Entrevista

Elvira Bisbe: “Aquest any s’espera que es jubilin més de mil metges i metgesses, i això és bestial” 

Bisbe entoma aquesta nova etapa al capdavant del CoMB amb orgull i il·lusió, i reconeix que no li agradaria ser recordada només pel fet de ser la primera dona que presideix el Col·legi de Metges de Barcelona: “Vull ser una bona presidenta, propera i empàtica, i vull aconseguir que el col·legi ajudi a buscar solucions als problemes que té la professió i doni realment escolta activa. Aquesta és la meva gran il·lusió, posar en valor que la meva feina ha estat bona”. Amb seguretat i les idees molt clares parla d’equitat de gènere, de la manca de professionals i de les condicions laborals i emocionals de la professió.

Quins són els principals reptes que se li presenten al capdavant del Col·legi de Metges? 

Molts d’ells no són nous, ja els perseguim de fa anys, quan estava a la vicepresidència del Col·legi amb el doctor Padrós. Però un dels que més ens preocupa actualment és la falta de professionals; és un tema que fa molt temps que venim advertint i que s’ha accentuat els darrers anys amb la jubilació d’un nombre molt important de metges de la demarcació Barcelona. De fet, aquest any s’espera que es jubilin 1.000 metges i metgesses… És molt dur afegir cada any un dèficit de mil metges.

D’altra banda, quants metges i metgesses es formen cada any, aproximadament? 

Això també ha canviat una miqueta en els últims anys, perquè al principi només hi havia la UAB o la UB; després es van incorporar les universitats de Tarragona, Girona i Lleida i posteriorment també les privades. La Universitat de Vic ja ha tret la seva segona “fornada” de metges. Per tant, s’ha anat incrementant el nombre de metges que hem format i crec que actualment estem al voltant d’uns 1.300 a tot Catalunya. El problema és que, només a Barcelona, aquest any se’n jubilen més de mil, i això és bestial.  A més, aquest dèficit de professionals de la medicina fa créixer la pressió assistencial i no pots atendre els pacients  com voldries. D’altra banda, es cobreixen les vacants amb gent de fora: actualment, la meitat de les col·legiacions noves són de metges amb formació extracomunitària, i quan intenten convalidar el seu títol d’especialista es troben amb una barrera molt important: poden trigar fins a cinc anys a fer-ho. I el nostre sistema de salut està pensat per a metges especialistes.

Quina creu que seria la millor solució per pal·liar el dèficit de professionals? 

Crec que no hi ha una única solució. Les noves facultats donen sortida a deu anys vista, perquè aquest és el temps que, com a mínim, es triga a formar un metge especialista: els sis anys de carrera més els quatre d’especialitat. Nosaltres estem advertint del problema des del 2010, però mai no s’ha fet una previsió, ni s’ha mirat quants metges es necessiten, ni de quines especialitats. En aquests moments falten metges de família, anestesiòlegs, pediatres i psiquiatres. Aquí és on hi ha un drama. Els metges extracomunitaris que venen ocupen, majoritàriament, places de metge generalista, a urgències o a l’atenció primària. 

“Actualment, la meitat de les col·legiacions noves són de metges amb formació extracomunitària, i quan intenten convalidar el seu títol d’especialista es troben amb una barrera molt important: poden trigar fins a cinc anys a fer-ho”

Com es podria solucionar el problema actual? 

Retenir talent és clau, i això significa millorar les condicions perquè els metges es vulguin quedar aquí. Catalunya –i especialment Barcelona– és molt atractiva per a metges d’altres comunitats autònomes, però es formen aquí, es queden un o dos anys i tornen al seu lloc d’origen, perquè la vida aquí és tan cara que surt més a compte tornar a Logronyo, a Múrcia o a on sigui. Estem parlant d’un 20% dels professionals. També hem de tenir en compte que, per retenir el talent jove, hem de canviar el xip i oferir molta més conciliació, més flexibilitat, més capacitat d’autoorganització a la feina, més capacitat de projecció i garantir que podran fer investigació i tenir una millor atenció emocional, perquè això és el que demana la gent jove. Aquells centres que disposin de tot això seran capaços de retenir els millors metges probablement. Però també crec que hi ha altres solucions com, per exemple, alliberar els metges d’hores de burocràcia.

