Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Article publicat originalment a La Marea
La primera temporada de Respira, una sèrie de Netflix amb un hospital públic de València com a epicentre de la trama, tanca amb un capítol en què unes fortes pluges fan estralls.
Si no saps en quin moment s’ha rodat aquest producte de ficció, el primer que et ve al cap és la DANA del 29 d’octubre del 2024. I que la sèrie, és clar, recrea els efectes de les inundacions que van deixar més de dues-centes víctimes mortals. Però no. No és la DANA per la qual la justícia investiga la gestió del govern de Mazón, la que Netflix ens ofereix a la pantalla, perquè el capítol, titulat Gota freda es va gravar abans que aquella DANA destrossés la vida de milers de famílies.
“Primer pares una mica boig i penses: això és casualitat o què? Vaig preguntar d’on havia sortit la xifra que s’esmenta a la sèrie i, pel que em van dir, tot plegat va ser una mica fortuït; una elecció del director, David Pinillos, que va pensar que aquella xifra reflectia prou bé que havia plogut molt. Però després es produeix aquesta coincidència i quedes una mica descol·locat”, diu Borja Luna, l’actor que interpreta un combatiu sindicalista i cap d’oncologia, en una entrevista a El Periódico. La casualitat va ser rodar una cosa que pot passar però que encara no havia passat.
I, en el fons, el que passa és que, malgrat que ens sorprengui la coincidència, no és una casualitat que les pluges siguin cada cop més torrencials, com tampoc ho és allò que explica la segona temporada de la sèrie: que la privatització d’un hospital costa vides.
Estrenada a finals de l’octubre passat, si es veu avui, també es podria pensar que les ordres que dona el CEO de l’empresa que gestiona aquest hospital públic a la ficció són les mateixes que ha pogut donar el CEO del grup Ribera, a la vida real, a l’hospital públic de Torrejón de Ardoz, segons les gravacions d’una reunió a les quals ha tingut accés El País i la publicació de les quals ha suposat ben bé allò que és: un escàndol.
Sense fer espòiler, i de manera molt resumida, la sèrie ens explica el negoci en què s’ha convertit, des de fa temps, el sistema sanitari: les polítiques d’una presidenta de dretes, representada per una genial Najwa Nimri, que menysprea la sanitat pública i que acaba tractant-se d’un càncer de mama a l’hospital públic que vol privatitzar. Per fer-ho, hi posa al capdavant un CEO que, per tal que li quadrin els comptes de resultats –és a dir, perquè el benefici sigui cada vegada més gran–, desbarata el servei públic i es ven a una gran farmacèutica. La lletra petita, com sempre, acaba afectant els dèbils, els pacients, que són derivats a altres centres quan els seus informes clínics diuen, com si fossin clients, que no són rendibles.
L’empresari es passeja amb jaqueta, armilla i corbata pels passadissos d’un hospital ple de professionals cremats que han arribat a muntar una vaga sense serveis mínims. Treu i posa directors segons si l’ensabonen més o menys –enorme, Aitana Sánchez-Gijón en el paper de cirurgiana implacable–; i, mentre retalla en la neteja dels quiròfans –i cal tancar-los perquè s’infecten– i tanca les portes d’Urgències –perquè “és un colador” de gent malalta que no dona diners–, el CEO fictici potencia altres serveis com ara l’atenció al part, que dota de les millors instal·lacions, pensant sempre en la rendibilitat dels tractaments de fertilitat. Fa fotos a l’equip i ho anuncia en una tanca publicitària. Vol que les dones –amb un part sense complicacions es guanya força pasta, diu, les altres que se’n vagin a un altre centre– escullin el Joaquín Sorolla, que així es diu l’hospital fictici. I, fixeu-vos –novament, quina coincidència–, a l’Hospital de Torrejón, la de maternitat i part respectat és la primera unitat de referència destacada a la seva pàgina web.
No és que els guionistes siguin endevins. La ficció acostuma a partir de la realitat, del context. I, per això, la sèrie, amb prou bones dosis de fulletó, sembla avançar situacions que encara no han passat, o bé coses que passen de les que no ens n’hem assabentat o volgut assabentar. Per cert, al capítol final de la segona temporada se celebren unes eleccions. I hi apareix el resultat.
