Fa unes setmanes, The Telegraph, un diari digital que es publica al Regne Unit, comentava un trist succés. David MacKay, un ex-conseller del govern britànic en matèria científica, moria de càncer d’estómac en un hospital de Cambridge deixant al seu bloc un lamentable testimoni: durant les últimes cinc nits de la seva vida li va ser impossible dormir pel soroll nocturn que hi va haver de suportar durant el seu ingrés a la sala d’hospitalització. Potser vaig ser especialment sensible a aquesta notícia perquè per aquestes mateixes dates, la meva jove va ser operada d’apendicitis complicada en un centre privat de Barcelona i va experimentar el mateix i desagradable soroll nocturn que li va impedir dormir quan més ho necessitava. Per descomptat, no és la primera vegada que sé de pacients queixosos per aquest problema i això m’ha animat a escriure unes línies sobre la qüestió.
Assenyalar una causa única del soroll nocturn a les sales hospitalàries seria simplificar en excés, però els primers responsables són els professionals sanitaris que estan de presència física en els controls d’infermeria. El personal que assisteix de forma continuada als pacients ha de ser conscient que les seves converses nocturnes, sovint en veu alta, resulten molestes per als malalts ingressats a les habitacions més properes. De nit, urgències o complicacions a part, el temps discorre més lent i hi ha més oportunitats per fer-la petar amb la companya o company de treball sense pensar que sovint s’alça massa la veu. En altres ocasions són els propis pacients que, amb raó o sense, criden demanant ajuda. De vegades són els familiars desvetllats els que parlen desconsideradament als passadissos de les desventures dels seus parents sense advertir que a altes hores de la nit aquest tipus de xerrameca resulta irritant per als malalts que no poden dormir.
Dormir és essencial perquè el cos es recuperi de qualsevol tipus d’estrès, sobretot si aquest és el resultat d’una malaltia aguda greu o d’una intervenció quirúrgica. Els períodes de descans són la base d’una convalescència adequada i afavoreixen els processos biològics de cicatrització de les ferides o de recomposició de les funcions dels òrgans malalts. No debades el cervell és el rector màxim de la nostra salut. Si, com en el cas de MacKay, l’insomni acompanya l’angoixa de saber que s’està proper a la mort, la privació de son es converteix en una autèntica tortura psicològica i física.
Espero que aquestes línies, esperonin als responsables de la vida hospitalària nocturna a ser més curosos amb el tràfic de pacients i amb les converses irrellevants en alta veu que tan sovint mantenen a hores intempestives tant el personal sanitari com, en ocasions, els propis malalts o els seus familiars.