Aquesta mesura resoldria temporalment el problema?

Tenim un sistema sanitari on moltes de les tasques que fan els metges no són atendre el pacient i fer de metge. A la primària ho tenim comptabilitzat: El metge passa aproximadament un terç de la seva jornada –entre un 30 i un 35% del temps– fent papers, ja siguin baixes curtes de tres dies, codificacions, reactualitzacions o sol·licituds de proves que són farragoses. Tot això ho podria fer un assistent clínic, no cal que ho faci el metge. De fet, les baixes curtes són, en realitat, una justificació d’absència, ja que el metge no fa cap diagnòstic ni cap tractament; si dius que ahir no vas anar a treballar perquè tenies migranya, jo faig un acte de fe i et faig el paper. A la majoria de països això no ho fa un metge, és una autodeclaració personal. I, de fet, durant la pandèmia ja vam provar que això era efectiu i funcionava. Aquesta podria ser una manera ràpida d’alliberar moltes hores de professionals de la medicina, ho tenim bastant calculat: si alliberéssim els metges de primària que tenim col·legiats a Barcelona del 30% del temps de paperassa aflorarien més de 1.200 metges per poder fer de metges. I això és el que necessitem: tenir metges que facin de metges, perquè això és l’únic que et dona satisfacció. 

“Falten metges de família, anestesiòlegs, pediatres i psiquiatres. Aquí és on hi ha un drama. Els metges extracomunitaris que venen ocupen, majoritàriament, places de metge generalista, a urgències o a l’atenció primària”

Es diu que els metges cada vegada miren més la pantalla i no tant els ulls del pacient…

Això passa, i per al metge tampoc és bo, no és gens gratificant. És molt frustrant no fer la feina per a la qual t’has preparat, que és ajudar les persones i acompanyar-les o diagnosticar-les i curar-les.

Pot ser que, actualment, es tingui menys humanisme o empatia vers el pacient a causa de les pantalles? 

Estem en una època en la qual les pantalles han envaït la nostra vida a tots els nivells. No és que els metges d’ara estiguin mirant el mòbil o estiguin mirant la pantalla, és que els nostres fills fan exactament el mateix. Les pantalles han envaït part del terreny, però no crec que això afecti les ganes de fer de metge i la vocació. Jo faig de professora a la universitat i veig els alumnes emocionats. El que sí es pot notar és que els metges que tenim actualment són metges d’altíssimes capacitats, perquè per fer Medicina necessites treure una nota molt alta –per sobre del 9’5– i t’has d’haver tret tot el batxillerat amb excel·lents i, si tu et dediques a estudiar, les teves habilitats socials baixen una mica.  

En els darrers anys l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària no sembla que tingui massa èxit… 

Això no és cert. El que passa és que hi ha molta més oferta; cada vegada s’oferten més places, i hi ha més gent que agafa la plaça, però molts dels que escullen Medicina de família ho fan perquè en realitat volen fer Urgències… quan hi hagi l’especialitat d’Urgències, això no passarà tant…

Però han quedat vacants.

Queden vacants sobretot en indrets allunyats. No és el mateix viure a la ciutat de Barcelona o de Tarragona que en un poble, on has de tenir vocació rural perquè no té tants atractius per a la gent jove. Potser aquest és un dels problemes… Moltes vegades queden vacants aquells serveis d’atenció primària en què els metges no es veuen tan estimulats. Els joves estan molt ben formats i normalment ja s’espavilen per buscar a quin lloc volen anar, que hi hagi flexibilitat i la possibilitat de tenir projecció perquè s’hi fa investigació o formació continuada on, per exemple, poden fer ecografies. On hi ha una primària que els resulta més atractiva. 

