Durant els darrers dos mesos, la crisi del coronavirus ha posat molt més en evidència les desigualtats persistents entre homes i dones. Les dones presenten unes taxes més elevades de contagis de COVID-19 que no pas els homes, però, en canvi, s’ha detectat una mortalitat més alta en el cas dels homes en tots els grups d’edat. És una de les conclusions de l’estudi «Desigualtats socioeconòmiques en el nombre de casos i la mortalitat per COVID-19 a Catalunya», que demostra que l’impacte també és més elevat en persones d’un nivell socioeconòmic més baix. D’acord amb un informe del sindicat UGT, el 75,53 % de persones ocupades en activitats sanitàries i en serveis socials són dones. A les residències de gent gran, la presència de les dones arriba a ser del 83 %. Així, doncs, les xifres mostren que les dones han estat les més exposades durant la crisi sanitària del coronavirus. Les desigualtats també s’han posat de manifest en el confinament a les llars, on bona part de la càrrega de la feina domèstica i familiar recau habitualment sobre les dones. La professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC Ana Gálvez considera que el que ha fet el confinament «és accentuar aquests aspectes de desigualtat en la distribució de rols».
Tot i aquest desequilibri, la professora també considera que «el confinament ofereix una oportunitat perquè la distribució de tasques esdevingui més igualitària». Gálvez pensa que la situació ofereix «oportunitats pedagògiques» que no s’han de menystenir: «en nombroses ocasions, tant l’home com la dona han hagut de fer teletreball amb els infants a casa, i els homes han pogut participar de manera més activa i equitativa en la cura dels fills i filles i en les responsabilitats domèstiques», assenyala.
El confinament toca de ple un dels aspectes més preocupants de la societat, que és la separació que s’estableix entre el treball de cura i el remunerat. Segons Gálvez, aquesta és una situació que «regeix les nostres dinàmiques socials i laborals i que s’ha de trencar». Cal tenir en compte que «el treball remunerat està tradicionalment associat a la masculinitat i el no remunerat i de cura, a la feminitat», afegeix la professora, que és coautora de l’article «Work–Life Balance, Organizations and Social Sustainability: Analyzing Female Telework in Spain», que també signa María Jesús Martínez, directora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC.
La «desvalorització» del que és femení
En la mateixa línia, aquesta situació també l’assenyala Maria Rodó de Zárate, investigadora del grup GenTIC de la UOC, en un article a Pensem. «Tot allò que forma part del món reproductiu es considera com a secundari: ni és treball, ni és polític, ni ens n’hem de fer càrrec col·lectivament», afirma. Per a la investigadora, «això va directament relacionat amb la desvalorització de tot allò femení». De fet, «els treballs que desenvolupen les dones i que es donen en l’àmbit privat no estan ni reconeguts, ni valorats, i es donen en condicions d’extrema precarietat o senzillament no es consideren ni treball».
Aquesta situació també capta l’atenció de les organitzacions de defensa dels drets humans, com és el cas d’Amnistia Internacional, que aquestes setmanes ha estat fent campanya per denunciar les desigualtats de gènere que la crisi del coronavirus ha posat en evidència. L’organització subratlla que moltes dones s’han vist afectades pel tancament dels comerços i de l’hostaleria. A més, la precarietat laboral no dona accés a ajudes, com és el cas de les dones que treballen fent neteja en domicilis. Les dones que es dediquen a feines de cura han estat més exposades al virus i les que s’han confinat, a banda de teletreballar, han hagut de fer-se càrrec dels fills perquè les escoles han tancat.
El confinament mostra «el menyspreu que s’evidencia cap al treball de cures», sosté Maria Rodó de Zárate. La investigadora apunta que «es proposa, com a excepció, que s’habilitin les escoles de l’etapa d’infantil per a les famílies que acreditin que han de treballar presencialment», però que «les que han de teletreballar hauran de tenir cura de les criatures mentre treballen a casa». La investigadora destaca que «si consideréssim les dues coses com a feines, veuríem que és impossible fer-les alhora durant set mesos» i, en canvi, «no s’ha proposat cap ajuda ni cap mesura per alleujar la càrrega que això implica».
Efectes en la salut de les persones
En la mateixa línia que Rodó de Zárate, Mayo Fuster, investigadora principal del grup DIMMONS, que forma part de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, fa una advertència sobre el teletreball: «en aquests moments, el teletreball es du a terme en unes condicions extremes i difícils de combinar que no són les habituals i, com a conseqüència, comporta una sobrecàrrega enorme», assenyala. Aquesta situació presenta riscos en cas que s’hagi d’allargar durant gaire temps: «afectarà inevitablement la salut de les persones que porten a terme la cura en aquestes condicions i hem d’aconseguir evitar-ho; és molt important saber tenir cura de qui té cura», afirma Fuster.
El cúmul de situacions que amb la COVID-19 fan encara més profunda la distància entre les condicions que viuen homes i dones porta a pensar que s’han de fer canvis. La professora Ana Gálvez considera que una de les lliçons que hem d’aprendre de la crisi actual és que «el treball de cura, en totes les dimensions, i tot el que té relació amb la conciliació de la vida laboral i familiar, ha de ser al centre de les nostres preocupacions com a societat, de les polítiques públiques i de les estructures de les nostres organitzacions».
La realitat, però, és que aquesta necessitat topa amb el fet que, per exemple, ni tan sols es fan polítiques públiques sobre les llars, com ha apuntat Maria Rodó de Zárate. «Les cases són cuines, menjadors i habitacions on es donen relacions de poder que també configuren, i de forma fonamental, la vida a les ciutats. Són espais on acostuma a haver un repartiment del treball molt desigual, i també un repartiment desigual del descans, de l’oci o de la possibilitat d’ús dels espais», afirma. Malgrat tot, la investigadora assenyala que «les cases, més enllà del dret a l’habitatge, difícilment es consideren com un espai polític», perquè «acostumen a entendre’s com a espais no problematitzats i, per tant, un forat negre que ni s’estudia, ni es narra, ni se’n fan polítiques públiques».
El paper de l’ONU
Una de les possibles solucions per a la dignificació del treball de cura podria implicar l’entrada en joc d’una estratègia internacional. Ana Gálvez opina que «el treball de cura, en general, i la conciliació de la vida laboral i familiar, en particular, han de ser un dels principals objectius de desenvolupament sostenible». En aquest sentit, «hauria de ser clau en l’agenda dels disset objectius de desenvolupament sostenible que ha establert l’ONU», afirma. Per a la professora, potenciar mesures i polítiques de conciliació entre vida laboral i extralaboral «és un pilar fonamental per assolir la sostenibilitat social», perquè implica «la millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, una integració més gran de l’organització en la comunitat, una lluita directa contra les diferències de gènere, la promoció de la igualtat i una aposta pel futur de la comunitat i l’organització, perquè es respecta l’atenció a les persones dependents».
