Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La immigració ha esdevingut uns dels principals problemes per a la població catalana, després de l’habitatge i la política. Prop del 10% de les respostes a la segona onada de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió –d’aquest darrer estiu– així ho consideren. Del desè lloc que ocupava ara fa tres anys com a preocupació ha passat al tercer, darrera de l’habitatge i de la insatisfacció política.
Aquesta percepció és més acusada entre els votants de VOX, d’Aliança Catalana i del PP, per als quals esdevé el primer problema, amb el 33%,, el 27% i el 13%, respectivament. I que fomenta la confrontació social i l’enfrontament partidista més que el debat polític que mereix una crisi migratòria caracteritzada per la afluència d’immigrants.
Enfrontaments entre aquells que reconeixen l’emigració com un dels drets humans fonamentals i els que consideren que primer són els de casa a l’hora d’accedir als serveis públics i gaudir de l’estat del benestar. Arguments que serveixen més per justificar actituds prèvies que per intentar solucionar o tan sols pal·liar els problemes –reals i il·lusoris– que comporta l’acceleració d’una emigració que, a més, és massiva.
L’emigració ha estat constant des dels inicis de l’espècie humana, fet que ha permès la seva subsistència i propagació per tot el planeta, a més de l’enriquiment cultural i el progrés social, malgrat els conflictes associats a la colonització i a la globalització.
Conflictes que s’han d’afrontar obertament, perquè minimitzar-los, ja sigui mitjançant la sublimació d’allò que és políticament correcte no, els defuig. I abordar-los explícitament, però amb la màxima calma i sensatesa possibles. Allò que gràcies a la nostra vulnerabilitat i a l’ús esbiaixat i tortuós d’algunes forces polítiques resulta pràcticament impossible. Entre d’altres coses perquè els mateixos emigrants –alguns autòctons que van haver d’emigrar per sobreviure fa pocs anys– i els mateixos immigrants més recents que s’han aconseguit instal·lar, se senten amenaçats pels nouvinguts.
Una immigració que no para de créixer, cosa que –juntament amb el turisme– suposa un increment vertiginós de la globalització i un augment notori del producte interior brut, si bé a costa de posar a prova la capacitat dels serveis públics que no s’adapten àgilment a les noves demandes, tant quantitatives com qualitatives, gràcies, també, a les irregularitats en l’ocupació.
Per això, les invocacions a l’expulsió o a una regularització implacable no són del tot versemblants, perquè potser dissimulen una intenció preventiva d’eventuals reivindicacions laborals o socials dels nous immigrants.
Un dels àmbits en els que la crisi migratòria provoca més reivindicacions és el sanitari. I és el cas del què disposem de força informació sobre els diversos patrons epidemiològics dels diferents col·lectius emigrants i dels tipus d’ús que fan dels serveis sanitaris, la qual cosa ens permet d’una banda esmenar alguns biaixos, miratges i falsedats que abunden i reconèixer que les deficiències dels serveis sanitaris –que alguns contingents emigrants incrementen— tenen moltes altres causes.
Però resulta que la sanitat és, probablement, un dels àmbits que molts dels immigrants veuen amb millors ulls com elements d’una eventual assimilació i millora de la convivència, i on s’han desenvolupat algunes iniciatives que, com la dels mediadors culturals, podrien anar més enllà i esdevenir una manera d’estimular la seva necessària implicació col·lectiva.
Efectivament, aquestes persones poden implicar-se en activitats col·lectives de protecció i promoció de la salut comunitària, de les que es poden beneficiar tant els emigrants com els autòctons amb benefici sanitari i també de convivència ,que és el que estan fomentant els col·legues del centre de salut pública d’Elx, sota el lideratge de Mari Carmen Santiago i de Miriam Navarro, amb la col·laboració de Lucy Anne Parker, titular de medicina preventiva i Salut Pública a la Universitat Miguel Hernández, com ho han explicat durant la quaranta-dosena reunió científica de la Sociedad Española de Epidemiología celebrada fa pocs dies a Las Palmas de Gran Canaria.
Una iniciativa per a què tant immigrants com autòctons assumim efectivament la nostra responsabilitat com a membres de la comunitat, que és una característica imprescindible per que les espècies biològiques com la nostra, que som animals socials, puguin sobreviure.
Una versió en castellà d’aquest text ha estat publicada a Redacción Médica