Pel que fa a les condicions laborals, recentment ha sorgit una agrupació professional de metges que defensa, principalment, un estatut mèdic propi dintre de l’estatut marc. Ho veieu necessari?

En el sistema català de salut, el 80% dels metges dels hospitals no depenen de l’estatut marc, no són ICS sinó concertats (Siscat). A la primària, però, passa al revés: el 80% són de l’ICS i el 20% no. Ho dic perquè a Catalunya hi ha una realitat diferent que a la resta d’Espanya. Nosaltres hem demanat un conveni propi per als metges tota la vida; Metges de Catalunya ho ha reclamat sempre, i el Col·legi hi ha estat a favor. No tenir un marc de negociació propi penalitza moltíssim els metges, perquè som molt pocs, i a l’hora de negociar convenis, en un comitè d’empresa la proporció de metges és molt petita. Per tant, el posicionament del Col·legi és a favor d’un espai de negociació de les condicions del metge pròpies. 

“Tenim un sistema sanitari on moltes de les tasques que fan els metges no són atendre el pacient i fer de metge. A la primària ho tenim comptabilitzat: El metge passa aproximadament un terç de la seva jornada –entre un 30 i un 35% del temps– fent papers”

El ‘cavall de batalla’ més gros són les guàrdies de 24 hores?

Aquest és un tema complex d’abordar, i crec que l’estatut marc tampoc dona una solució. Molts dels metges, quan analitzin què implica partir una guàrdia de dia festiu –les hores que has de fer de guàrdia són les mateixes, però ara es fan concentrades–, i vegin que la resta del temps l’has de fer un altre cap de setmana o un altre festiu, no hi estaran d’acord. Per tant –i no dic que no sigui un drama haver de treballar tota la nit fent feina efectiva, que és horrorós–, ni hi ha una solució senzilla, ni crec que sigui aplicable a totes les guàrdies. Per exemple, les guàrdies que són d’Urgències en els grans centres ja fa temps que funcionen en torns de vuit hores, perquè no es podria fer d’una altra manera, i els caps de setmana pot ser una guàrdia de 24 hores, però normalment són torns. 

És que, quan passes 20 hores treballant, ets prou efectiu? No hi ha més risc d’errors humans? 

Hi ha més errors, s’ha demostrat i està acceptat. I no dic que no s’hagi de canviar el model, crec que tot allò que sigui diferible s’ha de posar al matí següent. El problema és que això, moltes vegades, resulta molt car, perquè l’hora de quiròfan és caríssima. I tampoc pots fer previsió de quants malalts arribaran aquella nit. Si estiguessis només per a l’emergència, que és aquell malalt que arriba amb un politrauma o una persona que han apunyalat, l’adrenalina et fa treballar perfectament, al 100%. El problema ve quan, per exemple, estàs fent una apendicitis a les 4 de la matinada, perquè lògicament trigues més que quan la fas al matí, amb l’equip fresc. Haurem de buscar una solució creativa, perquè la que es planteja en aquests moments no sé si acabarà agradant.

“Per fer Medicina necessites treure una nota molt alta, t’has d’haver tret tot el batxillerat amb excel·lents i, si tu et dediques a estudiar, les teves habilitats socials baixen una mica”

També es demana que les guàrdies no siguin obligatòries.

 Això és impossible. Qui les farà? Abans era normal que a l’hora de guàrdia estiguessis dormint i t’aixecaves si hi havia una emergència. Quan va anar augmentant la càrrega de feina a la nit, el primer que vam demanar és alliberar-nos de la jornada del dia següent. Però el preu/hora de guàrdia, durant molts anys, es pagava com un terç de l’hora treballada. Ara això s’ha canviat i es paga l’hora d’atenció continuada gairebé com si fos una hora treballada, cosa que trobo raonable, perquè estàs treballant. I s’ha normalitzat el preu, però ha aumenta molt l’exigència. Per això dic que no té una solució fàcil, hem de seure a parlar i trobar una solució que no serà homogènia per a tot el sistema. 

