Parlar de la pandèmia de coronavirus a Espanya és fer-ho de l’impacte que va tenir la Covid-19 a les residències de gent gran durant la primera onada. El Govern ha xifrat en poc més de 20.000 les persones mortes en aquests centres, el que suposa un percentatge important del total de morts. Ara que la segona onada ha tornat a posar en el focus a aquests llocs, un recent informe, publicat per l’Institut de Política i béns públics del CSIC, analitza la gestió de les residències, les dificultats a què es van enfrontar i les lliçons apreses per aquest nou increment de contagis.
El projecte compararà 15 països europeus per analitzar com ha afectat la pandèmia a les residències de gent gran, tot i que de moment només està disponible la versió del cas espanyol. L’investigador del CSIC i coautor de l’informe, Francisco Javier Moreno, avança a elDiario.es que “el que ha passat aquí és molt semblant al que ha passat en tots els altres països europeus”.
L’investigador considera important tenir en compte aquest context. “No ens eximeix de responsabilitat, però l’autoflagel·lació tampoc condueix a res quan a tots ens ha agafat desprevinguts, tant la pandèmia com el seu impacte en un col·lectiu molt vulnerable que a més està agrupat en espais d’alta densitat”. La sensació inicial, en tots els països analitzats, era d’”incredulitat”.
“No era inevitable que passés, però és lògic que ho hagi fet. Una altra cosa és com hem respost”. Aquí comença l’anàlisi de Moreno, basat en 25 entrevistes a responsables de residències i de gestió de serveis socials i sanitat. El seu objectiu: “Veure què es pot fer millor i treure lliçons perquè no torni a passar”. En aquest sentit, l’informe intern de la Secretaria d’Estat de Drets Socials avançat per El País aquesta setmana arriba a conclusions similars després d’analitzar un conjunt de 30 factors que van contribuir al que es defineix com una “tempesta perfecta”.
“Si hi ha un missatge optimista és que hem après molt”, diu l’investigador. “Algunes coses van començar malament però a la fi ja es responia millor”. Tot això en un sector amb grans errors estructurals que requereixen mesures a mitjà i llarg termini: “El problema de fons és de recursos i finançament”. Així i tot, Moreno destaca bones pràctiques, “més immediates”, que ja es poden implementar i fins i tot imitar d’altres comunitats autònomes.
“Res és gratis, però hi ha pràctiques que han estat molt útils, no són tan complicades ni impliquen costos molt elevats, però van permetre respondre de forma molt eficaç i van ser clau per frenar l’expansió de la pandèmia entre els residents d’aquests centres”. Posats a invertir recursos, diu Moreno, “convé emfatitzar” aquestes estratègies.
Lliçó 1: connectar el món sanitari i el de les cures
Moreno apunta la primera fallada com el més greu. Es refereix a la “desconnexió” entre el sistema sanitari i el de cures. “No vol dir que no es parlessin, però en la pràctica els centres d’Atenció Primària estan desbordats i solen delegar el seguiment dels pacients de les residències als metges que hi treballen”.
Això feia que “no fos comú” que els metges de Primària visitessin als majors dels centres, però no va provocar “excessius problemes” durant la calma. I llavors va arribar la COVID-19. “En començar la pandèmia es va mostrar que això és insuficient i que cal una implicació de sistema sanitari molt més gran, començant pels centres d’Atenció Primària”, defensa Moreno.
Quan les comunitats autònomes van intervenir les residències amb casos de coronavirus, “es va nomenar a una persona que fes de vincle entre el sistema sanitari i la residència”. En general, infermers dels centres de salut de la zona. “Passaven bona part de la seva jornada laboral a la residència i la seva presència va facilitar l’articulació entre sistemes”. Moreno assegura que els directors d’aquests centres “voldrien que aquesta millor connexió es mantingués més enllà de la pandèmia”.
