Tribuna

Deu anys de periodisme al servei de la comunitat sanitària

No som metges o metgesses. No som infermeres o infermers. No som tècnics sanitaris. No ens dediquem a les cures. No treballem a l’atenció primària, o als hospitals. No fem recerca. Som periodistes. Però també portem la sanitat al cor. Perquè creiem en el dret a una sanitat universal. El dret de tot ésser humà a ser atès quan es troba en els moments més vulnerables de la seva vida. És una responsabilitat que assumeixen en primera persona els i les professionals de la salut, però que ens concerneix al conjunt de la societat, també a nosaltres, els periodistes.

Per això vam crear la Fundació Periodisme Plural, amb la vocació d’aportar eines útils per aquelles comunitats que garanteixen els drets essencials. Vam néixer amb ple impacte de la Gran Depressió del 2008, quan les retallades posaven en perill les conquestes de l’estat del benestar. I quan Catalunya posava totes les energies en un projecte polític que eclipsava tota la resta, també la sanitat. Anàvem a contracorrent, recordant que la sanitat pública, la qualitat de l’educació, la dignitat en el treball… continuaven sent vitals!

En aquest context, des de la Fundació Periodisme Plural continuàvem treballant per crear El Diari de la Sanitat. Durant els anys 2014 i 2015 vam mantenir innumerables reunions amb professionals de la sanitat. Amb converses individuals o en grup. L’objectiu era explicar el projecte i demanar suport. Alguns ens deien que era una missió impossible impulsar una iniciativa que mobilitzés conjuntament als diferents estaments de la sanitat. Que era molt difícil implicar a la vegada als professionals de la medicina i als de la infermeria, i a tots els altres estaments del sector. Però ho vam aconseguir. I a finals del 2015, fa deu anys, vam crear un Consell de Mecenes que ens havia d’aportar les idees i els recursos per donar el primer pas i crear El Diari de la Sanitat uns mesos més tard.

La millor manera d’expressar la pluralitat, la representativitat i el prestigi dels qui van formar aquell Consell de Mecenes, als qui reiterem el nostre agraïment, és recordar els seus noms: Antoni Sitges, Josep Martí i Valls, Montserrat Figuerola, Joan Ramon Villalbí, Francesca Zapater, Josep Maria Caralps, Josep Moya, Jordi Pujol Colomer, Carme Borrell, Joan Benach, Joan Gené, Rafael Barba, Glòria Jodar, Carme Valls, Santiago Dexeus, Jordi Varela, Carles Porta, Vicens Ortún, Carlos A. González, Gonzalo Casino, Alba Llop, Anna Martínez, Nani Vallosera, Mireia Julià, Miquel Porta, Ramon Serna, Rosa Boyé, Albert Planes, Ramon Sarrias, Carlos Villanueva, Maria Amparo Cuxart, Amando Martín Zurro, Joan Ramón Laporte, Juli de Nadal i Ramon Espasa.

I permeteu-me fer un esment especial al Josep Martí i Valls, metge i un dels fundadors del moviment Marea Blanca. El seu suport i els seus articles van ser molt importants pel Diari de la Sanitat, fins a la seva mort, el 17 de juliol del 2023. Enric Feli recordava en un escrit al Diari de la Sanitat que ‘el Pep Martí era un convençut del paper de la ciutadania en la defensa del dret a la salut i el sistema sanitari públic així com de la imprescindible i necessària participació dels ciutadans en la gestió del nostre sistema sanitari.

El primer dia a Sant Pau

El dia mundial del dret a la salut del 2016 vam presentar El Diari de la Sanitat. En l’acte fundacional, celebrat en el recinte històric de l’hospital de Sant Pau, vam sentir les veus de metgesses, de metges, de professionals de la infermeria, de científics, d’acadèmics… Vam reunir el doctor Josep Maria Caralps; Nani Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP); Xavier Salvatella, investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB); Lucía Artazcoz (Agència de Salut Pública de Barcelona); Glòria Jodar, vicepresidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), i Josefina Díaz, presidenta de Metges del Món Catalunya.

