Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A la fi dels anys vuitanta un reial decret va limitar la quantitat de plom que podia portar la gasolina. Més de tres dècades després diversos estudis van demostrar com els nivells de plom a les ciutats espanyoles havien descendit espectacularment i com això havia provocat una disminució de les concentracions de plom en la població infantil espanyola. La mesura va servir com a exemple de l’impacte positiu que pot tenir la limitació d’un contaminant ambiental. No obstant això, no tots els contaminants tenen un efecte tan evident en la salut com en el cas del plom, ni són tan fàcils d’eliminar.
En el que portem de segle, diversos estudis han mostrat com els éssers humans i la població animal estan impregnats de no menys d’un centenar de productes químics de síntesis diferents, alguns d’ells tòxics i persistents. Malgrat la seva prohibició fa diverses dècades, alguns compostos com el DDT (empleat en insecticides) segueixen apareixent en les anàlisis de la població en gran part del món, mentre que uns altres, com els PCB (usat en aïllants, equips elèctrics o plaguicides), no solament apareixen sinó que posen en risc la supervivència d’algunes espècies.
Parlem amb l’investigador Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i que recentment ha publicat el llibre Vive más y mejor. Reduciendo tóxicos y contaminantes ambientales (Grijalbo, 2018).
Sembla que les prohibicions no sempre tenen un efecte evident en la salut de la població. A què es deu això?
Les prohibicions han funcionat parcialment. No seria correcte dir que han fracassat, però per descomptat no han estat un èxit. Quan treus el plom de la gasolina, com la vida mitjana del plom és relativament curta, de seguida veus un efecte en l’aire de les ciutats. També succeeix el mateix amb altres compostos, com els plaguicides organoclorats, les concentracions dels quals en humans han baixat d’una forma molt important des de la seva prohibició, però les dels PCB, per exemple, estan estancades des de fa temps.
Els PCB són els policlorobifenils quin és el problema amb aquests contaminants?
El problema amb els PCB és que procedeixen de productes industrials com els transformadors i a Espanya hi ha milers de transformadors i altres aparells elèctrics que mai han estat ben reciclats. Durant el primer govern de Zapatero es va intentar fer un inventari per saber on estaven tots els transformadors amb PCB, però en moltes comunitats autònomes el recompte era impossible.
Llavors la prohibició és inútil?
No exactament, però en aquests casos l’impacte que té la prohibició és extraordinàriament lent, perquè seguim detectant PCB en la totalitat de la població, encara que les concentracions siguin una mica més baixes.
Un estudi recent ha determinat que els PCB estan posant en perill la supervivència de les orques, què li sembla?
Quan vaig veure això de les orques, el primer que vaig pensar va ser que de vegades ens preocupem més per les balenes i els dofins que per nosaltres mateixos, perquè els PCB es troben en gran part de la població humana. No et puc dir en tota, perquè hi ha poblacions sobre les quals no s’han fet estudis, però a Espanya tots tenim concentracions de PCB en el cos. La gent creu que això només afecta el món animal i a les orques que viuen en zones exòtiques, però no és així. Tot el que hi ha al món animal acaba afectant-nos a nosaltres.
Quins efectes tenen aquest tipus de contaminants en la salut humana?
Sabem que els policlorobifenils són cancerígens i immunosupressors, també que deprimeixen i dificulten el desenvolupament psicomotor, igual que el mercuri o el plom, o que són molt tòxics per al tiroide i poden causar hipotiroïdisme. També sabem que són tòxics per al pàncrees i, encara que no sabem si produeixen càncer en aquest òrgan, sabem que generen problemes associats a la diabetis i augmenten el risc d’aquesta malaltia.
Quins altres contaminants ambientals es detecten en els éssers humans?
Molts, constantment detectem en el cos humà substàncies noves, com el cas dels retardants de flama, que no s’havien detectat fins fa poc. En la població s’han detectat ftalats, plaguicides organofluorats, fenols… Es podria dir que tots estem orinant plàstic. És un titular molt clar, però també és objectiu, perquè a tot el món es detecta bisfenol A.
Però no tots són perillosos
Aquí cal precisar, que tampoc vull que això sembli l’Apocalipsi, perquè no ho és. Una cosa és que detectem PCB, bisfenol A o ftalats en tots els habitants d’Espanya i una altra cosa és que és els nivells detectats siguin perillosos.
Llavors la situació no és preocupant?
Preocupants són, especialment les concentracions altes, i també hi ha molta evidència acumulada que algunes substàncies amb accions hormonals tenen efectes adversos per a la salut fins i tot en concentracions baixes. A més, també tenim l’efecte còctel que és un gran problema. En qualsevol cas, la qual cosa no cal fer és deixar-se portar per la por.
Què és l’efecte còctel?
Moltes vegades les substàncies tòxiques actuen per mecanismes similars, amb el que l’efecte de cadascuna d’elles se sumeixi a l’anterior. Això és el que es coneix com a efecte còctel i encara està per veure si els efectes són additius o multiplicatius, però està demostrat que estan aquí.
No obstant això, la regulació solament actua sobre compostos individuals
Sí, i és una cosa que em sembla un clar exemple d’inoperància, immobilisme i falta de resposta. Això ho sabem des de fa dècades i m’impressiona que el 2018 encara estiguem discutint si cal fer alguna cosa o no. Fins i tot l’EFSA [Autoritat Europea de Seguretat Alimentària], que és una institució que està baix molta pressió política, reconeix el problema.
En el seu llibre mostra com alguns ciutadans i empreses estan prenent mesures, creu que serveixen d’alguna cosa?
El món ja no és el que hi havia després de la segona guerra mundial, en el qual les mesures solament les prenien les agències institucionals o no les prenia ningú. Avui dia l’administració va tan retardada pel que fa al coneixement científic que hi ha molta gent que s’està avançant a la legislació. Per exemple, hi ha empreses que estan començant a llevar ftalats dels seus productes, perquè s’adonen que són tòxics, i en els supermercats ja es veuen productes cosmètics sense ftalats o sense parabens, malgrat que no són il·legals.
Hi ha qui opina que aquest tipus de moviments fomenten una por irracional als productes químics de síntesis, una espècie de quimiofòbia què opina?
Jo crec que els qui parlen de quimiofòbia s’han inventat un espantaocells. És un truc molt vell que ja va utilitzar la indústria del tabac i que contínuament utilitzen els mercenaris del dubte. El primer que fan és inventar-se un enemic que no existeix, en aquest cas, la quimiofòbia.
Realment creu que no existeix la quimiofòbia?
Bé, no dic que no existeixi, dic que és alguna cosa extremadament residual. En el meu llibre constantment estic parlant dels beneficis de molts productes químics sintètics, però no es pot negar que alguns d’ells ens estan passant factura.