Conciliació i guàrdies de 24 hores serien mesures totalment antagòniques, no?

No sempre. Per exemple, a l’Hospital General de Catalunya van deixar que les pediatres s’autoorganitzessin, i elles van demanar disposar d’una habitació per compartir amb la parella i el nadó. Moltes es van treure la reducció horària. Ara, quan les metgesses que són mares de nadons tenen guàrdies de 24 hores, les seves parelles poden dormir a l’hospital, amb el bebè, i així elles els  poden donar el pit i compartir estones junts. És un projecte creatiu, diferent, i ha suposat una millor satisfacció, menys problemes per atendre les guàrdies i una millor conciliació familiar. Aquest és un tema clau i no només per retenir talent, que també, sinó per estar molt més satisfet al lloc de feina, que és important, perquè hi ha un problema emocional creixent. Cada vegada atenem més pacients a la Fundació Galatea, que són metges que tenen situacions d’angoixa i problemes emocionals. I crec que, si tinguessin capacitat d’organitzar-se la feina i una major capacitat de conciliació, probablement reduiríem aquest nombre de metges.

Aquest tipus de projectes conciliadors també es podrien dur a terme en àrees com les Urgències?

El d’urgències és un altre model, perquè els torns a molts llocs són de 8 hores. Cada especialitat té les seves peculiaritats. Crec que s’ha de deixar més capacitat d’autoorganització dels equips i que la solució la pactin entre ells, perquè la majoria de metges i metgesses estimen la seva professió i tenen un grau de compromís important amb el pacient; un cirurgià que a les 3 no ha acabat la cirurgia, encara que tingui una privada després, no deixa mai el malalt amb un altre company que li acabi l’operació, mai no ho he vist. I he vist cirurgies que duraven el doble del previst. Sí que hi ha centres sanitaris o d’atenció primària que es queixen que els joves tenen menys compromís, però s’ha vist que quan dones més capacitat d’autoorganització i millor conciliació obtens resultats de major compromís amb l’empresa. Els CAPs que han aplicat fórmules de conciliació són els que atrauen més talent i metges.

“Hem de canviar el xip i oferir molta més conciliació, més flexibilitat, més capacitat d’autoorganització a la feina, més capacitat de projecció i garantir que podran fer investigació i tenir una millor atenció emocional, perquè això és el que demana la gent jove”

Per millorar el sistema de salut s’ha creat, recentment, el comitè Cairos. Quina valoració en fa el CoMB?

El projecte ens agrada. De fet, s’ha basat en molts documents que s’han liderat des del Col·legi, com el de les 30 mesures –que es va fer just quan va acabar el confinament– sobre les coses que podíem haver après. El que m’agrada més del projecte, a banda que està liderat per un excel·lent metge amb una capacitat de lideratge bestial, és que no tracta de llistar quines són les necessitats del sistema, que això ja ho hem fet; el que pretén el Cairos és passar ja a l’acció. El Cairos va fer un plantejament molt possibilista, que a mi em sembla molt encertat, en el sentit de no voler fer-ho tot i fer tots els canvis de cop, perquè no es pot, però sí intentar prioritzar projectes que era més senzill que tinguessin una major repercussió. El que necessitaven els professionals era que, per primera vegada, el que anaven publicant com a diagnòstic fos una realitat, perquè abans només s’elaboraven idees, però mai no passava res, i això desanima moltíssim. Fer la recomanació al Catsalut que confiï en què els equips de primària faran propostes d’autoorganització i de transformació és una proposta d’èxit. N’han triat 26, però es van presentar 116, així que un terç de la primària ha fet projectes per millorar i transformar el sistema molt diferents, com incorporar noves tecnologies per agilitar el procés d’atenció, posar assistents clínics… sempre des del professionalisme, que és el que defensem, de la capacitat de lideratge del professional i de tenir capacitat d’autoorganització de les propostes que es veuen factibles. Si això funciona, la primària remuntarà.