Nani Vall-llossera, expliquem a la crònica, va posar en valor l’Atenció Primària: «Hi ha membres del col·lectiu sanitari, com els metges de capçalera, que no són mediàtics, però els pacients us parlarien de la gran importància que tenen per a ells». En la mateixa línia, Glòria Jodar va recordar que «les infermeres som un col·lectiu invisible i molt poc tractat pels mitjans«. Durant aquests deu anys, hem intentat atendre aquesta queixa amb una mirada especial tan a l’atenció primària com a la infermeria.

«La recerca és un dels àmbits de la sanitat en què hi ha una connexió menys directa amb els pacients», va reconèixer Xavier Salvatella. Però, tot seguit, va afegir que aquesta distància «s’està escurçant durant els últims anys gràcies a l’aparició d’associacions i col·lectius que volen ajudar-nos perquè investiguem sobre aquelles malalties que els preocupen».

En l’acte es va destacar que el naixement de nous moviments en defensa del dret a la salut ha estat una constant durant aquests últims anys. No només han respost a les retallades del sector públic, sinó també a aquelles mesures que han posat en dubte el caràcter universal del dret a la sanitat. En aquest sentit, Lucía Artazcoz va recordar que «el 80% de la salut de la població depèn dels determinants socials i per això és important per a un diari de la salut tenir en compte l’actual context de crisi».

En la mateixa línia, Josefina Díaz va lamentar que la desigualtat en l’accés a la sanitat s’accentua si comparem la situació entre els països del nord i del sud. I va posar un exemple, en aquell moment de plena actualitat: «En el cas d’un país com Sierra Leona, l’Ebola va causar-hi estralls a causa de la mala situació del sistema sanitari del país, que s’hagués pogut reformar invertint-hi només 1.500 milions de dòlars, mentre que es van gastar 6.000 milions per combatre l’epidèmia».

I acabàvem la crònica amb la reivindicació d’una sanitat de qualitat. «L’excel·lència mèdica no té preu, però té un cost, i per això cal utilitzar tots els recursos del país per recuperar-la», va concloure el doctor Josep Maria Caralps.

Quatre anys després, aquelles paraules van cobrar més sentit que mai amb l’esclat de la Covid. La pandèmia i la lluita dels sanitaris per preservar la salut dels ciutadans van posar en evidència la justícia de les seves reivindicacions. En aquell moment, El Diari de la Sanitat recordava, en un editorial, que els sanitaris “han patit un llarg oblit i, malgrat tot, quan ha esclatat l’emergència més greu de les nostres vides, han donat un exemple de coratge i eficiència que no oblidarem mai”.

Deu anys a contracorrent

Amb la perspectiva que donen deu anys, és un bon moment per posar en context el que hem compartit amb la comunitat sanitària. Han estat uns anys marcas per la gran recessió del 2008, que va generar una onada de retallades sense precedents, la pandèmia i la polarització política. Ho recordem en quatre moments.     

Primer moment: la protesta

Abril de 2010. Artur Mas presidia l’autoproclamat el Govern dels millors amb el suport del Partit Popular. Eren mesos molt difícils. Els efectes de la crisi que havia esclatat dos anys abans resultaven devastadors. Les retallades dels pressupostos marcaven el ritme de la vida política i social. En el cas de la sanitat pública, les tisores les manejava Boi Ruiz, procedent de la gran patronal del sector privat. La societat estava en estat de xoc. El primer a reaccionar va ser el personal sanitari, amb mobilitzacions en contra de les retallades.

La imatge de centenars de bates blanques tallant la Ronda Litoral el 20 d’abril de 2010 va causar un gran impacte. Després, ja a la fi de 2011, va venir una convocatòria de dos diez de vaga per part del sindicat Metges de Catalunya. Però el més trascendent va ser un vídeo gravat per Dr. Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges i de la Comissió sobre la Reforma de la Sanitat que havia creat Artur Mas.  

Aquella intervenció del Dr. Vilardell va trencar els esquemes del Govern dels millors. No era una revolta de la base («Que, ja se sap, sempre protesten»), sinó del cor del sistema. I no era una reivindicació professional o laboral, era un crit d’alarma: “Amb la pèrdua de metges i personal d’infermeria, de quiròfans, d’habitacions, de recursos… no podrem complir el nostre deure de curar i cuidar als ciutadans”. Tan Metges de Catalunya com el Dr. Miquel Vilardell van pagar cara la gosadia de fer front al Govern de l’època, que els va marcar amb la creu de l’ostracisme en tots els seus ressorts de poder polític i mediàtic.  

