Entrevista

Júlia Vergara, viròloga: «Per prevenir futures pandèmies cal canviar d’hàbits i invertir en investigació»

Júlia Vergara-Alert és doctora en medicina veterinària i investigadora del Centre de Recerca en Sanitat Animal IRTA-CRESA, situat al campus de Bellaterra. En aquest equipament, Vergara i la resta del seu equip treballen la recerca de la vacuna en contra de la Covid-19. Abans de la pandèmia de la Covid-19, investigaven el coronavirus causant de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà o MERS-CoV, de manera que ja comptaven amb anys d’experiència en aquest tipus de virus.

La investigadora, que forma part del grup internacional de l’OMS sobre models animals de Covid-19, ha participat en el llibre ‘Avui és demà’ (Pagès Editors), un assaig per a joves que parla sobre la necessitat de repensar el futur i decidir de manera col·lectiva com encarar l’era de la postpandèmia. En el llibre, en què participen joves professionals de diferents matèries, Vergara explica com ha viscut aquests mesos de treball intens al laboratori des de l’inici de la pandèmia. «Ha sigut un trasbals per tots. A la pressió que tens al laboratori s’hi suma la pressió social i mediàtica, ja que és com si tot depengués de nosaltres», explica.

Des del laboratori on treballes esteu participant en la recerca d’una vacuna. En què consisteix exactament la vostra tasca?

Hem estat i estem estudiant diferents antivirals i anticossos, que serveixen per al tractament de la Covid-19. També tenim un estudi de seroprevalença, en què mirem la seroprevalença de gats, gossos i fures, arran de la detecció d’un gat positiu en coronavirus. Formem part d’un consorci en el qual hi ha, per un costat, el Barcelona Supercomputing Center, que s’encarrega de fer prediccions en l’àmbit informàtic, tant a l’hora de dissenyar una vacuna com a l’hora de detectar possibles tractaments eficaços. Després, juntament amb IrsiCaixa, mirem quins fàrmacs i antivirals que hi ha al mercat podrien servir com a primera mesura per tractar el coronavirus.

En aquest sentit, hem provat en l’àmbit in vitro, és a dir en l’aspecte cel·lular, fins a setanta fàrmacs de diferents compostos i un d’ells ha funcionat bastant bé en models animals, de manera que s’ha patentat el producte. Pel que fa a la vacuna, ara estem provant diferents compostos en animals sans. Abans de passar a un model d’infecció amb les diferents vacunes candidates que poden funcionar, el que fem és, sense infectar els animals, recollir el sèrum i verificar si s’han generat anticossos. El que funcioni millor és el que, després, es provarà infectant l’animal i aquest pas comptem en poder-lo fer a principis del 2021. Aquesta seria l’última fase de les proves amb animals i després ja es podria passar a la fase clínica amb persones.

Amb quines espècies animals treballeu de cara a aquesta vacuna?

Els models que es fan servir més habitualment són uns ratolins transgènics, ja que el ratolí de laboratori no és susceptible a la infecció. Després també utilitzem els hàmsters daurats, perquè si que són susceptibles a la infecció i pateixen una malaltia moderada. Simularia el que és la pneumònia amb els pacients. És un molt bon model per veure si funcionen tant els tractaments com les vacunes.

Quin objectiu perseguies amb el teu relat al llibre ‘Avui és demà’?

La intenció és apropar a la població a la ciència, i que es faci una idea de com es treballa en un laboratori en el moment què estem vivint. També fer entendre la complexitat que suposa la recerca d’una nova vacuna i ensenyar la part més humana dels científics. En el meu cas personal, explico com es viu aquesta situació amb la família, treballant més hores que mai i intentant conciliar alhora. Aquesta situació és nova per tothom i ha sigut un trasbals. Al laboratori fèiem jornades llarguíssimes i emocionalment és dur. A la pressió que tens al laboratori també s’hi ha de sumar la pressió social i mediàtica. És com si tot depengués de nosaltres, i volia intentar transmetre una mica com ho he viscut.

Al teu capítol del llibre expliques, a manera de diari, com has viscut aquests mesos tan intensos des de l’inici de la pandèmia. Com ha canviat el teu dia a dia? Com heu compatibilitzat les tasques que fèieu abans al laboratori amb la recerca de la vacuna?

Com a grup hem crescut en nombre i hem invertit moltíssimes més hores de feina. Abans de la pandèmia, sobretot ens centràvem en els Mers Coronavirus, però els primers mesos de pandèmia ens hem centrat pràcticament de manera total en el nou coronavirus. El laboratori de biocontenció no para mai, ha d’estar les 24 hores funcionant. Però el personal de la resta de grups del laboratori va haver de quedar-se a casa i només anàvem al laboratori el grup del coronavirus i el personal dedicat a feines bàsiques com, per exemple, els cuidadors dels animals.

