Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els sistemes sanitaris de tot el món han de fer front als reptes actuals derivats d’unes necessitats, una oferta i una demanda cada vegada més àmplies i a una elevació dels costos que no es tradueix en millores ostensibles en els serveis. L’atenció primària és la clau de volta per encarar de manera efectiva el futur dels sistemes sanitaris perquè proveeix atenció integral, des de la prevenció fins a la rehabilitació, a tota la població i redueix el costos globals del sistema.
L’atenció primària està buscant la manera d’oferir una àmplia gamma de serveis, millorar aspectes organitzatius i adaptar-se millor a les demandes actuals i futures i a la disponibilitat de professionals. Amb aquesta intenció s’ha ampliat l’atenció multidisciplinària, amb la incorporació de noves professions a les que clàssicament la conformaven: metges/ses, infermers/es, administratius/ves i treballadors/res socials. Els països que han dut a terme aquest canvi ho han fet a la seva manera, amb diferents professions i diversos models organitzatius, entenent sempre, però, que els equips multidisciplinaris (EM) són complementaris dels equips bàsics. A Catalunya, l’any 2022 es va optar per la incorporació de fisioterapeutes, psicòlegs –o similars (els referents de benestar emocional comunitari)–, dietistes-nutricionistes i higienistes dentals amb tasques fonamentalment d’intervenció grupal i comunitària. Des de la seva implantació s’han anat canviant les directrius i les funcions i s’han presentat problemes d’encaix amb els equips inicials, motius pels quals s’ha generat polèmica sobre el seu paper i les seves aportacions.
En alguns països, com el Regne Unit o Canadà, s’han referit crítiques en el sentit que els equips multidisciplinaris empitjoren els resultats en salut i provoquen un augment dels costos. Es necessita una avaluació de l’impacte dels EM en l’atenció primària, i això és el que han fet uns investigadors d’Austràlia i el Regne Unit, el resultat de la qual s’ha publicat a la revista The Lancet: Can multidisciplinary teams improve the quality of primary care? A scoping review. Es tracta d’una revisió sistemàtica d’articles que persegueix conèixer quin és l’impacte de l’atenció prestada pels EM en la qualitat de l’atenció primària, en especial en la longitudinalitat, i quins són els factors que faciliten o dificulten la implementació de l’atenció prestada pels EM.
Els autors van analitzar els articles publicats en anglès des del 2014 fins a mitjans del 2025 que avaluaven models d’EM en 21 països diferents. Es va observar que els models variaven d’un país a l’altre, i inclús en diferents regions d’un mateix país, que podien estar dirigits de manera indiferent per metges/ses o per infermers/es, que oferien diferents vies d’accés i que estaven formats per diverses disciplines professionals.
Per avaluar les aportacions dels EM a la qualitat de l’atenció primària, els autors van referir els resultats segons l’impacte que tenien en els quatre principis bàsics que la sustenten definits per B. Starfield: l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat i la coordinació.
Els resultats van ser dispars. Alguns es van considerar positius i altres negatius. Altres estudis no van informar de cap efecte en els resultats dels pacients, ni cap millora en la coordinació de l’atenció, en les visites als serveis d’urgències o en els ingressos hospitalaris.
Pel que fa a l’accessibilitat es va observar que els EM milloraven l’accés en contextos en què era difícil accedir a un metge generalista, però provocaven una reducció de la longitudinalitat de l’atenció, com veurem després. Els pacients amb malalties cròniques sovint preferien esperar per veure el seu metge generalista habitual per consultes agudes o per altres qüestions que els preocupaven, a la visita d’un EM. En els sistemes en què s’incloïa l’atenció preventiva, els EM més grans van poder augmentar l’accés a programes preventius estratègics.
Quant a la integralitat, els EM poden millorar-la en algunes situacions. Quan se centraven en malalties cròniques específiques milloraven l’atenció proveint un complement a l’atenció dels metges generals. En el cas de les professions que proporcionen educació, seguiment, orientació sobre els serveis i coordinació de l’atenció, van obtenir millors resultats de salut i una major satisfacció dels pacients. No obstant, existia certa preocupació que això portés a una atenció primària especialitzada (centrada en la malaltia) en lloc d’una atenció integral.
En referència a la longitudinalitat, els EM la reduïen quan s’oferien vies d’atenció alternatives o quan els pacients eren derivats a diferents professionals en funció de les necessitats específiques. La longitudinalitat en la relació professional-pacient va ser menor quan més gran era l’equip, fet que va en contra de les recomanacions que els equips més grans incloguin múltiples disciplines. En canvi, els EM contribuïen a la longitudinalitat de l’atenció en consultoris petits en què el professional referent (metgessa o infermera) estaven ben definits.
Respecte de la coordinació de l’atenció, els EM oferien algunes oportunitats de millorar-la mitjançant funcions específiques dins o fora de l’atenció primària. No obstant, les figures de coordinació no sempre són ben rebudes pels pacients. Alguns van expressar dubtes sobre la precisió i la confidencialitat de la informació que es contenia en els registres compartits. Diversos estudis van destacar la preferència dels pacients per la relació continuada i la coordinació per part del seu metge de capçalera, opinió que era compartida per aquests quan se’ls va demanar opinió al respecte.
Finalment, els autors reconeixen que hi ha un interès creixent en la incorporació d’EM en les reformes de l’atenció primària que es volen impulsar, però afirmen que els responsables polítics i els finançadors no disposen de proves clares de com els EM poden millorar la qualitat de l’atenció primària. Si bé presenten alguns aspectes positius, al mateix temps se n’observen altres de negatius que són preocupants perquè afecten les dimensions bàsiques de l’atenció primària que han demostrat a bastament el seu efecte beneficiós sobre la salut individual i poblacional.
A casa nostra no s’ha fet pública una avaluació dels nous perfils competencials introduïts als centres d’atenció primària. Com a molt, s’han presentat resultats de procés que informen del nombre de persones participants o de l’impacte en l’ús de serveis especialitzats, com poden ser els de salut mental. Des del 2022 estan contractats més de 1.200 professionals i, durant l’any 2024, van donar atenció a unes 210.000 persones, fet que no ha incidit en una disminució de les visites realitzades per metges i infermeres, que era un dels arguments en què se sustentava la seva incorporació.
El moment crític del sistema sanitari català demana intervencions ben orientades i ben avaluades i invertir en els professionals i serveis que més valor poden aportar, tenint en compte tant els resultats globals com el cost d’oportunitat que suposen, perquè els recursos que es destinen als nous perfils deixen de destinar-se a professionals que són bàsics. Contractar 1.200 infermeres tindria un impacte molt més positiu per a la població catalana i per a la sostenibilitat del sistema. En definitiva, el valor de noves disciplines en una atenció primària com la nostra que, encara que amb deficiències, manté els seus atributs bàsics, està àmpliament implementada en tot el territori i ja té un component multidisciplinari, és molt qüestionable.
