Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Text publicat originalment a LaMarea
Costa-Gavras té 91 anys i ha fet una pel·lícula sobre la mort. Dit així, algú podria imaginar que El último suspiro és una pel·lícula lúgubre. Ben al contrari. El director que està al darrera d’obres mestres com Z (1969), La confesión (1970), Estado de sitio (1973) o Desaparecido (1981) no ha perdut el seu esperit combatiu i proposa ara un preciós al·legat a favor de la mort dolça i bonica i una apassionada defensa dels treballadors sanitaris que es dediquen a les cures. Hi ha malencolia? Sí, no podia ser d’altra manera, però sobretot hi ha amor a la vida, compassió, tacte i un afany per donar a conèixer una activitat tan necessària com escassa, la dels professionals que ajuden a morir de la millor manera possible.
El director francogrec explica que és un tema que, a la seva edat, per motius obvis, li ronda pel cap des de fa un temps. «El meu germà és metge als Estats Units i una vegada li vaig dir que, quan em veiés especialment gagà, preparés una injecció per a mi. ‘Jo no puc fer això. Jo guareixo la gent, no la mato’, em va dir». Explica aquesta anècdota somrient, exhibint un humor magnífic i una lucidesa sorprenent. La resposta del seu germà, òbviament, no va tenir cap efecte sobre ell. Rebel incansable, va seguir interessat en el tema i va caure a les seves mans l’assaig que ha inspirat aquesta pel·lícula, escrit pel doctor Claude Grange i per un vell company de batalles polítiques, Régis Debray.
Igual que succeeix al llibre, El último suspiro mostra el diàleg entre un filòsof (Denis Podalydès) i un metge dedicat a les cures pal·liatives (Kad Merad). «Com és el final? Com podem estar preparats? Com passarà? Tot això són inquietuds que jo també tinc. Espero que sigui amb dignitat i en pau, però això no és fàcil de preveure», explica el cineasta. La manera de rodar aquests temes (profunds, incòmodes, sensibles) sí que ha estat la millor possible.
La feina d’aquests professionals mèdics és escoltar, cuidar, acompanyar les persones en els seus darrers moments, amb delicadesa, dedicació (cosa que vol dir temps, aquest bé tan escàs) i comprensió degut a les pors lògiques i debilitats humanes que els col·loca en un altre plànol. La seva consideració, no obstant, no està a l’alçada de la importància de la tasca que fan: segons explica el director, a França només hi ha entre 2.000 i 3.000 places hospitalàries dedicades a les cures pal·liatives. «N’hi hauria d’haver 200.000. La diferència és enorme», subratlla.
Els i les professionals de la medicina s’enfronten sovint amb la mort, però no ho fan permanentment i en tot moment. Això els diferencia dels especialistes en cures pal·liatives, però Costa-Gavras fa una precisió, un matís que constitueix el nucli del seu discurs. Ho expressa, en veu alta, el personatge de Denis Podalydès: «El final de la vida també és vida«. Al voltant de l’amor a la vida el vell mestre construeix una narració que va fer posar dempeus el públic al passat Festival de Sant Sebastià. Envoltat també d’un elenc d’intèrprets superdotats.
Costa-Gavras sempre ha tingut sort amb els seus actors. Es pot dir que ha fonamentat la seva carrera gràcies a la generositat d’alguns. En el seu moment, ningú no volia rodar Z, la història del magnicidi d’un polític pacifista a Grècia prèvia al cop dels coronels. Va ser un actor, Jacques Perrin, qui va impulsar aquell títol amb la seva petita companyia de producció. I un grapat d’estrelles es van posar a les seves ordres rebaixant al mínim el seu ‘caixet’ habitual: Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignan, Charles Denner…La pel·lícula, escrita conjuntament amb Jorge Semprún, va guanyar dos Oscars.
El càsting d'»El último suspiro» també s’ha beneficiat de la implicació dels seus actors i actrius. El director no pensava que Charlotte Rampling acceptés un paper tan petit com el que li va oferir, però va dir que sí. S’embarcaren igualment en aquest projecte la gran actriu palestina Hiam Abbass, la periodista Élisabeth Quin, el cineasta Xavier Legrand o la grandíssima Ángela Molina, que protagonitza alguna de les escenes més emotives de la pel·lícula.
Costa-Gavras té una altra mania que li acostuma a sortir molt bé: treu els actors dels seus registres habituals. Ho va fer amb l’humorista Gad Elmaleh, a qui va posar al capdavant del repartiment d’El capital. També, d’alguna manera, ho va fer amb Jack Lemmon, un monstre de la comèdia que va realitzar a Desaparecido una interpretació punyent i memorable. En aquesta ocasió confia el paper del metge a un dels actors còmics més famosos de França, Kad Merad (Bienvenidos al norte), amb resultats igualment excel·lents.
El cinema és emoció i espectacle, Costa-Gavras no deixa de repetir-ho. La seva destresa per combinar això amb temes de gran importància política i prémer al mateix temps les tecles d’allò que és sensible i d’allò que és intel·lectual, és el que l’ha convertit en el mite que és avui.
