Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La ciutat de Barcelona, des dels seus assentaments humans coneguts al Mont Taber, l’actual emplaçament de l’ajuntament, i després la ciutat murallada com a defensa militar, va durar dinou segles. Després d’aquest llarg període, hi ha hagut tres grans salts de millora, amb algun període de regressió.
El primer salt, l’enderroc de les muralles i la ciutadella. Aquest es va produir fonamentalment pels criteris epidemiològics del segle XIX: L’higienisme. Junt amb la necessitat d’expansió del nucli urbà limitat per les muralles per donar espai a la creixent població i a la industrialització es van sumar els motius de millora de la salut i la qualitat de vida (com ara amb la pandèmia).
L’higienisme, va ser la primera denominació del que després va dir-se epidemiologia i ara cal dir salut pública, passant d’una concepció de malaltia (epidèmia) al concepte global de Salut i Cures. El 1841 Pere Felip Montlau, metge higienista, edita un opuscle titulat Abajo las murallas, en el que fa una anàlisi de les condicions de salut i de vida dels habitatges i carrers de la ciutat (edificis alts en carrers estrets i sense sol, molta densitat a dins de muralles, mal sanejament de les aigües i residus). Aquesta situació i l’aparició d’una epidèmia de colera, fa que l’Ajuntament de Barcelona demani a la Junta Revolucionaria Provisional l’autorització per enderrocar-les. Les dues institucions comencen el 7 d’agost de 1854 l’enderroc, el 12 d’agost arriba des de Madrid l’ordre real d’autorització.
El 1856, Ildefons Cerdà, enginyer i urbanista, guanya el concurs (molt controvertit) de l’expansió urbana de la ciutat: l’Eixample, terrenys sense edificar fora muralles que servien de defensa militar (l’abast dels canons). Cerdà publica la seva Memòria urbanística també fent un estudi de salut: “Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona”, en la que fa una anàlisi de morbiditat i mortalitat de les classes populars, i proposa el Pla urbanístic d’expansió de l’Eixample
El 1884, Pere Garcia Faria, també enginyer i continuador de l’obra de Cerdà, publica la “Memoria de saneamiento de Barcelona, condiciones higiénicas de la urbe, su mejoramiento, disminución de la mortalidad i aumento de la vida media”. En aquesta memòria fa un veritable estudi epidemiològic, habitatge per habitatge del centre històric de la ciutat (el que era dins de muralles) per justificar el seu Pla de Sanejament de les aigües residuals i els residus sòlids per la xarxa de clavegueram de la ciutat i túnels per on podien passar els vehicles de residus, de fet només es va dur a terme el clavegueram de les aigües, llàstima.
Aquells eren temps d’una gran empenta cultural i sanitària a casa nostra, que servia per millorar la vida i la salut del poble. Per aquells anys Jaume Ferran, estudia les epidèmies de colera de Marsella i el 1885 comunica a la Real Acadèmia de Medicina el seu descobriment de la vacuna contra el còlera, es crea el Laboratori Microbiologia Municipal de Barcelona (precedent de l’actual Agència de Salut Pública) amb Ferran de director.
Després d’aquests temps, ja en el segle XX ve un temps negre, de silenci, guerra, mort, repressió, d’especulació i de pèrdua de llibertat, l’enderroc de la República i la democràcia, per part del gran capital ajudats per l’exèrcit i la majoria de l’església catòlica.
No és fins al 1978 que es dóna el següent salt i es pot recuperar la democràcia formal (partits polítics, parlament, etc.) criticada ara per molts com a imperfecta, però va ser el que es va poder i saber fer, van seguir molts anys les rèmores del franquisme, pobresa, creixents desigualtats, urbanisme especulatiu i depredador.
Però Barcelona, amb l’excusa de les olimpíades el 1992 i la visió i bon govern de Pasqual Maragall, dóna el tercer salt com a ciutat moderna i de qualitat: s’acaba amb el barraquisme, es recupera Montjuic i Collserola, es recuperen les platges fins llavors inexistents i es comença un nou urbanisme de dignificació dels barris més perifèrics.
Queda molt per fer, caldrà canviar alguns falsos “valors” que encara perduren. L’esperança és que l’hegemonia de valors estan canviant en la societat i podem tenir governs de progrés que esperem que no es dobleguin a la pressió del capital i l’especulació, que defensin el bé comú.
Cal seguir enderrocant muralles a la ciutat. Volem una ciutat per viure, amb salut i qualitat: amb bones condicions de treball per tothom, amb menys desigualtats, amb solidaritat, llibertat en enfront de la diversitat, democràcia real i millorant l’habitatge per totes les persones, la qualitat del medi ambient, el respecte a la natura. Avui encara, una de les muralles de la ciutat és la densitat i qualitat de l’atmosfera, a causa de la quantitat de cotxes (6.000 cotxes/km 2 a l’Eixample cada dia, tres vegades més que grans ciutats europees) el 61% de l’espai de la ciutat ocupat pels cotxes i no per les persones. Hem d’enderrocar també aquestes muralles, i seguir, ara més que mai, que ja hem vist la necessitat de vetllar per la salut i la vida.
