives professions com un conjunt de competències exclusives i excloents, i reconèixer que existeixen espais competencials que poden ser compartits interprofessionalment, així com no obstaculitzar la incorporació de nous perfils professionals.
Evidentment, aquesta complicitat en l’aplicació de les reformes ha de ser corresposta pel sistema i les institucions, establint vies de participació dels professionals en la gestió, més enllà de la mera gestió clínica, i en la governança, obrint la possibilitat de la seva presència en els òrgans de govern.
