Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En el minut zero de la concepció d’una vida, la informació genètica que l’espermatozou i l’òvul posen en comú en la seva trobada determina no només el sexe de la persona, sinó també altres “valuosíssimes instruccions que els gens transporten, informació essencialment important i crucial que indicarà a totes les cèl·lules com adaptar-se sempre a diferents ambients de la millor manera possible”. Així explica el ginecòleg Eduard Gratacós en el llibre 9 mesos des de dins (Ed. Columna) la rellevància des del primer moment en el camí d’una vida d’allò que ens fa totalment únics i singulars a cadascú de nosaltres. De la fecundació en resulta “el color de la pell, els cabells, el caràcter, la intel·ligència, com es posarà el greix en l’organisme o si agradarà o no el gust picant, instruccions que han sobreviscut a milions d’anys d’evolució de l’espècie humana”, puntualitza el Dr. Gratacós en aquesta guia de l’embaràs setmana a setmana.
Després vindran influències i condicionants externs que, al marge que “els gens portin una informació fixa, es podran adaptar (resiliència) i funcionar de manera diferent segons l’entorn en què es trobi el cos, tot garantint-ne la supervivència. Això passa gràcies a un sistema que funciona per sobre dels gens i que s’anomena epigenoma”. Per tant, no només la informació emmagatzemada en els vint-i-tres cromosomes aportats pel pare i els vint-i-tres aportats per la mare que agrupen els milers de gens que tenim determina si som més o menys vulnerables davant de certes malalties, sinó també l’epigenètica de cada persona.
Tenir en compte totes aquestes coordenades que poden propiciar tanta variabilitat és el que ens introdueix en el complex destí i alhora prometedor repte de la medicina de precisió. Ara ja es camina cap a ella, amb interessants avenços gràcies a la IA que cerca i comparteix veloçment cada cop més quantitat de personalitzacions, individualitzacions que faciliten més possibilitats d’encert en els diagnòstics i, per tant, en els tractaments.
Hi ha, però, una gran incongruència respecte a això que s’arrossega fa anys en la recerca en salut. És una absència sense la qual s’hagués guanyat molt de temps i avantatges en aquesta medicina de precisió que tant es valora i es persegueix ara. La recerca no ha tingut en compte els paràmetres diferencials entre persones del sexe masculí i el sexe femení a l’hora d’estudiar l’impacte de les patologies, i l’efecte dels medicaments que per a la seva cura es proposen.
“Si som diferents des de la primera cèl·lula, com podem suposar que funcionarem igual en les malalties, si no ens assemblem de res?”, planteja la Dra. Maria Antònia Mangues, presidenta de la Societat Catalana de Salut amb perspectiva de Sexe i Gènere, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.
Aquesta és la societat científica més jove a Catalunya. Es va crear encara no fa dos anys, tot i que prèviament, des de diferents comissions de professionals en diversos hospitals, ja es treballava en tot allò que ara dona sentit a la societat que presideix la Dra. Mangues. Ella mateixa es va implicar totalment en la creació de la Comissió de Salut i Gènere de l’Hospital de Sant Pau, una de les primeres a Catalunya que va començar a sensibilitzar sobre la necessitat d’introduir la perspectiva de gènere en l’assistència, la recerca i la docència.
Reduir els biaixos de sexe i gènere contribuiria a millorar els resultats en salut de la ciutadania. I aquesta afirmació es basa en nombrosos exemples de l’impacte negatiu d’aquest biaix. En el cas de les malalties cardiovasculars, les dones estan infraestudiades, infradiagnosticades i infratractades, malgrat que són la seva principal causa de mort a tot el món, amb més d’un 35%.
Se sap, a més, que homes i dones responen de manera diferent als medicaments. Això fa que, a dosis estàndard, les dones tinguin habitualment nivells de medicament en sang més elevats que els homes i més risc de presentar efectes secundaris. El sexe influeix en com es processen els medicaments un cop administrats i en els seus efectes en relació amb l’efectivitat i la seguretat.
Decàleg per a una salut sense biaixos
Una de les tasques que ja han dut a terme des de la Societat que presideix Mangues és l’elaboració d’un decàleg que resumeix els punts prioritaris de la seva missió de sensibilitzar sobre la necessitat de reparar el defecte estructural de la recerca amb un claríssim biaix androcèntric. Salut sense biaixos: 10 claus per una sanitat catalana amb perspectiva de sexe i gènere és un informe de recomanacions per a Polítiques Públiques que compta amb el suport de setze societats científiques.
