Reportatge

El peatge dels efectes secundaris

Mal de panxa, diarrea, somnolència, fogots, restrenyiment, marejos o taquicàrdia són reaccions que es poden patir a conseqüència de prendre fàrmacs prescrits per a combatre virus, bacteris, el dolor, per a tractar la hipertensió, procurar-nos el ferro necessari o per a prevenir el descontrol hormonal, entre altres coses. De les conseqüències no desitjades de l’administració d’un medicament, normalment molestes o desagradables, en diem efectes secundaris. 

“En principi, qualsevol fàrmac pot provocar-ne, de la mateixa manera que pot passar també amb els aliments, i dependrà de cada persona o del seu sistema immune que això passi, d’una manera o altra”, exposa Amèlia Garcia Miranda, farmacèutica i vocal del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona (COFB). “Una vacuna, per exemple, activa el nostre sistema immune per si un patogen entra en contacte amb el nostre organisme, que puguem tenir preparats, en plena efervescència, “els soldats”, les defenses per atacar. Però, l’administració de la vacuna, de vegades, pot causar febre, mal de cap o inflamació de la zona on s’ha posat. Si això passa, acostuma a ser de caràcter lleu i amb un analgèsic es controla. El problema és si, passades 48 hores, la reacció no es calma o sorgeixen altres efectes. Aleshores és quan s’ha de consultar un metge”, diu. 

Són les espines de la rosa: curar o prevenir, amb efectes marginals. En teoria, tots els inconvenients dels tractaments farmacològics que fan diana en la cura i prevenció de les malalties, però que causen també efectes molestos, apareixen clarament descrits en els prospectes dels medicaments. Perquè, tal com ens recorda la directora del Servei de Farmacologia Clínica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la doctora Rosa Maria Antonijoan, abans no surt al mercat un fàrmac, passen molts anys i, en els diferents assajos pels quals passa, es reporta tot efecte, sigui lleu o moderat, a part d’avaluar a què és deguda qualsevol reacció. Antonijoan comenta que, si en la fase 1 de l’assaig, amb voluntaris sans, es dona un efecte advers, aquella fórmula ja no continua endavant. Si això no succeeix, ja es passa a la fase 2, amb un grup petit de malalts i després a la fase 3, amb un major nombre de pacients. “En totes les fases de l’estudi, s’avalua la seguretat del fàrmac”, precisa la farmacòloga de l’Hospital de Sant Pau.

Un cop, però, ja es comercialitza el medicament –especifica l’especialista en farmacologia– “en el seu prospecte hi ha de ser tot”. A més –afegeix– “com a metges, la nostra responsabilitat és explicar els possibles efectes que poden aparèixer, sobretot els més freqüents”. 

Per exemple, molts pacients que segueixen tractament contra el dolor amb opioides pateixen restrenyiment. Per tant, el mateix tractament que calma el malestar del dolor, en pot causar un altre de molt incòmode per algunes persones. L’augment de sucre induït per corticoides és un altre cas d’inconvenient, o efecte col·lateral, malgrat la prescripció del fàrmac per al mal inicial sigui ben correcta i eficaç. “És feina dels qui prescrivim informar molt bé, avisar dels efectes secundaris que es poden donar, diferenciant entre els més freqüents i els menys probables, però que també s’han descrit. I, un cop el pacient comença el tractament, en funció del grau de l’inconvenient que li pugui causar, cercar alternatives”, diu Rosa Maria Antonijoan. 

Al cap i a la fi, els assajos dels fàrmacs es fan per a demostrar que un nou medicament és eficaç, efectiu i eficient, però també segur i que, a més, millora la qualitat de vida dels pacients. Per tant, no és gens sobrer ni ha de passar a ningú per alt cap alteració, incomoditat o malestar que sorgeixi com a resultat del consum d’un fàrmac, tot i que vagi bé per allò per a què és prescrit.

D’aquí que els professionals de la medicina, la infermeria i la farmàcia parlin de la necessitat i benefici que els mateixos pacients reportin la seva vivència del tractament, un cop comencen a prendre una medicació. “És molt important especificar al metge, a la infermera o al farmacèutic si s’experimenten efectes no desitjats”, expressa Amèlia Garcia Miranda, vocal del COFB.

