Tribuna

El suïcidi i la salut pública

El suïcidi és, òbviament, una causa de defunció, però no totes les causes de mort són malalties, quan  menys estrictament parlant. No ho són, per exemple, els accidents o els homicidis ni, tampoc, fins i tot, la iatrogènia, malgrat que sovint estigui relacionada amb alguna malaltia o amb alguna intervenció preventiva perquè les mesures de prevenció no estan absolutament exemptes de potencials efectes indesitjables. La qual cosa no les fa rebutjables, és clar. 

No hi ha dubte, tampoc, que molts processos patològics poden dur al suïcidi o quan menys esdevenir-ne factors de risc. Una associació que pot fomentar una tipificació inadequada com a malaltia que, com reconeixia la declaració del Comitè de bioètica de Catalunya del 22 d’octubre del 2024^[1], fora exagerada.

Puntualització que ens convé per no estigmatitzar la decisió de llevar-se la vida, deixar-se morir, o demanar que t’ajudin a acabar-la, sigui per mor d’un patiment excessiu o per considerar que la vida ja no dona més de sí. Situacions aquestes que justifiquen la reivindicació de la eutanàsia i del suïcidi assistit. Caldria doncs,  potenciar en els àmbits de la cultura, la jurisprudència i l’ètica unes actituds de respecte i de no culpabilització. 

Tot i que la llei vigent a Espanya que possibilita la eutanàsia i el suïcidi assistit és garantista –mot que no recull el diccionari– o sigui que vol impedir una utilització inadequada. Propòsit ben plausible, però que –com acostuma a passar en aquests casos– permet l’obstruccionisme per part d’aquells que no l’accepten. 

Un filibusterisme jurídic que reflecteix una valoració radicalment negativa del suïcidi, que tal vegada tingui les seves arrels en el poderós instint de supervivència, sacralitzat culturalment mitjançant la dimensió religiosa, atès que per a la majoria de les religions el suïcidi és un pecat molt greu. Un judici moral rotund i explícit com ho qualifica Tomàs d’Aquino^[2], però també el Dante en situar els suïcides al setè cercle de l’infern. 

És clar que també des de la dimensió filosòfica hi ha qui considera que el suïcidi pot ser un acte, si no saludable, quan menys absolutament digne i fins i tot un dret de les persones. Entre els quals destaca Foucault o fins i tot el psiquiatra Thomas Szasz.

Per al també psiquiatra Ronald Laing qui se suïcida ho fa arrossegat per una situació social insostenible de manera que el suïcidi seria un indicador de patologia social. En qualsevol cas, la incapacitat de suportar infortunis o unes circumstàncies particularment nefastes pot reflectir certa feblesa psicològica que algunes malalties psiquiàtriques poden accentuar o fins i tot una deficient salut mental. El que fa que alguns –fins i tot molts—suïcidis siguin susceptibles a una atenció clínica, profilàctica o terapèutica 

Sense oblidar, però, la influència de les disfuncions socials, la qual cosa fa imprescindible un plantejament altra que el simplement sanitari per afrontar el problema del suïcidi quan ho és. 

Com fa poc han destacat Manuel Canal i Miguel Ruiz a la revista Lancet amb el seu comentari titulat “Afrontant el fracàs espanyol en la prevenció del comportament suïcida”.^[3]

L’OMS insta els països a adoptar una resposta nacional integral i integrada. Una estratègia centrada en els determinants socials que, fins ara, han rebut una atenció política insuficient. El model recomanat és un enfocament de salut pública que integri les diverses intervencions que es duen a terme. Un plantejament global que contrasta amb iniciatives de l’estil Zero Suïcidis, que se centren excessivament en el sistema sanitari amb base en estudis amb poca evidència, cosa que podria desviar recursos d’altres àrees crucials. 

D’aquí l’interès de la nova estratègia d’Escòcia, “Creating Hope Together”, la prioritat principal de la qual és construir un enfocament que abasti tot el Govern i la societat per abordar els determinants socials més vinculats al risc de suïcidi, com la pobresa, el deute i l’aïllament social.^[4]

Però com no es pot negar que les conductes suïcides són un objecte d’atenció preventiva i terapèutica preferent per part del sistema sanitari, convé molt que els professionals de l’atenció primària i comunitària tinguin en compte aquesta perspectiva integral. 

^[1] Consideracions del comitè de Bioètica de Catalunya sobre el codi risc de suïcidi. Criteris bàsics d’actuació assistencial. Assequible  ahttps://canalsalut.gencat.cat/web/.content/_Sistema_de_salut/CBC/recursos/documents_tematica/consideracions_codi_risc_suicidi.pdf

^[2] Anatema que comparteix Kant, encara que la seva justificació argumental sigui ben diferent.

^[3] Canal-Rivero M; Ruiz-Veguilla. Confronting Spain’s failure in the prevention of suicidal behaviour. Lancet Public Health 2025. Assequible a:

^[4] NHS Scotland. Creating hope together: suicide prevention strategy2022-2032. Scotttish Government, 2022. Assequible a: