Reportatge

Esquivant la grassofòbia

Aquest text ha estat publicat originalment a La Marea

En una ficció televisiva que encara exhibeix poca diversitat corporal –només un 7,2% dels personatges en sèries espanyoles es perceben com a grassos, segons l’Informe contra la grassofòbia 2024 de l’Observatori de la Diversitat en els Mitjans Audiovisuals– resulten eloqüents i esperançadores les estrenes de Mariliendre (Atresplayer) i Sin Medida (Netflix). I és que, en una època de sobreexposició del cos i de dietes convertides en moral pública, ambdues sèries trien una via poc habitual: no fer dels cossos no normatius un conflicte narratiu ni una caricatura recurrent, sinó més aviat un tret més de les protagonistes d’aquestes històries d’amistat, desig i dol, sense destacats ni penitències.

Mariliendre, estrenada el mes d’abril de 2025, és una comèdia musical amb pinzellades dramàtiques creada per Javier Ferreiro, qui acompanya a Meri Román –exdiva de la nit gai madrilenya– en un viatge de reconciliació amb el seu passat i amb la seva colla LGTBIQ+ després de la mort del seu pare. Produïda per Suma Content (Los Javis) i concebuda com la primera ficció musical d’Atresplayer, la sèrie barreja nostàlgia pop, números coreografiats i la voluntat de dignificar una figura històricament tractada des del clixé.

Paral·lelament, Sin Medida, creada per Lena Dunham i Luis Felber, va aterrar a Netflix el juliol d’aquest mateix any amb Megan Stalter com a protagonista. La premissa: Jèssica, una novaiorquesa amb el cor trencat, arriba a Londres i s’enamora d’un músic atípic (Will Sharpe). La dada no menor, per inusual, és que Stalter –una actriu que s’escapa del cànon hegemònic de bellesa que respon a una primesa extrema– lidera una comèdia romàntica sense que el seu pes sigui el centre d’acudits ni un arc dramàtic de «superació». Diverses crítiques en mitjans de comunicació van destacar, després de l’estrena, el més refrescant d’aquesta decisió: precisament que la història d’una protagonista plus size no tingui res a veure amb el seu pes.

Aquest tipus de representació respon a una demanda que l’activisme feminista lidera des de fa anys: excloure el cos gras del lloc de la culpa i la patologització. La periodista Sandra Gonfaus, activista i referent en matèria de violència estètica, ho resumia amb cruesa en una entrevista a La Vanguardia l’any 2023: «El sentiment clau des del principi és la culpa». La culpa, explicava Gonfaus, ha recaigut històricament sobre les persones grasses per tenir el cos que tenen i «no fer prou esforç per canviar-lo». La frase il·lumina per contrast el que fan aquestes sèries quan opten per no culpabilitzar ni corregir cossos.

A Sin Medida el criteri és clar. La càmera no desafia ni redimeix Jèssica per la seva talla; la desitja, l’acompanya en els seus desencerts, li permet ser còmica, vulnerable, sensual i sexual. El diari britànic The Guardian ho reconeix fins i tot en les ressenyes crítiques amb altres aspectes de la sèrie, i assegura que és refrescant veure Stalter interpretar un personatge desinhibit que generalment aconsegueix allò que vol. Que la rival amorosa sigui Emily Ratajkowski i que, tot i així, la narrativa no derivi en una humiliació corporal, evidencia un desplaçament dels codis de la comèdia romàntica televisiva.

Hi ha, a més, un subtext polític que la mateixa Stalter va verbalitzar en una entrevista per al mateix mitjà britànic definint-se a contra corrent del mandat de la «dolçor discreta»: «Ens diuen que siguem educades, petites i delicades. ¡Però jo no sóc així!». La frase, més enllà del màrqueting de la sèrie, connecta amb una crítica feminista a la cultura de la contenció, que associa la primesa amb la virtut i la correcció. Sin Medida decideix no «parlar del cos» per, justament, deixar-lo viure.

Mariliendre impulsa aquest gir des d’un altre registre: el musical pop, camp, hiperbòlica i coral. Aquí tampoc hi ha penitència corporal de cap mena. L’aposta estètica, plena de brillantor i de reversions de hits dels dos-mil, desactiva el mecanisme habitual pel qual la comèdia tradicionalment ha castigat els cossos no normatius. Que el repartiment inclogui intèrprets com Mariona Terés –qui ha parlat obertament contra la grassofòbia– i que la sèrie posi el focus en la xarxa afectiva abans que en el judici estètic contribueix a integrar el tema de manera fluida, sense sermó.

El context també ajuda a mesurar l’abast d’aquest canvi de paradigma en la representació de les corporalitats: la presència de cossos grassos a la ficció continua essent minsa i, quan apareix, acostuma a encaixar en l’estereotip (l’amiga graciosa, el gandul golut, l’eterna acomplexada, la confident no desitjada, el dolentot barrut). Per això, el fet que aquestes dues sèries recents situïn dones fora dels cànons en el centre del desig suposa un petit trencament dins del paisatge televisiu sense caure en el pamflet ni convertir el cos gras en l’eix central del conflicte.

La teoria feminista sobre pressió estètica aporta el marc des d’on acostar-nos a aquests nous relats i assenyala la grassofòbia com allò que és: una forma de discriminació, d’odi, de rebuig i violència sostinguda per prejudicis que sancionen aquells que se surten de l'»ideal» de primesa. Combatre-la no passa només per parlar del tema a la pantalla, sinó per desactivar els seus guions invisibles: deixar d’utilitzar la talla com acudit, abandonar el càstig romàntic, distribuir el desig amb més justícia… En aquest sentit, Mariliendre i Sin Medida tenen força no pel seu caràcter didàctic o per la seva voluntat explícita de conscienciació respecte la diferència, sinó com a experiència d’allò quotidià, deixant que les seves protagonistes ocupin el focus sense disculpar-se, que estimin i siguin estimades, que cantin i que s’equivoquin, que gaudeixin, que visquin. I ho fan –heus aquí la notícia– sense demanar perdó pel cos que habiten.

Si alguna cosa comparteixen aquestes dues sèries, doncs, és una intuïció política: per a què canviï la conversa sobre els cossos, abans cal canviar el punt de vista. I aquesta càmera –que deixa de registrar les dones grasses com a «excés» per filmar-les, per fi, com a protagonistes plausibles– obre un relat diferent que dóna lloc a un imaginari on les dones grasses no són un obstacle, sinó una condició legítima d’existència i de representació.