Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan fa 50 anys el paranimf de la Universitat de Barcelona acollia les primeres jornades catalanes de la dona, les dones parlaven de sexualitat, descobrien els seus cossos, reivindicaven el seu desig. Pels passadissos –expliquen algunes– es reconeixien les dones lesbianes, tot i que clarament encara no se’n parlava obertament. Quaranta anys de dictadura pesaven i les lleis que penalitzaven l’homosexualitat van trigar encara a ser derogades. Les lesbianes eren presents però explícitament poques es visibilitzaven.
Cal fer genealogia i reconeixement del que va esdevenir i del que després s’ha anat desenvolupant. Calen noms que s’han invisibilitzat. Cal explicar aquests 50 anys des de la perspectiva lesbofeminista per arribar a entendre la importància de les reivindicacions i els espais lúdics. El primer grup clarament lèsbic fou el Grup de Lluita per l’Alliberament de la Lesbiana –GLAL–, fundat l’any 1979. Prèviament algunes dones s’havien aplegat sota el paraigües del Front d’alliberament Gai de Catalunya –FAGC– i es van desvincular per fundar el GLAL, conjuntament amb algunes dones de la Coordinadora Feminista i d’altres a l’entorn de l’Institut Lambda, Empar Pineda i Mercè Fornells són algunes de les que van tirar endavant la proposta. Va ser el primer grup no vinculat directament al moviment gai.
Com a figura de referència cal reivindicar Gretel Ammann, feminista i lesbiana separatista que el 1980 va participar en l’obertura de la primera Casa de la Dona –al carrer Cardenal Casanyes– i un any més tard va fundar la revista Amazonas, només de i per a lesbianes i al voltant de la qual va sorgir un grup que el 1984 va crear el Centre d’Estudis de la Dona “El Centro”. El centre s’obrí a la que fou casa seva i on convivia amb la seva parella, i també activista, Dolors Majoral. El 1985 aquest grup va crear la Red de Amazonas amb contactes arreu del món. L’any 1986 van crear l’associació cultural de dones La Nostra Illa, en un local al barri de Gràcia. L’associació, que ha celebrat enguany el seu 40è aniversari, volia ser un espai de referència lúdica, cultural i creativa només per a dones i així ha estat fins al dia d’avui.
El mes de febrer del 1987 es va portar a terme la I Setmana de Lesbianes de Barcelona i es presentà públicament el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona –GLFB–, en el qual van participar des dels seus inicis, Núria Casals, la mateixa Gretel –tot i que va marxar després–, Marga Sánchez, Nati Murgialday, Txiki Berraondo, Maite Urrutikoetxea i un seguit de dones que pretenien fer visibles les lesbianes i les reivindicacions pròpies, participant des del moviment feminista i el moviment LGTBI+ però amb voluntat de projecció pública per acabar amb la invisibilització.
Grups, en principi no específicament de lesbianes com fou el grup de dones joves L’Eix Violeta tenien un marcat accent lèsbic en les seves reivindicacions i pintades. A l’entorn del GLFB, l’Eix Violeta i Ca la Dona van néixer iniciatives lúdiques i culturals com les Xoxo Sisters –un grup iniciàtic en el seu espectacle de playback–, el Grup Excursionista de Lesbianes –GEL– i Bollofilms –el grup format per Dolo Pulido i jo mateixa era un grup de creació fílmica lesbofeminista–.
Actualment el grup Bollos en Teoria, liderat per l’activista i teòrica Bárbara Ramajo, reivindica un espai polític per al feminisme lesbià. Aquest és un breu repàs, amb algunes protagonistes que cal reconèixer. El lesbianisme a Catalunya no s’ha entès només com una orientació del desig entre dones, sinó com una postura política que qüestiona l’heteronormativitat com a pilar del patriarcat. És i ha estat un moviment radical, reivindicatiu, creatiu i lúdic. Un espai de llibertat necessari per a moltes dones. Lesbiana, una paraula que comença amb L.
Quan commemorem el 28 de juny –dia per l’alliberament LGTBI+– cal també tenir en compte tot allò que ha canviat en els darrers 50 anys, cal saber d’on venim per saber què fem i on anem perquè els drets poden ser reversibles i vivim temps convulsos i de reacció.