Segon moment: la guerra bruta

La sanitat catalana apareix en les converses gravades entre el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel De Alfonso, i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. “Els hem donat en tots els morros amb Ramón Bagó, els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat…”, deia De Alfonso l’any 2016 en una referencia implícita a uns casos de presumpta corrupció en la sanitat pública catalana.

El moviment independentista va ser identificat pel deep state (Estat profund) com les principals amenaces del seu estatus i, en conseqüència, va ser un dels objectius principals de les anomenades ‘clavagueres de l’Estat’, activades en l’època del Partit Popular en el Govern. Recordi’s que el mateix Jorge Fernández Díaz li deia al responsable de l’Agència Antifrau a Catalunya: “El president del Govern ho sap”, en referència a la campanya per a desprestigiar amb acusacions falses a dirigents polítics independentistes. Centenars de missatges telefònics a través de Whatsapp que es van intercanviar entre 2015 i 2019 el número dos d’Interior, Francisco Martínez, secretari d’Estat de Seguretat, i el màxim cap policial, Eugenio Pino, revelen l’estratègia seguida per aquest ministeri per a investigar, la majoria de les vegades sense suport judicial, a Podemos i a l’independentisme català. L’objectiu d’aquesta maniobra il·legal era atacar als dirigents polítics amb informacions falses, filtrades a mitjans de comunicació.

Un exemple. El Mundo va llançar una “bomba informativa» el 27 d’octubre de 2014, pocs dies abans de la consulta sobiranista del 9-N i mig any abans de les eleccions municipals. “Investiguen un compte de 12’9 milions de Xavier Trias a Andorra” era el titular de primera página. Segons la noticia, els diners havien estat transferits des de Suïssa. L’alcalde de Barcelona el va negar i va anunciar una querella. Dos mesos després, la fiscalia anticorrupció va arxivar el cas i mai es va demostrar ni el més petit indici que la notícia fos veritat. Era la màquina del fang que explicava Umberto Eco: “Els serveis de l’Estat, un periòdic i l’ombra de la sospita”. 

Tercer moment. El que és essencial

El novembre de 2018 esclata una nova protesta de la comunitat sanitària, aquesta vegada centrada en l’atenció primària. L’èxit de la vaga va ser absolut. De nou, els sanitaris tenien l’atreviment d’anar a contracorrent. No demanaven diners, sinó temps per atendre els pacients i més recursos per a frenar les llistes d’espera. Però el portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, ho veía de manera molt diferente. “Les llistes d’espera no són l’essencial. A vegades ens distraiem amb qüestions que no són les esencial”. L’única cosa important era el Procés. La sanitat tornava a ser una nosa. Fins que va arribar la pandèmia.

Com podem utilitzar la pitjor crisi de salut que ha sofert la humanitat en cent anys per alimentar un relat polític? L’aleshores portaveu del Govern, Meritxell Budó, ho va verbalitzar el 20 d’abril de 2020 en poques paraules: “En una Catalunya independent, estic segura que no hi hauria hagut ni tants morts ni tants infectats”. L’endemà, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, ho va simplificar encara més en una piulada a les xarxes: “Espanya és atur i mort, Catalunya és vida i futur”. 

«Els sanitaris van patir anys d’oblit i malgrat tot, quan va esclatar l’emergència més greu de les nostres vides, van donar un exemple de coratge i eficiència que
no oblidarem mai»

Quinze anys després d’aquella primera protesta, podríem deduir que una part significativa de la societat catalana, i dels mitjans de comunicació, va tolerar que el seu sistema de salut sofrís retallades brutals, que no se salvés de la corrupció, que les llistes d’espera no fossin essencials i que, al final, aquells que van ser responsables construïssin un relat per a justificar-ho tot. Podria haver estat un bon motiu de reflexió durant la pandèmia, mentre els sanitaris es jugaven la vida per a salvar-nos.

Quart moment: la pandèmia

Més enllà del debat polític, ara podem dir que durant la pandèmia van resistir els hospitals, els centres d’atenció primària, les escoles… Les persones que amb el seu coratge van plantar cara a la pandèmia van ser els herois que van preservar la vida i l’esperança en aquells temps d’angoixa. En contrast amb el seu valor, hem anat descobrint els casos de corrupció dels qui s’enriquien amb la tragèdia. De la mateixa manera, que vam constatar fins a quin punt era vulnerable el model de residències de la gent gran. Per a entendre com van actuar determinats personatges (l’hemeroteca és implacable) necessitaríem llegir Macbeth, on Shakespeare reflexiona sobre fins a quin punt pot enfonsar-nos la desmesurada ambició de riquesa i poder.

