Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El passat 21 d’agost fou el sesquicentenari –150è aniversari– de la mort d’Ildefons Cerdà, una efemèride que la coincidència amb el centenari del traspàs d’Antoni Gaudí[1] li ha restat protagonisme, malgrat que enguany Barcelona sigui la capital mundial de l’Arquitectura, i, sobretot, a desgrat de la importància de l’impacte de la seva tasca.
Perquè les idees de Cerdà –particularment les que es van materialitzar del seu projecte de reforma a l’Eixample de Barcelona del 1859–, desenvolupades amb la seva Teoria General d’urbanització del 1867, eren, segons Pere Calvet –degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (Cerdà era enginyer)– d’una notable originalitat, en proposar un model urbà completament nou, ben interconnectat i més equitatiu i saludable.
Fou dels primers en parlar d’urbanisme i, curiosament, les ciutats i la salut pública comparteixen antecedents, perquè la viabilitat de les concentracions demogràfiques permanents que hi ha a les urbs requereixen imprescindiblement algunes característiques bàsiques de la salut pública, particularment de sanejament, que és la base de la protecció col·lectiva de la salut comunitària.
Els propòsits higiènics de Cerdà eren molt explícits. Una de les principals justificacions del model era la reducció de la mortalitat excessiva –particularment del proletariat– atribuïble principalment a les malalties epidèmiques. Aquest plantejament no era només fruit de la intuïció, sinó de la investigació que va dur a terme l’any 1856; anys després va publicar la Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona, un estudi empíric amb què descrivia i analitzava les condicions de vida, treball i salut del proletariat barceloní, que no desmereix altres documents de molt més renom com ara l’informe d’Edwin Chadwick[2], o l’encara més memorable d’Engels[3], que segurament no coneixia, malgrat la seva orientació política progressista.
Entre moltes dades –d’àmbit laboral (salaris insuficients dels obrers i encara més de les obreres), econòmic (mapeig de salaris, càlcul de la cistella de la compra, necessitats indispensables com alimentació, vestit, etc.), habitatge (amuntegament, especulació, insalubritat, manca de banys, etc.)–, cal remarcar les sanitàries, obtingudes mitjançant una aplicació de l’epidemiologia al disseny urbà, amb la qual es van estimar les diferències entre l’esperança de vida de la gent benestant (prop dels 38 anys) i dels obrers (que no arribaven als 20 anys), la mortalitat infantil del proletariat (la meitat dels nascuts morien abans del cinc anys i un terç abans de complir el primer any de vida) i les taxes de mortalitat bruta, que a la ciutat era superior al 25 per mil –el 2023 va ser del 8’5 per mil—mentre que en alguns barris superava els 33 per mil i en alguns indrets fins i tot el 53,6 per mil.
Les característiques més distintives del disseny original del projecte foren, en primer lloc, l’amplada de 20 metres dels carrers –amb la idea de millorar la ventilació, atès que llavors es pensava que les miasmes (efluvis putrefactes de la brutícia) causaven les epidèmies–, disposats en una xarxa ortogonal perfecta i orientats de nord-oest a sud-est i de sud-oest a nord-est, per garantir la il·luminació solar directa; xamfrans a 45 graus de les illes de cases per tal de millorar la visibilitat i facilitar que els tramvies de vapor futurs poguessin girar fàcilment; illes que no eren tancades, atès que només s’edificarien dos –com a molt tres– dels costats del mòdul, també per millorar la ventilació, amb una alçada màxima de 16 metres, és a dir uns 4 pisos, i amb un jardí a l’interior. I, per si fos poc, les fàbriques s’haurien d’instal·lar en localitzacions determinades per tal que els vents dominants portessin els fums cap al mar.
Malgrat que Cerdà també va tenir en compte la necessitat d’evacuar els residus mitjançant el corresponent clavegueram –el qual mancava a la ciutat vella, llevat del recinte de Barkino– no va aconseguir desenvolupar-ho adequadament, i van haver de passar uns quants anys fins que un altre enginyer, Pere García Faria, formalitzés un projecte reeixit, dissenyat també després de dur a terme un exhaustiu estudi –casa per casa– sobre la mortalitat de la ciutat. Episodi que també mereix reconeixement. Però, aquesta és una altra història que cal explicar altrament, tal com diu Michel Ende a la seva història interminable.
[1] Malgrat que a Gaudí el confongueren amb un pidolaire en ser atropellat per un tramvia per coma vana vestit, gaudia d’un ampli reconeixement social, particularment de la burgesia catalana, Cerdà, incomprès per la burgesia catalana d’aquell moment (que preferia un creixement més especulatiu) i amb l’Estat devent-li grans sumes de diners pels seus projectes, va acabar pràcticament arruïnat. Va morir el 21 d’agost de 1876 al balneari de Caldas de Besaya (Cantàbria).
[2] L’Estudi sobre les condicions sanitàries de la població treballadora a Gran Bretanya (Report on Sanitari Condition of the Labouring Population of Great Britain) és un informe publicat el juliol de 1842 pel reformador, advocat i funcionari britànic Edwin Chadwick que destaca la relació directa entre l’extrema pobresa, l’amuntegament urbà i la propagació de malalties mortals com el còlera i el tifus.
[3] La situació de la classe obrera a Anglaterra (Die Lage der Arbeitenden Klasse in England), un dels llibres més coneguts de Friedrich Engels és un estudi de les condicions de vida dels treballadors a l’Anglaterra victoriana. Originàriament destinat al públic alemany, es publicà el 1845. Ffou traduït a l’anglés per la reformista estatunidenca Florence Kelley el 1885 amb el títol The Condition of the Working Class in England.
