Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les cròniques estivals han d’optar per un de dos defectes. O bé la banalització, la superficialitat dels “culebrots” habituals; o bé per la reflexió de la pausa i per aprofundir en la diagnosi. Aquest any, però, vivim/patim una excepcionalitat manifesta, per quantitat i intensitat de l’impacte.
Sí! Era crisi climàtica per calor extrema! I no pas la “caloreta pròpia d’estiu” dels negacionistes i dels mitjans acomodats a numerar les “onades”. Com és tema recidivant, al que hi dedico prou energies per explicar-ne les diferències. I a l’error de no haver considerat amb serietat el fet de preveure els efectes, conseqüències i desastres “naturals” anunciats amb certesa científica. Allò del “canvi climàtic”, de l’“escalfament global” que diem quatre esquerranosos, pessimistes.
Animo a relatores més expertes, i em limito a portar aquí els terribles incendis d’arreu, terratrèmols, sequera, o les nits tòrrides dels malsons (a Barcelona se n’han produït 55 superant els 25°, són dues de cada tres). Els efectes mediambientals de les temperatures sostingudes, batent rècords al mar, a la terra, a flora i fauna, al planeta. Més que “onades”! L’afectació és molt seriosa i som ja a l’inici de les pluges i DANAs torrencials per tancar el cicle, i això va dins el lot de l’emergència no declarada.
Hi ha una mena de pacte no escrit de “no alarmar al personal”. Administracions de tot nivell, mitjans i “medias” de molts colors han optat abusivament i descaradament pel relat de la realitat més personal i quotidiana, o de la més extraordinària de grans confluències tel·lúriques: en diran Mundial de futbol, visites papals o l’èxtasi-orgasme final de l’eclipsi solar total.
A ningú se li escapa que una de les espècies més afectades per tot plegat és l’espècie humana. Sobretot les persones, principalment les discriminades, desiguals, manegades en funció dels interessos suprems dels mercats i d’allò tan antic que en diem capitalisme. El clímax pels de la base socioeconòmica és molt inquietant. Es viu o sobreviu amb por i incertesa, a cop de pantalla i mòbil. Pare, que ens estan matant la terra, cantava Serrat
Cerquen estratègies que ens estalviïn pensar massa. Perquè les guerres i els genocidis no fan vacances. L’armamentisme va disparat als pressupostos (els nostres també!) i són font inesgotable de les grans fortunes. Palestina, Gaza, Cuba, les “trumpades”, la migració, la violència envers les dones, la pobresa extrema de sectors desfavorits –incloent-hi infància– són ben presents per qui vulgui mirar. I pensar.
I és aquí quan entro en el meu tema: la salut i la vida. Acceptat tot l’anterior, quan ens enfrontem al mirall de nosaltres amb la cruel veritat, ens apareix una enorme qüestió transcendent; hem d’acceptar, normalitzar, pair tota aquesta brutalitat inhumana? Realment no hi podem fer res més?
Hem de caure al sac de les “penalitats” de l’estiu i les vacances, qui en faci? Sens dubte menys greus, però també certes per a qui pertoca: massificació, rituals “turístics” de foto icònica, cues insuportables per tot allò idíl·lic i somniat, viatges exòtics o rústics i familiars, pressa en carregar les bateries, que no ens agafi el setembre i la rentrée, gaudir a pressió i obligació, participar en aquesta il·lusió col·lectiva de l’escapada, la pausa que no és ni dura tant.
I la salut? Doncs malament, és clar. Els cops de calor fan estralls, sobretot en els sectors menys afavorits i més penalitzats: gent gran, gent pobra, gent oprimida, sense feina digna ni recursos, les persones amb maltractaments quotidians, amb discapacitats, amb malalties sempre penoses (o fatals), amb famílies al càrrec, amb l’horror de cada dia suportant violències (de gènere encara incrementades) i la manca d’esperança. I són milions arreu, a casa nostra també.
Pel sistema xifres que els tranquil·litzen: creix l’ocupació, creix el benefici bancari, creixen negocis de “fer l’agost”, subtreballs en hoteleria, restauració, construcció, agricultura temporal, serveis. La tardor altre any ens tornarà l’atur i la precarietat, la manca d’habitatge, les escoles mal equipades.
Inevitable ullada per la salut de la sanitat, que venen mals temps i que ara es fa més crua que mai. Es tanquen serveis, llits i quiròfans, s’allarga el desesper de les llistes d’espera, les urgències literalment a petar. S’excusen els responsables en les vacances dels professionals, que no sols arriben exhausts a la canícula sinó que, com qualsevol mortal, entren en el circuit de la magnífica “conciliació” personal i familiar. I el sistema va fent llista per a quan tornin. En aquests temps no s’aturen les privatitzacions ni les contractacions d’empreses i serveis privats amb diners públics, per cobrir les absències i excepcions per suposat!
Molt greu. Lligat a la terrible situació esdevinguda a Ceuta, crisi terrible, complexa, humanitària, i mal gestionada, també en tema sanitari. Amb la ministra García que nega el col·lapse, volent silenciar els treballadors i treballadores. I surt a la llum que manté actius els contractes de 2020, quan externalitzen serveis com a INGESA, entitat publicoprivada que depèn del Govern central directament per Ceuta i Melilla (31 i 19 milions d’euros). Diu que ara menys, però vigents, amb privades com IDCQ Hospitales y Sanidad SL, és a dir, Hospital QUIRONSALUD de Campo de Gibraltar. Quan paradoxalment ella mateixa porta a tràmit una nova llei “de gestión pública e integridad” que, malgrat el títol, condueix a consolidar i blanquejar la col·laboració publicoprivada.
Pregunta: No cal ja aixecar la veu contra aquesta “normalització” de l’estultícia, els discursos d’odi i l’odi en pràctica violenta, l’individualisme i excloent, el mercantilisme absolut amo i senyor rei de les nostres vides? Ens ho fem mirar seriosament? Ens decidim a posar-hi remei? Que sí que es pot! O seguim tirant de targeta bancària i sèries de tele? Un bon estiu a qui pugui, i salut sempre.