Des del punt de vista de la comunicació, l’impacte de la pandèmia del coronavirus va ser com el combat de dos mons. En paraules del sociòleg Michel Wieviorka, el de la raó i el de l’obscurantisme. El primer apel·la al raonament, la ciència, el coneixement, l’argumentació i la demostració rigorosa. El segon, a la fe, les conviccions, unes voluntats de caràcter místic, la idea de la conspiració o d’unes potències malèfiques. El combat no és nou, és també el combat pels drets humans i els valors universals. Encara que la raó ha conegut èpoques favorables, a Europa amb el Renaixement i, després, amb la Il·lustració, i encara que avui a tot el món la ciència i la tecnologia són forces crucials, el desenllaç de semblant combat continua essent incert.

Aquests dos mons que descriu Wieviorka també van tenir la seva expressió en el periodisme, entre els mitjans que van optar per encoratjar emocionalment un clima d’incertesa, por, odi… i els que van optar per informar amb responsabilitat ètica i rigor. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va arribar a encunyar el terme infodèmia, és a dir, una sobrecàrrega d’informació no fiable que es propaga ràpidament entre la població.

Pocs dies després de decretar-se el confinament, el filòsof Daniel Innerarity escrivia: “Aquesta crisi no és la fi del món, sinó la fi d’un món. El que s’acaba (es va acabar fa temps i no acabem d’acceptar la seva defunció) és el món de les certeses absolutes, el dels éssers invulnerables i el de l’autosuficiència”. Començaven temps d’incertesa extrema. En un primer moment, la humanitat necessitava trobar respostes, però només va trobar preguntes. No existien veritats científiques i era el terreny adobat per a les notícies falses, les faules, la pseudociència o les teories conspiranoiques.

L’ONU també alertava que «la informació incorrecta trunca vides. Sense la confiança adequada i la informació correcta i pertinent, les proves diagnòstiques es queden sense utilitzar les campanyes d’immunització (o de promoció de vacunes eficaces) no compliran les seves metes i el virus continuarà expandint-se. A més, la informació falsa polaritza el debat públic sobre els temes relacionats amb la covid; dona ales al discurs de l’odi; potència el risc de conflicte, violència i violacions dels drets humans, i amenaça les perspectives a llarg termini d’impulsar la democràcia, els drets humans i la cohesió social».

«Durant la pandèmia van resistir els hospitals, els centres d’atenció primària, les escoles… Les persones que amb el seu coratge van plantar cara a la pandèmia van ser els herois que van preservar la vida i l’esperança en aquells temps d’angoixa»

Com ens va canviar la pandèmia?

Com ens va canviar la pandèmia? L’experiència col·lectiva de sofrir una pandèmia va obrir múltiples reflexions sobre com anava a incidir en la nostra vida. L’antropòloga Lucía Muñoz Sueiro (2020) pensava en aquell moment que la pandèmia “ha alliberat emocions que, si les encaminem adequadament, poden conduir-nos a reflexions fructíferes que generin les condicions necessàries per a una transició sistèmica, conscient i planificada cap a una societat decrecentista, en la qual es produeixi i es consumeixi menys, però en la qual gaudim de major benestar, més temps d’oci, més cures, més introspecció, més vincles socials. Tant de bo plantem les llavors d’un canvi sistèmic que ens faci, realment, florir com a societats”.

Un altre dels pronòstics que va aportar un corrent d’esperança va ser el de Jacques Attali, un prestigiós economista que havia estat conseller especial del president francès François Mitterrand i fundador del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament. Attali va creure en plena pandèmia que “veurem néixer, una nova forma de legitimació de l’autoritat; no estarà basada ni en la fe, ni en la força, ni en la raó, tampoc en els diners, últim avatar de la raó. El poder polític estarà entre les mans d’aquells que sàpiguen mostrar el grau més gran d’empatia cap als altres. Els sectors econòmics dominants seran de fet també els de l’empatia: la salut, l’hospitalitat, l’alimentació, l’educació, l’ecologia”.