Les agressions als metges són un altre tema que preocupa especialment els professionals. Quina solució hi veu?

Les agressions han augmentat al món, i també en l’àmbit sanitari. El número absolut d’agressions és difícil de saber fins que no estigui en marxa l’Observatori. Aquesta entitat ens permetrà conèixer les dades reals de Catalunya; en aquests moments, com que cada centre recull com a agressió coses diferents, el número absolut no el sabem. Però tots tenim clar que hi ha una tendència a l’alça i que les agressions són més violentes. Tots recordem Terrassa, tots recordem la metgessa amenaçada amb una pistola… I, davant d’això, està claríssim que tolerància zero. Des del 2010, al Col·legi disposem d’una unitat d’atenció al metge que ha patit violència, però el metge és la punta de l’iceberg. Vull dir que hi ha moltes menys agressions als metges que a d’altres perfils sanitaris, i així i tot, l’any passat vam atendre 91 metges agredits; els donem atenció jurídica i emocional i tot el suport que necessitin. Però això no soluciona el problema, la solució passaria per la prevenció.

“Al Col·legi disposem d’una unitat d’atenció al metge que ha patit violència, però el metge és la punta de l’iceberg. Vull dir que hi ha moltes menys agressions als metges que a d’altres perfils sanitaris, i així i tot, l’any passat vam atendre 91 metges agredits”

Perque els sanitaris puguin ser capaços de denunciar, primer han de desaparèixer les seves dades de la denúncia. Tu creus que la doctora que va ser amenaçada de mort vol que qui l’ha amenaçat sàpiga on viu? Amb aquestes condicions, lògicament molts no denuncien, perquè ho has de fer a nivell personal i et sents molt desvalgut. Un altre tema és que no hi ha un mateix tractament a l’ICS que a la resta del sector, on ni metges ni tècnics tenen la condició d’autoritat. Per què nosaltres han de tenir un tractament diferent? Això ha de canviar, perquè no es castiga igual una agressió a un metge de l’ICS que a un metge de la concertada. I tots han de ser autoritat igual.

Què suposa ser autoritat?

Teòricament l’autoritat és una figura que també existeix amb mestres i policies; quan tu agredeixes una autoritat, les penes són més grans. També volem que les agressions es penalitzin amb multes. Ho han fet a altres comunitats autònomes i funciona molt bé com a prevenció; si l’agressió a un professional sanitari té una multa d’entre 500 i 2.000 euros això pot ser dissuasori. S’ha de portar al Parlament.

Creieu que és un tema que s’ha naturalitzat?

Crec que a la societat en general hi ha molta més agressivitat i molta més tolerància a les agressions. No és que s’hagi naturalitzat, és que passa a tot arreu. També s’ha perdut una miqueta el respecte que hi havia a la figura del metge. Abans, el metge era com una autoritat. Ara no es veu de la mateixa manera, tot i que això no vol dir que no es valori.

Per què creu que és?

Crec que hem passat d’una medicina paternalista –en la qual el metge decidia per tu– a compartir les decisions, i això és bo. Jo he de decidir amb tu i t’he d’explicar, com a expert, què tens i quin és el pla… i tu has de dir si estàs d’acord amb el pla o no. Jo t’he d’explicar els avantatges i els inconvenients del tractament, però he de compartir amb la persona que ha de rebre aquest tractament què hem de fer. Abans es compartia zero, la medicina era d’una altra manera. Jo també vaig viure aquesta època.

I la recorda millor o pitjor?