Lliçó 2: no discriminar pacients pel seu origen
Són ben coneguts els casos en què es va negar la derivació de residents cap a hospitals. “Sabem que ha passat, però no es tracta de demonitzar ni plantejar la judicialització, perquè el que passava era que als hospitals no hi havia llits”, diu Moreno. En aquest context, els metges han de prendre dures decisions segons la capacitat de supervivència a una intervenció en UCI. “Quan hi ha recursos escassos els metges han de prioritzar, la clau és no discriminar per venir d’una residència sinó per l’estat de salut de la persona”.
“No es pot acceptar que el criteri de negació d’accés a l’UCI fora venir d’una residència, perquè hi havia persones viables per molt que tinguessin Covid-19 ”, lamenta Moreno. L’investigador explica que la millora en la coordinació entre el sistema sanitari i social “va evitar” aquestes situacions de discriminació “i es va començar a avançar a un sistema molt més centrat en l’avaluació individual dels pacients”.
Lliçó 3: aïllament radical
La infraestructura de cada residència “va facilitar o dificultar” el necessari “aïllament radical” dels pacients contagiats i sospitosos. “Algunes residències tenien diverses plantes, altres fins i tot tenien espais autònoms com apartaments, amb més marge per a la separació”, comenta Moreno.
El fonamental és, segons l’expert, “que quan sorgeixi un cas, sospitós o confirmat, es tregui a aquesta persona de la residència” perquè altres residents vulnerables no emmalalteixin. “Aïllar-internament és bona opció, però treure-les és molt millor”.
Aquí l’informe mostra diferents pràctiques entre comunitats autònomes. “[La separació] depèn dels recursos disponibles, però val la pena [invertir-ne] si així es frena l’expansió de la infecció a la residència, i es poden arribar a inventar on no hi hagi”.
Moreno cita exemples com Astúries i Aragó, on es van usar infraestructures buides com a espais intermedis per portar els infectats. Per exemple, “residències que no estaven en funcionament”. En cas de necessitat, suggereix també l’ús d’hotels medicalitzats.
Aquest aïllament és molt més complicat del que sembla en persones que no tenen autònomes: “Encara que tanquem les residències hauran d’interactuar, perquè han de venir cuidadors a donar-los menjar”. A tot això cal afegir l’impacte d’obligar que la gent gran es tanquin a la seva habitació, les conseqüències cognitives i físiques estan encara per explorar.
Lliçó 4: test, test, test
Confirmar els casos de Covid-19 és sempre bona idea, també en les residències de gent gran. “Tot va millorar molt quan va augmentar la capacitat de fer test”, assegura Moreno. De la dita al fet, per desgràcia, hi ha un tros.
“Necessitem fer test periòdicament a tots els residents, però també als treballadors”, comenta. “La capacitat diagnòstica segueix tensada i no n’hi ha prou. En molts casos, fins ara, es limiten a empleats que, per exemple, tornen de vacances.
Lliçó 5: contractar més personal per crear grups bombolla
La precarietat dels professionals que treballen a les residències és un altre factor estructural que, però, admet cert marge de maniobra en el curt termini. Plantilles molt ajustades, contractes, salaris, càrrega de treball… “Tot estava ja tensat i amb la pandèmia va explotar”, explica Moreno. Així van començar les baixes entre empleats infectats, de risc o amb por de contagiar-se.
Enmig d’aquesta tensió, l’informe de Moreno detecta una altra bona pràctica: crear grups de treball que interactuïn només amb un conjunt de residents. En altres paraules, segmentar també als treballadors en una estratègia similar a la qual segueixen avui alguns col·legis. “Així, si algun s’encomana, el potencial grup d’infectats està delimitat”.
El problema és que això requereix una plantilla prou gran per atendre els residents d’aquesta forma. “Aconseguir personal va ser un malson, quan els incentius laborals i salarials no eren bons”, assegura Moreno, que considera una “paradoxa” que això passi en un país “amb taxes d’atur brutals” fins i tot “en persones formades en gerontologia i cures de majors”.