Les prediccions de Lucía Muñoz i de Jacques Attali, malauradament, no es van complir. Potser tot el contrari. Però són un bon exemple d’un corrent de pensament mundial que va creure, de forma tal vegada ingènua, que de la pandèmia en sortiríem millor com a humanitat. Sí que es va donar el naixement d’una intel·ligència col·lectiva, fruit de l’aprenentatge compartit per tota la humanitat, de la sensació de ser tots vulnerables, fràgils, i d’estar tots sota la mateixa amenaça; de tenir el sentiment d’interdependència i de ser conscients que necessitem cuidar-nos.

El naixement d’aquesta intel·ligència col·lectiva és una de les poques bones notícies que ens deixa la pandèmia. Encara que els seus efectes sobre la vida real de la població trigarem a descobrirlos. Especialment, perquè, quan albiràvem la fi de la pandèmia, va esclatar la guerra d’Ucraïna i el genocidi a Palestina. I la humanitat va tornar a submergir-se en la incertesa i la por. Som millors després de la pandèmia? Cadascun té la seva resposta com a persona. Com a civilització, clarament, no!

El Diari de la Sanitat va néixer amb el relleu de Barack Obama per Donald Trump a la Casa Blanca. I complim deu anys amb el segon mandat del president que va encoratjar l’assalt al Capitoli. I alimenta el negacionisme de les evidències científiques a la vegada que destrueix la fràgil sanitat assistencial als Estats Units. Complim deu anys amb una guerra a Ucraïna, provocada per l’agressió del règim de Vladimir Putin. Amb el genocidi perpetrat per Israel a Gaza. Amb guerres oblidades a l’Àfrica. Amb l’amenaça creixent de l’extrema dreta a Europa, i a Amèrica Llatina. Amb brots de racisme a Espanya alimentats per VOX i tots els seus còmplices mediàtics. I amb governs autonòmics del PP que apliquen polítiques contràries a la sanitat pública.

Una Fundació pel periodisme independent

Malgrat tot, són temps de resistència. La Fundació Periodisme Plural es va posar en marxa l’any 2012 i, des del primer dia, va centrar la seva atenció en la importància de la sanitat pública, l’educació inclusiva i la dignitat en el treball. Tots els diaris que la Fundació ha creat en aquests anys (Catalunya Plural, El Diari de la Sanitat, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball, El Diario de la Educación, la Revista XQ i Catalunya Metropolitana) parteixen de la convicció que el periodisme també és un servei a la societat, i que té la responsabilitat cívica de contribuir a la defensa dels drets essencials.

Tots aquests mitjans de comunicació constitueixen refugis per a la informació veraç, i, també, àgores, places públiques, on trobar-se les comunitats que estan en primera línia en la defensa dels drets essencials. On parlar, reflexionar i debatre amb esperit constructiu i crític, amb profunditat, enfront dels discursos simples i destructius que donen titulars d’impacte, però cap solució de present i futur.

A la Fundació Periodisme Plural recordem, en l’únic editorial que hem escrit com a institució, que aquests mitjans “són refugis en obert, accessibles a tothom, sense murs de pagament. Considerem que un dels grans factors de segregació social estarà cada vegada més entre aquells que tinguin accés a una informació de qualitat i els qui no. Per això reivindiquem les entitats sense ànim de lucre com una bona fórmula per garantir un periodisme que expliqui els fets i el seu context al conjunt de la ciutadania. Que doni el per què de les notícies, i que posi l’accent en realitats sovint oblidades o menystingudes. Que converteixi el periodisme en coneixement i en una potent eina pedagògica”.

El 7 d’abril del 2016, en l’acte de Sant Pau, els representants de la Fundació Periodisme Plural vam expressar “el compromís en un periodisme independent i lliure, que estigui al servei de la comunitat que lluita en primera línia per defensar un dret tan essencial com és l’assistència sanitària”. Quasi deu anys després, volem pensar que l’hemeroteca dona fe de l’esforç realitzat, dia a dia, per portar a la pràctica aquest compromís. Però, tal com conclou l’editorial: “Tot això només és possible amb el vostre suport. No podem fer-ho sols. Necessitem que els lectors que ens heu acompanyat durant aquests anys ens ajudeu a continuar”. Gràcies per fer-ho!