Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha persones que viuen durant mesos, fins i tot anys, pendents de què pot passar demà. No necessàriament passa res greu cada dia, però la possibilitat sempre hi és. Una trucada que pot anunciar un problema amb l’habitatge. Una carta que s’obre amb por. Un deute que continua creixent. Un rebut que no es podrà pagar. La incertesa de no conèixer quant de temps es podrà continuar vivint al mateix lloc…
Qui viu en un habitatge ocupat i sap que en algun moment pot arribar un procediment de desnonament pot passar llargs períodes sense que aparentment passi res. Però això no significa que visqui amb tranquil·litat. L’amenaça continua present. Una cosa semblant passa amb qui acumula factures de subministraments o qui sap que la seva economia familiar no resistiria un nou imprevist.
Des de fora, parlem de problemes econòmics, residencials o administratius. Des de dins, moltes vegades es viuen com un estat permanent d’alerta. I viure permanentment en alerta desgasta.
Marian Rojas Estapé ha popularitzat una expressió fàcilment comprensible: viure «en modo alerta». Quan percebem una amenaça de manera continuada, el nostre organisme manté activada la resposta d’estrès, en la qual intervé, entre altres mecanismes, el cortisol. Si aquesta situació es prolonga, pot afectar no només el benestar emocional, sinó també la concentració i la nostra manera de valorar alternatives i prendre decisions.
Aquesta idea resulta especialment manifesta quan es treballa a prop de persones que han viscut llargs períodes d’incertesa econòmica o residencial.
La precarietat no només ocupa la butxaca. També ocupa espai mental. Cal recordar quan venç cada rebut. Calcular quin compte pot esperar. Pensar què passarà si arriba una carta. Contestar el telèfon sense conèixer qui truca. Anar als serveis socials. Presentar documentació. Esperar una resolució. Tornar a explicar la situació. Pensar en el lloguer, la llum, l’aigua, el menjar o un deute pendent.
Viure amb escassetat no significa únicament tenir menys diners. Significa també disposar de menys marge per equivocar-se.
Quan allò petit comença a pesar
Aquesta situació ajuda a comprendre un fenomen que, observat des de fora, pot semblar contradictori. Algunes famílies amb economies molt limitades mantenen petites despeses recurrents que un observador podria qualificar ràpidament d’innecessàries.
Una subscripció. Una tarifa telefònica elevada. Un petit finançament. Una compra ajornada. Una assegurança que fa temps que ningú revisa. Un servei domèstic mensual. Per separat poden semblar quantitats menors. Deu, vint o trenta euros. Però quan el pressupost familiar es troba permanentment al límit, aquestes petites quotes redueixen encara més el marge disponible.
Podríem parlar aquí d’una mena de microprima de pobresa: petites quantitats que, acumulades, adquireixen un pes que seria pràcticament irrellevant en una economia més folgada. L’aigua n’ofereix un exemple especialment interessant.
En la meva feina d’acompanyament a famílies en situacions de vulnerabilitat, he observat com algunes llars contracten serveis d’aigua envasada a domicili o dispensadors domèstics. Pensem simplement en una quota aproximada de 25 o 30 euros mensuals. Trenta euros poden semblar pocs. Però són 360 euros l’any. I 360 euros, en una economia familiar vulnerable, ja no són una quantitat insignificant. Poden representar diversos rebuts, alimentació, transport o una part d’un deute.
La reacció immediata podria ser preguntar-se: per què manté aquesta despesa una família que té dificultats per pagar necessitats bàsiques? Però aquesta pregunta, si es formula massa de pressa, ens pot portar a una conclusió equivocada.
L’aigua no és un producte qualsevol. Està relacionada amb l’alimentació, la salut, la criança i la cura. Una família pot contractar un d’aquests serveis perquè desconfia de l’aigua de l’aixeta, perquè no li agrada el gust, perquè considera que ofereix alguna cosa millor als seus fills, perquè té dificultats per carregar garrafes o, simplement, perquè introdueix una petita comoditat en una vida en què gairebé tot resulta complicat. Per a aquella família, la despesa pot no representar luxe. Pot representar cura. Pot fins i tot representar normalitat. I aquesta diferència és important.
La dignitat també pot influir en el consum
Quan analitzem l’economia de les persones vulnerables, existeix el risc de convertir-nos en inspectors de les seves decisions. Resulta fàcil observar des de fora un telèfon, una plataforma digital, una màquina d’aigua o qualsevol altra despesa aparentment prescindible i concloure que existeix una mala gestió econòmica.
Però les persones no som únicament unitats econòmiques que intenten maximitzar racionalment cada euro. També busquem cuidar, pertànyer, descansar, oferir alguna cosa als nostres fills, evitar sentir-nos diferents o conservar petits espais d’elecció.
Alguns consums poden funcionar com intents de mantenir una certa normalitat enmig de l’escassetat. Una cosa semblant a dir: casa meva també pot estar cuidada; els meus fills també poden tenir alguna cosa bona; no tot a la nostra vida ens ha de recordar permanentment que tenim dificultats. Podríem anomenar-ho consum de dignitat.
Això no significa que qualsevol despesa s’hagi de considerar adequada ni que les seves conseqüències econòmiques s’hagin d’ignorar. Seria igualment paternalista idealitzar totes les decisions preses en contextos de pobresa.
La qüestió és una altra: comprendre abans de jutjar. Preguntar-nos quina funció compleix aquella despesa i, després, valorar quant costa mantenir-la. Perquè aquí apareix una paradoxa. Una petita decisió que proporciona alleujament, comoditat o sensació de control en el present pot reduir el marge econòmic del futur. I quan apareixen diverses decisions d’aquest tipus, la família pot quedar encara més exposada davant del següent imprevist.
