Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La sanitat pública a Catalunya afronta una crisi estructural que va més enllà dels problemes puntuals com les llistes d’espera o les retallades. El sistema arrossega desequilibris greus que posen en risc la seva sostenibilitat, la qualitat de l’atenció i la confiança de la ciutadania. És moment de fer una mirada crítica i valenta als principals reptes del sistema sanitari per transformar-lo en un model més eficient, just i adaptat a les necessitats reals de la població.
Un dels grans reptes és el reconeixement i desplegament efectiu de totes les competències dels diferents perfils professionals que formen part del sistema. En aquest sentit, és especialment urgent reconèixer el paper fonamental de les infermeres, a qui el sistema deu, des de fa dècades, un reconeixement real pel seu coneixement, responsabilitats i tasques. Cal revisar i actualitzar els rols dins els equips per optimitzar recursos i millorar l’eficiència, evitant duplicitats i potenciant l’autonomia dels professionals sanitaris.
Les condicions laborals són un altre factor clau. La pressió assistencial, les dificultats per a la conciliació, els torns intensius i la manca de reforços provoquen una fatiga crònica als equips. Garantir entorns de treball saludables, estables i segurs és essencial per retenir el talent i oferir una atenció de qualitat.
El model sanitari actual continua essent excessivament medicalitzat i reactiu. Encara es dona massa importància a la intervenció i al fàrmac, i no prou a la promoció de la salut, la prevenció i les cures integrals. Cal una transformació cap a una visió més holística, centrada en les persones i no només en les malalties.
L’Atenció Primària hauria de ser el veritable eix del sistema, però continua infrafinançada i sobrecarregada. Aquesta situació impedeix una resposta àgil i propera a la ciutadania. Cal reforçar-ne els equips, millorar-ne l’accessibilitat i dotar-la d’eines per assumir més lideratge en la resolució de problemes de salut.
Una altra gran dificultat són les desigualtats territorials i entre comunitats autònomes. L’accés als serveis i la qualitat de l’atenció no són iguals arreu del territori. En alguns barris, pobles o zones rurals, la manca de recursos i professionals limita greument el dret a la salut. Les diferències entre comunitats autònomes també són notables, tant pel que fa a la inversió com a les ràtios de personal i prestacions disponibles.
La tendència creixent a la privatització i externalització de serveis genera preocupacions pel que fa a l’equitat, la transparència i el control públic del sistema. És imprescindible garantir que la gestió de la sanitat es faci amb criteris d’interès general i no de rendibilitat econòmica.
El sistema sociosanitari i residencial també necessita una revisió profunda. Les persones grans, amb dependència o malalties cròniques, han de poder rebre una atenció digna, continuada i integrada. Això implica revisar protocols, reforçar plantilles i garantir una millor coordinació entre àmbits.
També cal incorporar una mirada més sensible a les desigualtats socials. L’origen, la situació econòmica o el nivell d’estudis continuen essent factors que influeixen en la salut i en l’accés als serveis. Un sistema públic no pot permetre aquests biaxos. Cal adaptar els serveis a la diversitat de la població i garantir una atenció equitativa.
La participació de la ciutadania i dels professionals en la presa de decisions sanitàries és encara limitada. Per tal de construir un sistema més transparent, democràtic i ajustat a les necessitats reals, cal obrir espais reals de participació i coresponsabilitat.
Finalment, la recerca, la innovació i el desenvolupament del coneixement han de ser pilars de la sanitat del futur. Sense una aposta clara per la formació contínua, les especialitzacions i la recerca aplicada, el sistema difícilment podrà fer front als canvis demogràfics, tecnològics i socials dels propers anys.
En conjunt, aquests reptes apunten a la necessitat urgent de transformar el sistema sanitari amb una mirada estructural i de llarg termini. Cal planificació, inversió, lideratge i voluntat política per construir un model de salut públic, universal, de qualitat i adaptat a la realitat de la societat catalana del segle XXI.
En aquest escenari de reptes interconnectats, les infermeres tenen un paper especialment rellevant. No només perquè són una de les columnes vertebrals del sistema assistencial, sinó perquè aporten una visió holística, comunitària i centrada en les cures, que és imprescindible per avançar cap a un model de salut més just, eficient i humà. Incorporar la seva veu, reconèixer el seu lideratge i garantir les seves condicions professionals no és només una qüestió de justícia: és una condició necessària per a l’èxit de qualsevol reforma sanitària profunda.