Comunicar-ho és clau

Al CAP, tant metges i metgesses com els professionals d’infermeria poden prendre nota dels efectes secundaris i reaccions adverses als medicaments (RAM). La diferència entre uns i altres és la gravetat, tot i que ambdós poden donar-se en diferents nivells, de lleu a greu. Qualsevol circumstància derivada de la presa d’una medicació, tant els professionals sanitaris com els mateixos pacients, poden comunicar-la a l’espai en línia Targeta Groga del Centre de Farmacovigilància de Catalunya. El Col·legi Oficial de Metges també hi té un accés per als seus professionals, i el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona disposa del Centre d’Informació del Medicament, per a reportar efectes i consultar interaccions entre medicaments, entre altres casuístiques. També, tan ciutadans com a professionals sanitaris poden exposar situacions de reaccions adverses i efectes secundaris a l’espai que hi dedica l’Agencia Española de medicamentos productos sanitarios.

Des de la multinacional alemanya STADA, molt especialitzada en medicaments genèrics, la seva directora del negoci farmacèutic, Carmen Núñez, expressa que “la farmacovigilància és una activitat que roman sempre al costat del medicament des del moment en què s’investiga fins al moment en què es deixa d’utilitzar, i la seva essència té dos punts fonamentals basats en les anàlisis de les dades recollides. D’una banda, esbrinar la relació causal entre l’ús del medicament i l’efecte observat. Per una altra, implementar les accions necessàries per a mitigar l’impacte de les reaccions adverses que puguin produir-se i permetre el seu coneixement, tant del professional com de la població general”.  

Núñez destaca que “el més important és ressaltar que és un procés continu i prioritari per a la companyia, que té com a objectiu tenir disponible sempre la informació més actualitzada quant a la seguretat del medicament”.

A Espanya, les companyies farmacèutiques com STADA estan obligades a implementar un rigorós sistema de farmacovigilància per al registre i seguiment dels efectes secundaris dels medicaments. Carmen Núñez explica que “la identificació d’efectes adversos comença amb la recopilació d’informes de pacients, professionals de la salut i estudis clínics, a través de sistemes de notificació voluntària i obligatòria. Aquests informes es registren en bases de dades específiques i es notifiquen a les autoritats reguladores, com l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) i l’Agència Europea de Medicaments (EMA)”.

Les dades recopilades s’analitzen i, a partir de l’avaluació realitzada, es prenen diferents mesures que són explicades i difoses de manera transparent tant a professionals sanitaris com a pacients. Això pot fer-se a través de butlletins, publicacions científiques, etc. I, sobretot, actualitzant la informació que consta en la Fitxa Tècnica del medicament i en el prospecte per al pacient que s’inclou en les caixes de cada medicament, públic, i sempre actualitzat en la pàgina web de la AEMPS. Tot això –precisa Núñez– garanteix que tots els interessats estiguin informats dels riscos i precaucions necessàries sobre l’ús del medicament.

Adherència compromesa

La comunitat sanitària és ben conscient que hi pugui haver qui prefereix no llegir-se els prospectes d’allò que li prescriuen perquè, si no, potser no s’ho voldria prendre. De fet, una baixa adherència a un tractament amb fàrmacs, acostuma a respondre, majoritàriament, als efectes secundaris que acompanyen aquests fàrmacs. “És la primera causa de discontinuïtat en el seguiment d’un tractament”, declara Oscar Pino, coordinador del Centre de Salut Mental d’Adults Benito Menni de L’Hospitalet de Llobregat, i vocal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). Amb algun dels exemples més freqüents, com l’augment de pes com a fort destorbant de determinats psicofàrmacs, es fa comprensible la reticència a certs medicaments: “Si a una noia jove, el psicofàrmac li fa guanyar quinze quilos en un any, tindria tot el dret a no voler-se’l prendre”. Una manera d’ajudar a pal·liar-ho, seria, al parer d’aquest especialista, “facilitar-li l’accés a un nutricionista i gimnàs gratuït”. Però, malauradament es cobreix molt bé el tema de salut mental, però tot això altre no ho cobreix el sistema.