La solució? Moreno explica que els governs autònoms van optar per “posar a disposició de les residències seves pròpies llistes de personal i borses de treball”, que van aprofitar per suplir les baixes.
Lliçó 6: Un treball poc valorat
Moreno apunta a un sentiment generalitzat en el seu informe: “Els treballadors de les residències comentaven de manera explícita que el seu treball no era valorat adequadament, que se sentien estigmatitzats”. Criticaven així les acusacions de no tenir cura adequadament a la gent gran o fins i tot de maltractar-los.
“Sentien que se’ls assenyalava amb el dit quan la majoria es desvivia per aquestes persones, treballava molt per sobre dels horaris laborals i eren la seva única connexió amb la resta del món”, afegeix. “Deien que eren els únics que estaven donant-los la mà i acariciant en els seus últims moments, però al mateix temps se’ls atacava”. Per això, Moreno creu necessària una “reflexió” sobre “com valorem a aquests professionals que també han fet front a la pandèmia”, encara que no estiguessin en les nostres ments durant els aplaudiments.
De manera similar, l’informe assenyala que la manca de connexió entre el sistema sanitari i social és deguda a obstacles molt grans entre els dos mons. “Tenen visions diferents, es prioritza més la part sanitària i es tolera més el patiment en la part social, els professionals senten que els metges no els respecten prou”, aclareix Moreno. La solució, segons ell, és “assumir que cada un té el seu paper i tots dos són importants i necessiten pressupost”.
Residències vs. atenció domiciliària: el cas escandinau
A falta de l’informe definitiu que compari la gestió entre països, Moreno avança que “gairebé la meitat de morts per Covid-19” ho van fer en residències. No només a Espanya, sinó també al Regne Unit, França, Holanda, Bèlgica i Itàlia, entre altres.
L’investigador considera que hi ha elements estructurals que poden tenir un paper clau en aquesta situació generalitzada en residències. “Als països escandinaus bona part de la cura es fa a domicili, on les persones segueixen vivint encara que siguin dependents”. Assegura que, a partir dels anys 90, es va anar desmuntant el sistema de residències estableixen els 60. En casos extrems, “es transfereix a la persona a domicilis adaptats en els quals mantenen la major autonomia possible”.
Aquesta situació difereix de les grans residències amb gran quantitat de gent gran junts que, a Espanya, “arriben després d’esgotar els seus anys d’autonomia i requereixen moltíssim més personal”. Aquest grup “d’edat molt avançada, nivell de dependència molt elevat, amb múltiples malalties cròniques i comorbiditats” és “molt vulnerable” al Covid-19
Preparats per al següent cop?
Mentre els casos de Covid-19 augmenten a tot Europa, què passarà en les residències aquest hivern? “Jo crec que l’impacte serà molt menor”, diu Moreno, que confia que no es tornin a repetir situacions dramàtiques. “Hi haurà contagis, ja n’hi ha, però s’ha après a no infravalorar el risc de la pandèmia”.
A més, Moreno creu que les comunitats autònomes han de prestar més atenció a aquest sector. “A la primera onada va haver-hi la sensació que calia prioritzar els hospitals i les residències es deixaven de banda”, diu, i posa en dubte que això torni a passar “a la majoria” de regions. “Són conscients que la concentració de vulnerabilitat era gran i que havien d’intervenir”.
“La implicació entre serveis socials i sanitaris també serà més intensa, perquè no ha deixat de ser-ho durant el període intermedi i ara està més engreixat per a la segona onada”. Això, sense comptar la “major capacitat de fer test” i “els mecanismes per suplir treballadors”.
“Això no vol dir que no calgui estar atent i aplicar l’après”, adverteix. “Algunes comunitats autònomes podrien aprendre d’altres, però si fem tot això quan sorgeixi un brot serem capaços de frenar-lo”.