Sembla que tota l’esperança està posada amb la vacuna. És bo això o mentalment hauríem de pensar més a canviar d’hàbits i acostumar-nos al distanciament social?

Si pensem de cara al futur i a futures pandèmies, que segur que n’hi hauran, evidentment hem de canviar els hàbits i, a més, invertir més en ciència. Això fa temps que es diu i ara s’ha posat de manifest que és fonamental. Les vacunes salven milions de vides a l’any i sort en tenim d’elles, perquè, si no, algunes malalties que ara ens semblen prehistòriques encara les tindríem aquí. Tot i això, hem de canviar d’hàbits. I cal que treballem col·lectivament veterinaris i metges. Entre un 60 i un 70% de les malalties infeccioses són transmeses pels animals als humans, per tant, és molt important aquesta interacció per poder avançar en la recerca.

El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions.

Quines són les causes de les pandèmies i infeccions d’aquest tipus? Rauen en gran part en l’acció humana?

Moltes vegades s’ha demonitzat el ratpenat, perquè porten centenars de virus. Però el problema no són els ratpenats, sinó l’acció que fem sobre el medi. La destrucció dels ecosistemes és una causa directa en el sorgiment de pandèmies. En el cas concret del coronavirus, es relaciona amb els mercats il·legals, que no estan controlats. També incideix la manera com vivim i la globalització. El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions. Cal canviar d’hàbits, viatjar d’una altra manera… o, per exemple, si aquí no creixen mangos, no transportar-los amunt i avall.
I evidentment, per evitar futures pandèmies cal invertir en investigació. Nosaltres, que abans ja treballàvem amb altres coronavirus, veiem que no s’ha avançat gaire en la vacuna durant els darrers anys perquè no s’ha invertit, no ha interessat. Però aleshores ja es parlava que hi hauria un nou coronavirus i, potser, si haguéssim avançat en aquella vacuna, haguéssim gestionat millor la situació.

Com valores la gestió política que s’ha fet de la pandèmia?

És molt fàcil dir, un cop ha passat, com s’hauria d’haver fet. Sí que és veritat que veient el que passava a la Xina i, després, el que passava a Itàlia, es va actuar molt tard en certes ocasions. També ha costat molt fer un diagnòstic més massiu. Fa setmanes que s’insisteix amb els testos d’antigen, en què s’hauria de fer una distribució més amplia, i sembla que hi ha decisions que costen molt de prendre, especialment quan veus accions d’altres països que funcionen. A Corea del Sud, per exemple, es va implementar un diagnòstic massiu de seguida i els va funcionar molt bé. Hi ha decisions que no acabo d’entendre ben bé com es prenen.

Diverses farmacèutiques ja han anunciat vacunes amb una efectivitat molt alta. S’està corrent massa? És possible crear vacunes segures i efectives amb tan poc temps?

Un dels factors pels quals s’han trobat vacunes tan ràpidament és el factor econòmic, a causa de la gran injecció de diners que s’ha fet. Per això es pot avançar més de pressa. Però és veritat que per molts diners que tinguis hi ha uns passos que no te’ls pots saltar. Les fases més costoses són les fases clíniques amb persones.
El que passa també és que hi ha tecnologies que ja s’han utilitzat prèviament. Malgrat que és un virus nou, ja coneixíem altres coronavirus i tenen algunes similituds entre ells. No es parteix de zero, de manera que hi ha passos que s’han pogut escurçar i que s’han pogut fer en paral·lel. S’ha anat ràpid perquè ja es tenia prou coneixement.

Per altra banda, les agències, tant l’Agència Europea del Medicament com les agències americanes, estan anant molt més ràpid a l’hora de donar permisos. Si abans era un procés de revisió que trigava mesos, ara es fa molt més ràpid i això ho facilita molt tot. També altres procediments es fan ràpidament. Nosaltres, per exemple, per fer experiments amb animals hem de passar sempre per un comitè de bioètica regulador. Normalment aquest comitè trigava sis o set mesos en fer les revisions i ara triguen dues setmanes. No vol dir que les coses es facin pitjor, sinó que s’està prioritzant això, i tot s’accelera.

Una altra cosa que també estan fent les farmacèutiques és invertir ‘a cegues’. Normalment es triga bastant en començar a produir la vacuna. El que s’està fent ara és que, funcioni o no, quan es té una vacuna candidata que es creu que pot funcionar, la produeixen. Si finalment funciona, tan bon punt l’accepti l’agència corresponent, ja la poden posar en el mercat i vendre. Moltes de les empreses farmacèutiques estan fent això, de manera que s’escurça el temps de sortida de la vacuna. També cal pensar que qualsevol vacuna que ens posem no deixa d’estar en constant revisió, ja que pot ser que es reporti algun efecte secundari amb el pas del temps.