Pino reconeix que “costa molt dissenyar fàrmacs que entrin al cervell. Han de travessar la barrera macroencefàlica. I quan s’aconsegueix, afecten totes les àrees del cervell. El fàrmac no va només on tu vols. Aquest és el gran hàndicap de les farmacèutiques”. De fet, explica que en els darrers trenta anys no s’ha avançat gaire per a reduir o pal·liar aquests efectes col·laterals d’alguns psicofàrmacs. I, davant de la manca d’alternatives als tractaments psicofarmacològics, s’abusa d’ells. Recorda que “Espanya és el país del món que consumeix més psicofàrmacs”.

Ara –diu– en part a conseqüència dels efectes secundaris no desitjats, cada vegada hi ha més gent que prefereix seguir una teràpia psicològica. Tot i que, a causa de les ràtios insuficients de professionals de la psicologia en el sistema públic, els pacients s’han de pagar la psicoteràpia en consultes particulars. Però això ja apunta un canvi social: contemplar la psicoteràpia com a alternativa, una inversió que beneficiaria el sistema de salut públic, donat que alguns estudis apunten que un euro invertit en psicòleg tindria un retorn de disset euros.

Desig sexual minvat

Una altra gran afectació de certs psicofàrmacs incideix en les relacions sexuals. “El 80% dels pacients amb problemes de salut mental que han de prendre antipsicòtics o antidepressius pateixen disfunció sexual, com a efecte secundari d’aquestes medicacions”, declara la doctora Maria del Pino Alonso, responsable del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari de Bellvitge. De fet, efectes secundaris com la disfunció sexual, l’augment de pes, els problemes metabòlics com l’hipercolesteròlia, la hipertensió i els problemes basculadors, més, problemes cognitius com l’atenció i la concentració, demanen encara molta investigació per a depurar els fàrmacs d’aquests inconvenients.

“L’objectiu que ja es persegueix amb les medicacions és respectar la funció cognitiva i que intentin produir la menor disfunció sexual”, assenyala la psiquiatra de l’Hospital de Bellvitge. En el cas de la disfunció sexual masculina –diu–, “s’ha invertit molt a trobar maneres de compensar els problemes d’ejaculació, però encara no hi ha cap fàrmac per tractar la disfunció sexual femenina”. 

Aquest és un clar exemple de biaix femení en la recerca en salut. “Hi ha molt poca recerca en això. Durant molts anys no se n’ha parlat. És una disfunció menys evident que la masculina, però no per això menys important”, puntualitza.

En qualsevol cas, la disfunció sexual és un dels hàndicaps que fan baixar el percentatge d’adherència als psicofàrmacs. Alguns estudis apunten fins a un 70% d’abandonament dels tractaments de salut mental en totes les patologies en general. Altres investigacions europees apropen aquest percentatge al 80%, en el cas de la depressió i l’esquizofrènia. 

Són tractaments de llarga durada o fins i tot per a tota la vida, segons especifica la farmacòloga Amèlia Garcia Miranda, i “en principi, els pacients estan molt controlats, i cada certs mesos segueixen un control mèdic, en els quals i, en funció de les analítiques, els poden anar ajustant les dosis”.

Connexió atenció primària, farmacèutica i hospitalària

El paper dels professionals farmacèutics esdevé clau com a aclaridors de les pautes i dosis, també per a recollir, de la mateixa manera que fan els metges i metgesses i des d’infermeria de l’atenció primària, els efectes secundaris reportats pels pacients. 

En aquest sentit, és interessant destacar l’esforç que des de l’Hospital Clínic de Barcelona s’està fent per apropar el seguiment del càncer de mama als ambulatoris. L’oncòloga Montse Muñoz explica que “els efectes secundaris i les seqüeles del tractament del càncer de mama són molèsties i situacions, petits o grans problemes, que acompanyaran la dona durant molt de temps i, de vegades, tota a la vida”. És per això que a l’hospital Clínic, a part del suport que es dona des d’Oncologia Mèdica i des de Ginecologia i Oncologia Radioteràpica, proposen involucrar l’atenció primària en el seguiment, suport i tractament d’aquests efectes secundaris. Muñoz s’explica: “Primer, perquè molts d’aquests efectes secundaris, com el limfedema (acumulació de líquid als teixits tous) o el risc cardiovascular, s’associen a altres patologies com l’obesitat, que incrementen aquest risc cardiovascular. Altres vegades, perquè les artràlgies (dolor en les articulacions) milloren amb exercici físic i s’ha de ser molt constant i, quan la pacient baixa una mica la guàrdia, hi ha d’haver algú més a prop que el que estarà sempre l’oncòleg, perquè li faci un toc d’atenció. En aquest sentit, el metge de capçalera i la infermeria són fonamentals. Perquè la infermeria del CAP està cada cop més apoderada”. 