La incertesa sostinguda pot generar estrès. L’estrès pot estrènyer l’horitzó des del qual prenem algunes decisions. Algunes d’aquestes decisions poden reduir encara més el marge econòmic. I aquest menor marge genera novament preocupació. És un cercle que no explica tota la pobresa ni totes les decisions d’una persona vulnerable, però ajuda a comprendre moltes situacions que, contemplades únicament des de fora, poden semblar contradictòries.
Decidir quan gairebé tot és urgent
Aquí apareix una qüestió plenament bioètica. Una de les tasques de la bioètica és precisament deliberar en situacions d’incertesa, quan diferents valors entren en conflicte i cap de les alternatives disponibles resulta plenament satisfactòria.
Estem acostumats a associar aquesta deliberació a l’àmbit clínic: acceptar o rebutjar un tractament, decidir davant d’un diagnòstic complex o valorar fins on intervenir. Però la incertesa, els valors en conflicte i les decisions difícils no existeixen únicament dins d’un hospital. També apareixen quan una família ha de decidir quin rebut paga, quan demana ajuda, quina despesa elimina, quin deute afronta primer o fins on pot sostenir una determinada situació residencial.
La bioètica ha reflexionat àmpliament sobre l’autonomia. Tanmateix, l’autonomia no consisteix únicament a poder dir «sí» o «no». També importa conèixer des de quines condicions es pren una decisió.
No és el mateix decidir amb temps que fer-ho des de la urgència. No és el mateix comparar alternatives amb tranquil·litat que fer-ho mentre altres preocupacions ocupen constantment la nostra atenció. No és el mateix equivocar-se quan existeix un coixí econòmic que quan un petit error pot provocar un nou deute. L’autonomia no s’exerceix en el buit. Sempre està situada.
Quan l’escassetat concentra l’atenció sobre el problema urgent, el futur pot perdre presència. Trenta euros avui són trenta euros. Els 360 euros de final d’any encara queden lluny. Això no significa que les persones pobres siguin menys intel·ligents ni incapaces d’administrar la seva vida. Precisament aquest seria un dels errors que hauríem d’evitar. Significa que les condicions des de les quals decidim importen.
Una persona pot conservar plenament la seva capacitat per decidir i, al mateix temps, disposar d’un marge deliberatiu molt menor. Les persones continuen sent responsables de les seves decisions. Reconèixer les circumstàncies no significa eliminar aquesta responsabilitat. Però responsabilitat i context no són conceptes incompatibles. Hi ha persones que poden escollir entre diverses opcions raonablement bones. D’altres han de decidir quin problema atendran primer. I a totes dues coses les anomenem decidir.
Acompanyar no és controlar
Aquesta reflexió també ens interpel·la als qui treballem acompanyant situacions de vulnerabilitat. Revisar petites despeses pot ser necessari. De vegades pot resultar molt més útil traduir una quota mensual al seu cost anual que tramitar una nova ajuda que amb prou feines compensa una economia domèstica plena de petites fugues.
Però hi ha una diferència fonamental entre acompanyar una revisió econòmica i fiscalitzar la vida d’una persona pobra. La pregunta no hauria de ser: «Com pots gastar diners en això si estàs demanant ajuda?». La pregunta podria ser: «Què t’aporta aquesta despesa? quant representa realment a l’any? et continua compensant? hi ha alguna alternativa que et permeti conservar allò que valores reduint-ne el cost?». L’objectiu no és decidir per la família. És ajudar a ampliar novament el seu marge de decisió.
I potser aquesta sigui també una manera de comprendre l’autonomia des de la bioètica social: no com la simple constatació que algú ha escollit, sinó com l’intent de generar unes condicions que permetin deliberar millor.
Quan allò social també és salut
Per això resulta difícil separar radicalment els problemes socials dels problemes de salut.
Una factura és un document econòmic per a una administració. Per a qui no la pot pagar, pot convertir-se en una preocupació que l’acompanya fins al llit. Un procediment de desnonament és un procediment jurídic. Per a qui fa mesos que pensa que pot perdre casa seva, pot convertir-se en por anticipatòria, insomni o sensació constant d’inseguretat.
Trenta euros són una xifra. Però també poden ser comoditat, cura, culpa, tranquil·litat, un deute futur o el petit marge que permetrà afrontar una despesa inesperada. Les condicions materials de vida no són simplement l’escenari sobre el qual posteriorment apareix la salut. En formen part.
Per això intervenir davant la pobresa energètica, prevenir la pèrdua de l’habitatge, reduir incerteses administratives o ajudar a reorganitzar una economia familiar també pot tenir una dimensió preventiva en salut.
No perquè els serveis socials s’hagin de convertir en serveis sanitaris ni perquè tots els problemes socials s’hagin de medicalitzar. Precisament el contrari. Es tracta de comprendre que moltes situacions es poden deteriorar abans que aparegui un diagnòstic. Potser ens hauríem de preguntar menys on acaba allò social i on comença allò sanitari. En la vida quotidiana, aquesta frontera poques vegades apareix amb tanta claredat.
La pobresa no consisteix únicament a disposar de menys diners. Pot significar viure amb menys marge, menys capacitat per equivocar-se, més incertesa i més decisions urgents acumulades les unes sobre les altres. I quan la vida obliga durant massa temps a decidir així, la qüestió deixa de ser exclusivament econòmica. També comença a ser una qüestió de salut.
Perquè potser una de les formes menys visibles de la desigualtat és precisament aquesta: no totes les persones es poden permetre decidir amb calma.