Sense menystenir la utilitat del decàleg de consells per anar enfocant conjuntament una mirada amb perspectiva de gènere, Maria Antònia Mangues, assenyala, però, que caldria que les orientacions vers aquest canvi de perspectiva més inclusiu i encertat mèdicament fossin part ja dels currículums acadèmics. “La formació és bàsica. Si ningú t’ho ensenya, ni al pregrau, ni al grau ni al postgrau, el canvi no es traduirà en una aplicació equitativa de la investigació”, exposa la Dra. “És important, doncs, aquesta formació, la implementació en la recerca, també, però el més important és que el canvi de paradigma arribi a la clínica, és a dir que el malalt o la malalta es beneficiï d’aquest coneixement fins a tot el que es pugui tenir”.
De fet, en el quart dels punts del decàleg preparat, es demana promoure la docència i formació amb perspectiva de sexe i gènere, així com establir una formació obligatòria bàsica per als professionals de la salut i personal d’institucions sanitàries a tots els nivells.
Tot i el gran endarreriment, Mangues creu que en el cas dels medicaments, el canvi a la mirada de gènere caurà pel seu propi pes. I reconeix que “hi ha més interès ara pel tema que fa cinc anys, però considera que això hauria de ser un macroprojecte de Catalunya que no hi és”. En aquest sentit, l’especialista en farmàcia hospitalària explica que el Barcelona Supercomputing Center hi està invertint molt. “S’ha de tenir en compte que es requereix el tractament de les dades en el bon disseny de les recerques i per a fer un bon estudi s’ha d’incorporar la tecnologia més exigent i més nova del món de les dades, i de tot això els sanitaris no en sabem prou”, afirma la Maria Antònia Mangues. “En un any i mig ens estem coneixent i preparant”, afegeix.
I explica que “hi ha algunes universitats que sí que treballen sobre el tema i incorporen la perspectiva de gènere a totes les assignatures, fins on hi ha coneixement. I és d’esperar que això tingui fruits en una generació. Però –afegeix– “les agències reguladores han d’obligar la indústria farmacèutica que ho incorpori com a obligatori, no com a opcional, i ara estem en aquest punt”. Saben també que els Estats Units tenen instituts sencers d’investigadors independents que fan recerca amb perspectiva de gènere. De fet, els científics són els primers a saber que, sense tenir en compte tota la singularitat que ens fa diferents homes i dones, la recerca científica en salut camina ben coixa. I, tal com assenyala la presidenta de la Societat Científica que treballa per a difondre aquest buit i les seves conseqüències, “el salt en medicaments no s’està donant”. Comenta que sí que es pot fer alguna cosa en la post-comercialització, dosificant de manera diferent a homes i dones, però això hauria de venir ja donat pels resultats més adaptats a mostres representatives del nombre real de dones a la societat i, per tant, a les seves característiques singulars. De fet, Mangues, que reconeix que va trigar molt a descobrir i sobretot a ser conscient del gran impacte dels biaixos de sexe i gènere en la recerca en salut, considera que “és una gran contradicció que estiguem en l’època de la medicina personalitzada, però només personalitzem la meitat de la població”.
Amb aquest biaix androcèntric, oblidar, ignorar i prescindir de tot allò que diferencia el funcionament de l’organisme femení, per a després acabar fent la mitja dels resultats com si fossin població amb les mateixes característiques –en comptes de dissenyar dosis per a homes i per a dones dels medicaments que s’estudien– no només és perillós per a les dones, sinó que està estudiat que evitar aquest biaix revertiria en l’economia del país. Segons el Fòrum Econòmic Mundial, les inversions per eliminar la bretxa en la salut de les dones podrien afegir anys a la vida i vida als anys, i potencialment augmentar l’economia global en un bilió de dòlars anuals abans del 2040. “Augmentaria el PIB dels països perquè s’ha estimat que hi hauria moltes menys baixes, més productivitat i menys morts de dones. I tenim a les mans el que implica que fer-ho millor pugui resultar rendible a tots els països. Així i tot, no està prou prioritzat”, lamenta Maria Antònia Mangues. Sap que veure la necessitat d’aquesta perspectiva de gènere com una reivindicació feminista no afavoreix la seva consecució, perquè en aquesta lluita es beneficia la societat sencera assolint molta més excel·lència en els estudis científics que ens interpel·len a tots i a totes. O –tal com es pregunta la Dra. Mangues–, “en un món on fem robots tan complexos continuarem tractant a homes i dones igual?”
