Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El tema de les incapacitats laborals està a l’ordre del dia. Ens diuen que hi ha massa gent de baixa (quant és massa?) i que costen molts diners a la Seguretat Social. Poc es parla de les persones que van a la feina malaltes, de les condicions de treball que hi ha darrere de les baixes mèdiques o de les desigualtats socials que les travessen.
El marc conceptual de les desigualtats socials en salut ens diu que són sistemàtiques, que tenen un patró persistent, que són degudes a causes socials i que són injustes. Com recull la Comissió per reduir les desigualtats socials en salut a Espanya, s’han descrit cinc eixos al voltant els quals s’estructuren: el gènere, la classe social, l’edat, l’ètnia i el territori on es viu. De manera que no tothom emmalalteix, es cura o recupera de la mateixa manera perquè les condicions de vida i els recursos per fer front a la malaltia són diferents en cada persona i en cada grup social. També dins del sistema sanitari es produeixen i reprodueixen discriminacions socials en funció dels mateixos eixos.
Les dones, com a conseqüència de la construcció patriarcal imposada social i culturalment, tenim unes oportunitats i uns recursos inferiors als dels homes que ens condicionen una pitjor salut. No es tracta de les diferències biològiques, sinó dels rols de gènere que se’ns han atorgat, que s’expressen en tots els àmbits de la societat i de manera clara en el món laboral. Encara que en els últims anys s’han observat alguns progressos, les dones ocupem més llocs de baixa qualificació, cobrem salaris més baixos i patim més precarietat. Aquesta precarietat inclou conceptes com la inestabilitat en la ocupació, la manca de poder per poder negociar les condicions de treball, la vulnerabilitat davant l’abús o la discriminació i la precarietat social. La situació precària de les dones s’observa en tots els nivells educatius, però amb un clar gradient, com demostra el fet que afecta el 70% de dones que no han acabat l’educació primària.
L’alta precarietat laboral s’associa a una major prevalença de problemes osteomusculars i a una pitjor salut mental, com va posar en evidència el document Precariedad laboral y salud mental encarregat pel Ministeri de Treball. En aquesta investigació es desvela que un terç dels casos de depressió en la població activa poden atribuir-se a la precarietat laboral. La mala salut mental afecta més les dones que els homes i és especialment elevada entre les que no tenen estudis. Les dones d’aquest grup manifesten problemes de salut mental en un 65% dels casos, mentre que en el grup amb estudis superiors, ho fan en una proporció molt inferior, del 25%, com es pot veure en la figura adjunta. Per altra banda, la Confederació de la Salut Mental alerta que gairebé la meitat de la població activa està exposada a factors de risc per la seva salut mental en la feina.
Precisament, els problemes de salut mental, juntament amb els de l’aparell locomotor, són les causes més freqüents d’incapacitat laboral, diagnòstics que es troben en més de la meitat de casos de baixa en el dos sexes i han presentat un destacat creixement en els últims anys. Però novament s’observa una bretxa de gènere, perquè les dones reben la baixa mèdica amb més freqüència que els homes i són més llargues. Segons dades de l’AIREF (Auroridad Independiente de Responsabilidad Social), el 2024 la durada mitjana de les baixes de les dones va ser de 93 dies i la dels homes de 81 dies.
Per tant, no es pot fer una anàlisi simplista de les baixes mèdiques, cal tenir en compte tota la seva complexitat, considerant els factors relacionats amb les característiques de l’activitat, les condicions en què es fa, el grau de pobresa del treballador/a, així com els sistemes de protecció i els serveis assistencials que s’ocupen –o s’haurien d’ocupar– de la salut dels treballadors i treballadores.
Aquests últims dies s’ha obert un debat públic arran de l’anunci del CatSalut d’incloure un incentiu econòmic en la remuneració dels equips d’atenció primària relacionat amb la durada de les incapacitats laborals degudes a problemes osteomusculars i de salut mental. Entitats sindicals i professionals han aixecat la veu contra la mesura per considerar-la economicista i contrària a la qualitat assistencial. Tanmateix, l’incentiu mereix una lectura en clau de desigualtats socials, específicament en clau de gènere, perquè les dones entren en major proporció en tots els supòsits relacionats amb l’incentiu: més baixes, més durada, més problemes osteomusculars i pitjor salut mental.
Sabem que els eixos de desigualtat s’interrelacionen i són acumulatius. És a dir, ser dona, ser pobra o ser migrant comporta un alt grau de discriminació i injustícia. Aquesta associació condueix a un tipus de treballadora, la que assumeix feines poc qualificades en el sector dels serveis o de les cures. Aquest pot ser el col·lectiu més perjudicat si es tira endavant l’incentiu del CatSalut. Dones amb els músculs adolorits i els tendons gastats per moviments repetits o inadequats, cossos esgotats per les feines reconegudes i les inacabables feines no reconegudes. Malestar mental que respon a sentiments continuats d’ansietat, estrès, alienació, frustració, inseguretat i desesperança, que sovint s’etiqueten de malaltia quan en realitat es tracta de males condicions de treball i de vida que produeixen una sobrecàrrega física i mental.
Són problemes difícils de ser sotmesos a un sol diagnòstic i a la demostració mitjançant una exploració per imatge, que necessiten reconeixement i descans. Problemes que majoritàriament no són admesos com a accident o malaltia professional per les Mútues Col·laboradores de la Seguretat Social, que són les entitats a qui correspon l’atenció dels problemes de salut derivats del treball. Problemes que acaben en la consulta del metge/ssa de família que prescriu una baixa mèdica que serà supervisada per una mútua d’aquestes que no assumeixen la seva responsabilitat, i que proposarà una alta abans de temps i en contra del criteri del metge/ssa de família. Una alta que interromprà el procés terapèutic i de recuperació, que obligarà a la reincorporació a la feina sense reunir les condicions per fer-ho, que provocarà més dolor, més malestar i, a la llarga, recaigudes que cada vegada són més difícils de tractar. En definitiva, una concatenació d’agreujants en la qual el menys important és la salut de la persona.
Lluny de tenir en compte tots els elements –laborals, socials, biològics– que conflueixen en un procés de baixa mèdica, s’està duent a terme tota una ofensiva a diferents nivells per reduir el nombre i la durada de les baixes. Se’n parla als mitjans, el Departament de Salut ha fet una campanya lamentable, i ara, el CatSalut i l’Institut Català de la Salut han reblat el clau amb el tema dels incentius.
Les polítiques –encara que es presentin en forma de mesures administratives– tenen conseqüències i en aquest cas recauran sobre els dones més vulnerables, que són triplement vulnerades per la societat, les empreses i les entitats públiques que les haurien de protegir. Les desigualtats en salut, per la seva naturalesa, es poden combatre amb polítiques adequades i amb accions dirigides específicament a combatre els eixos de desigualtat i a procurar més alts nivells de justícia. Més que escurçar la durada de les baixes, l’administració hauria de vetllar per millorar les condicions de treball, disminuir la precarietat i la sobrecàrrega física i mental, de manera especial de les treballadores.