Per això, a l’Hospital Clínic han creat un programa de seguiment compartit on, des de pràcticament el primer moment, quan s’acaba el tractament que és necessàriament hospitalari –cirurgia, l’oncologia radioteràpica o la quimioteràpia, quan és necessària–, intenten involucrar el metge de capçalera perquè conegui la patologia, el tipus de tumor que ha tingut la pacient, quin tractament se li ha aplicat, per què se li ha aplicat, quins efectes i quines seqüeles presenta i, a partir d’aquí, anar creant una relació entre el metge de capçalera i la pacient. És una relació –precisa Montse Muñoz– que potser en població jove encara no existeix, però en pacients de 50 o 60 anys, sí. Per tant, nosaltres aprofitem aquesta relació per introduir la patologia, fer un informe clar per al metge de capçalera sobre els efectes secundaris i seqüeles que ha de seguir i com fer-ho, i començar a treballar junts”.

L’objectiu seria crear, en cadascun dels CAPS que depenen de l’hospital, una persona referent, tant en medicina com en infermeria, i que aquesta sigui referent per a la resta de companys de l’ambulatori, altres metges i infermeres, perquè l’objectiu és que cada pacient sigui valorada un cop a l’any pel seu metge de capçalera, metgessa, focalitzant la visita en el càncer de mama. Evidentment –afegeix Muñoz– la pacient anirà moltes altres vegades al metge, però volem que sigui una visita més específica, una mica més llarga i, sobretot, que estigui focalitzada en el càncer de mama. Creiem que això pot ser bo per a elles”.

Seria una manera d’ajudar les pacients a manegar tota la càrrega de símptomes que són petits en comparació al que poden ser altres qüestions que veuen els oncòlegs cada dia, però que és molt important abordar amb coneixement i plenament.

Per això, des de l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra (AISBE) s’ha organitzat una Jornada Conjunta d’Atenció Compartida en Càncer de Mama per al pròxim divendres 13 de juny a l’auditori ESTEVE, al Centre Esther Koplowitz de l’Hospital Clínic.

La meva farmàcia

A poc a poc, a Catalunya es van obrint circuits per a facilitar la informació entre els pacients i els seus metges, infermers i farmacèutics. Cap aquí s’encara l’aplicació presentada enguany en el marc d’Infarma 2025 -el Congrés Europeu d’Oficina de Farmàcia i el Saló de Medicaments i Parafarmàcia- batejada com “La Meva Farmàcia”. L’app ha estat desenvolupada pel Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya i consensuada amb el Sistema Català de Salut. És la primera aplicació que connecta els pacients i la farmàcia, que permetrà millorar la comunicació entre farmacèutics i ciutadans, optimitzant l’atenció farmacèutica i promovent una major proximitat. Els mitjans tecnològics com aquest fan evolucionar a un model de decisions compartides i informades que busca l’apoderament dels pacients. I una de les funcions que es preveu és la recollida dels efectes secundaris que els tractaments comporten. La nova aplicació facilita la integració de dades clíniques i la generació automàtica d’informes de seguiment d’índex, per exemple, de glucosa o tensió, molt útil per al metge.

Són eines que apropen els pacients a la seva història clínica i farmacològica i als professionals que la supervisen. Posant en comú aquestes històries es poden evitar interaccions de medicaments i buscar alternatives, una necessitat amb tendència creixent. Perquè, tal com diu la doctora Rosa Maria Antonijoan, “cada vegada conviurem amb més patologies i durant més anys, amb la qual cosa, es prendran més medicaments i hi haurà més perill d’interacció entre ells”.