La medicina ha evolucionat i, actualment, l’autonomia del pacient és bàsica. És una llei en la qual crec i és absolutament necessària. No entenc la medicina d’una altra manera. Com a pacient, no vull que em diguin què he de fer sense haver opinat. És el meu cos, és la meva salut. Tens dret a decidir.  

“L’autonomia del pacient és bàsica. És una llei en la qual crec i és absolutament necessària. No entenc la medicina d’una altra manera. Com a pacient, no vull que em diguin què he de fer sense haver opinat. És el meu cos, és la meva salut. Tens dret a decidir”

Pel que fa a l’equitat de gènere, també creu que la medicina ha evolucionat o encara queda camí per recórrer?

En l’equitat de gènere, hi ha dos aspectes diferents. El món de la medicina està feminitzat i s’està fent un esforç –que no s’ha aconseguit– perquè els llocs de responsabilitat comencin a ser paritaris. Les dades de l’ICS de l’any abans de la pandèmia mostraven que, tot i haver un 58% de dones metgesses als hospitals, només un 20% eren caps de servei. Aquest 8M es va publicar que havien passat a ser un 40%; en aquests cinc anys s’han posat les piles, però en els llocs de responsabilitat i lideratge més alts, seguim estant igual. En un estudi en el qual es miraven presidents de col·legis de metges, societats científiques, degans d’universitats, caps de centres d’investigació, som encara en un 20%. I pel que fa a catedràtiques d’universitat, en menys del 20%. Per tant, encara hi ha un sostre de vidre que no hem passat, i hem de treballar per tenir més llocs de responsabilitat. 

Però això no té res a veure amb el biaix de gènere en salut, que aquí també tenim molta feina a fer. Tot el desenvolupament de la medicina d’anys es va fer en base a un model masculí, i es va extrapolar que allò que era bo per als homes també ho seria per a les dones. I ara s’està veient que no és així. El cos de la dona no té res a veure amb el de l’home: tenim altres òrgans, altres hormones, tenim un cromosoma diferent. Per tant, no es comporta igual. Resulta que ara s’està veient que els efectes no són iguals, i els efectes adversos tampoc. El 80% dels fàrmacs que l’FDA retira del mercat tenen efectes adversos sobre les dones. I suposa un cost econòmic brutal. 

“Si mires un prospecte d’un medicament, hi diu: si ets cirròtic…, si ets un nen…, si ets un ancià… Però, has vist algun que hi posi si ets una dona…? Ni un. En moltes malalties s’ha vist, per exemple, que hi ha un retard en el diagnòstic de l’angina i de l’infart en les dones”

Si mires un prospecte d’un medicament, hi diu: si ets cirròtic…, si ets un nen…, si ets un ancià… Però, has vist algun que hi posi si ets una dona…? Ni un. En moltes malalties s’ha vist, per exemple, que hi ha un retard en el diagnòstic de l’angina i de l’infart en les dones. Hi ha molta evidència científica. Hi ha un retard en començar les maniobres de reanimació cardiopulmonar, i això costa vides. Diuen que la solució és que tinguem maniquins amb pits, perquè molta gent no s’atreveix a començar les maniobres perquè pensa que s’ha desmaiat (com si les dones ens desmaiéssim tan freqüentment) o per no posar les mans sobre els pits d’una dona. Però la realitat és que es triguen 10 minuts més, i aquests minuts poden ser crucials; per això, les dones tenim una mortalitat més alta quan es reanima de forma cardiopulmonar.

Es podria dir que al Col·legi s’ha trencat per primera vegada el sostre de vidre. Com li agradaria ser recordada?

Estic molt orgullosa i super il·lusionada, i he rebut el suport de molta gent. Però no m’agradaria ser recordada només perquè soc la primera dona a presidir el CoMB, vull ser una bona presidenta, propera i empàtica, i vull aconseguir que el col·legi ajudi a buscar solucions als problemes que té la professió i doni realment escolta activa. Aquesta és la meva gran il·lusió, posar en valor que la meva feina ha estat bona.