Entrevista

Mercè Rocaspana, infermera: «Moltes vegades et canses de tantes desgràcies planetàries i penses que ho deixes però, al final, sempre segueixo» 

Actualment, la Mercè Rocaspana Moncayo és coordinadora de la unitat d’emergències humanitàries de MSF i, com a docent, imparteix l’assignatura de Salut internacional i Cooperació a futures infermeres i infermers a l’Escola Superior d’Infermeria de l’Hospital del Mar. En aquesta conversa amb El Diari de la Sanitat parla de necessitats no cobertes i d’ajut humanitari, de vincle i de professió sanitària.

Va acabar l’any treballant sobre el terreny a la Franja de Gaza. Amb quin escenari us vau trobar? 

El que vam veure és que hi ha molta destrucció d’infraestructura. Hi ha zones més malmeses que d’altres, però es considera que més o menys un 80% de les estructures sanitàries tenen alguna mancança. 

Quines són les principals necessitats de la societat a la Franja?

El més necessari és un lloc on viure, perquè hi ha tanta destrucció que molta gent ja no té casa seva o s’ha hagut de moure perquè el lloc on viu és molt perillós i estan vivint entre plàstics, en condicions molt precàries. A més, l’aigua és també molt important, perquè ara mateix a Gaza és un bé molt escàs. Gaza és un indret que depèn molt de la dessalinització de l’aigua del mar, i totes les estructures han estat malmeses. I quan tens poca aigua la prioritzes per beure i ja no en queda per a la higiene personal o netejar els aliments, la cuina, la roba…

Hi ha moltes persones que venen al centre de salut amb ferides que, en inici, eren petites tonteries –sobretot als peus– que s’han infectat perquè no s’han pogut curar; sobretot els infants, perquè molts no tenen sabates i van descalços, ja que des que va començar tot, ara fa dos anys, potser han canviat dues o tres vegades de número de peu i no disposen de calçat adequat.

Què passa amb qüestions essencials com ara el menjar i els medicaments?

Des de l’octubre que hi va haver l’alto el foc, hi ha entrada de camions amb materials bàsicament comercials, que la gent pot comprar. També hi arriben les organitzacions, que fan el seu subministrament, però no hi ha una entrada massiva d’ajut humanitari gratuït per a la població. Tampoc grans quantitats de menjar per distribuir-lo entre les persones que ho necessiten. Els medicaments arriben a través del sistema de l’OMS, que és qui coordina el subministrament als hospitals del Ministeri de Salut, i les ONGs també entren els seus propis materials. Nosaltres hi portem els medicaments i els materials que fem servir a les nostres estructures sanitàries, però la globalitat no està coberta, hi ha moltes mancances.

“Un 80% de les estructures sanitàries a Gaza tenen alguna mancança”

Quin tipus de patologies es tracten més als centres de salut? 

Al centre de salut ho veiem tot: salut mental i salut física; infants i adults; atenció prenatal, postnatal, contracepció, sessions grupals o individuals de salut mental, sessions de promoció de la salut. També fem screening nutricional per saber si hi ha infants i, sobretot, dones embarassades o mares lactants amb malnutrició. Al centre també hi ha una sala de cures on podem fer algunes cirurgies menors, com ara obrir un abscés, tractar una cremada una mica complexa o, fins i tot, un peu diabètic. També tractem algunes malalties cròniques i malalties psiquiàtriques. 

En un context on hi ha infraestructures malmeses i manca tot tipus de material… l’àmbit sanitari dona a l’abast?

Sí, però hi ha moltes coses que no es fan. No tinc xifres, però segurament hi ha molta cirurgia lectiva que s’hauria d’estar fent i no es fa. A Gaza el nivell de resolució dels hospitals era molt semblant al nostre, però actualment no crec que ningú estigui fent una cirurgia d’una hèrnia o una pròtesi de genoll o una artroscòpia. Fins i tot d’oncologia es fa molt poca cosa; només algun tractament molt bàsic. I només hi ha un lloc on es fa diàlisi.

Es podria dir que s’ha reduït l’activitat, doncs?

Sí, tot es redueix. Per exemple, al principi nosaltres érem dels pocs que disposàvem de medicació per a malalties cròniques com la hipertensió o la diabetis, que és el que molta gent necessita. La major part d’organitzacions estaven més preparats per a tot el que fa més referència a trauma, ferits de guerra o malalties agudes. 

Creieu que aquí ens arriba la realitat que s’està vivint allà, o bé que en tenim una informació esbiaixada? 

Crec que el fet que no hi hagi periodistes internacionals, que estigui prohibida l’entrada de la premsa internacional, no és bo. La feina que estan fent els periodistes palestins és bona –la d’uns millor que la d’uns altres– però igualment se’ns demana molta informació a les organitzacions que treballem allà, perquè ho veiem de primera mà. De tota manera, les imatges que hem vist de carrers sencers amb tots els edificis a terra, per exemple, són reals; de les mesquites no en queda ni una, tots els minarets estan caiguts, hi ha zones on no hi queda res. 

Quan esteu treballant in situ canvia la vostra visió del conflicte?

El cert és que no, perquè es coneix tant que no tens cap sorpresa. És veritat que, fins i tot ara que hi ha l’alto el foc, passen coses, i això vol dir que en comptes de sentir cent bombes al dia, en sents quatre o cinc. Però no hi ha silenci. No hi ha tranquil·litat. Aquest conflicte no s’ha acabat… 

“No hi ha una entrada massiva d’ajut humanitari gratuït per a la població i la globalitat no està coberta, hi ha moltes mancances”

Durant un temps, es va dir que es restringia o bloquejava l’ajut humanitari a la zona. La vostra organització ha tingut algun inconvenient? 

Sí, és clar, Israel posa les normes des del primer dia. De fet, abans d’aquest últim conflicte de fa dos anys, ja hi havia regulacions per part d’Israel. Hi ha una llista, que anomenen dual use, amb tot de coses que estan prohibides; en el nostre cas, és bàsicament material de biomedicina, perquè contenen bateries o minerals que poden tenir una altra utilitat. Però s’arriba a punts d’absurditat com ara prohibir entrar bombes d’extracció de llet materna. Quin perill poden suposar? Aquesta llista s’ha anat modificant, tot i que també hi ha hagut períodes de tancament total. Nosaltres, com tenim molta experiència en aquest tipus de context, generalment fem comandes grans i calculem un estoc de reserva. Ara, per exemple, tenim reserva per a tres mesos. 

Com a personal sanitari, us heu sentit en algun moment objectiu militar?

A Gaza, des que va començar aquest darrer conflicte ara fa dos anys, es considera que hi han mort uns 1.700 treballadors humanitaris, quinze dels quals companys de la nostra organització. Tenim un procediment de seguretat, sobretot de moviments i, en principi, el govern d’Israel coneix la nostra posició per mirar de garantir que no ens considerin objectiu del seu interès.

Personalment, alguna vegada has sentit que estàveu en risc? 

En realitat, jo no he estat mai en perill ni a punt que em passés res, però moltes vegades he tingut por, sí;  no fa cap gràcia sentir bombes que no saps d’on venen i avions que et sobrevolen a les quatre del matí. Quan érem a Síria vam haver de sortir ràpid, però treballem amb cert marge, i la majoria de moments són tranquils i n’hi ha de molt bonics.

Viure en un context d’emergència afecta més un determinat grup de població (nens, dones embarassades, persones discapacitades etc)?

Per a alguns nens, els bombardejos formen part de la seva rutina. Amb l’alto el foc s’estan reobrint escoles, i això és bo, i veure que els pares estan bé, tenen feina i hi ha menjar a la taula és important. Des de l’organització intentem fer activitats de psicoeducació i promoció de salut mental. De tota manera, a Gaza els nens són una prioritat; si una família té pocs aliments, els primers a menjar són els nens. En altres països, per connotacions culturals, serien prioritaris els adults de sexe masculí. Però aquí no, i per això hi ha malnutrició infantil però no es registren xifres alarmants. Hem vist més malnutrició en dones embarassades o durant la lactància, i els oferim suport nutricional.

A nivell personal, hi ha alguna cosa que t’hagi marcat especialment en alguna de les experiències com a cooperant? 

Una de les coses que es viu especialment en aquesta regió és el compromís del personal nacional amb la població. Hi ha molt bons professionals i estan molt compromesos en ajudar la seva gent, i això és d’admirar. Empatitzes molt amb ells i s’estableix i un vincle molt fort amb els companys nacionals.

Una altra cosa que s’ha de tenir clara és que has d’intentar no caure en el paternalisme; no pots anar a Gaza i intentar salvar totes les vides. Has de tenir més perspectiva i treballar per al conjunt: escollir mesures que saps que impactaran globalment, com per exemple la formació del personal nacional, reforçar les seves capacitats… No es tracta de fer-ho tot sola, perquè aleshores quan marxes no queda res. És molt millor treballar amb els companys d’allà; si treballem junts serà més fàcil que allò tingui un benefici global i més a llarg termini.

Com es veu el sector de la infermeria d’aquí quan veus realitats tan diverses fora?

Són mons molt diferents però al final el pacient és el mateix; el dolor i el malestar de la gent és exactament igual tan si treballes a la pública com a la privada; tan si vius a Gaza, al Congo o a Barcelona. Malgrat que les condicions laborals puguin ser diferents, la feina és la mateixa; al final es tracta de cobrir les necessitats del pacient, i és una feina dura. Les infermeres no estan massa ben cuidades enlloc. 

«Per a alguns nens, els bombardejos formen part de la seva rutina»

El reconeixement de la professió es viu diferent en funció del país?

Penso que el reconeixement de la professió mèdica és més o menys igual a la majoria de països; però en l’àmbit de la infermeria hi ha visions més diferents perquè no a tots els països la infermeria és un grau universitari, no són els mateixos anys de formació a tot arreu, no tothom inclou el mateix currículum… A Gaza funcionen bastant igual que aquí, però si vas a un país africà moltes de les tasques que aquí fan les infermeres allà les realitzen treballadors comunitaris que es dediquen a la prevenció o a activitats curatives, perquè no hi ha massa professionals mèdics. També a Angola o a Sudan, per exemple, qui et fa la consulta d’atenció primària és una infermera, que es qui fa la prescripció. 

Què et porta a ser infermera cooperant?

Quan estudiava infermeria ja ho tenia clar i estic molt contenta d’haver escollit aquest camí. Hi ha gent que s’ho pren com una experiència curta i li vol dedicar només uns mesos de la seva vida, però per a mi era una opció de carrera. També és veritat que moltes vegades et canses de tantes desgràcies planetàries i penses que ho deixes, però, al final, sempre segueixo!