Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La relació estable i permanent entre el metge i els seus pacients, denominada longitudinalitat, afavoreix el coneixement mutu i fomenta la confiança entre ambdós, fet que estimula el compromís del metge i promou una atenció més eficient i segura.
Una característica típica dels metges de capçalera, particularment dels metges rurals, que atenien els seus pacients des del part –del qual sovint també se’n feien càrrec– fins als últims dies de vida. Un atribut que l’atenció primària (i comunitària) de salut reivindica a casa nostra, quan menys formalment, atès que se li atribueixen molts dels beneficis potencials de l’assistència sanitària.
Una peculiaritat que els canvis socials i culturals, i sobretot l’exercici professional a compte de tercers –és a dir la naturalesa salarial de les professions sanitàries, medicina inclosa–, dificulta la materialització de la necessàriament molt sòlida implicació personal que cal per proporcionar-la, perquè sovint limita d’altres facetes de la vida dels professionals, entre les quals destaca la familiar, i podria minvar els seus drets laborals en horaris, permisos, excedències, etc. Caldria esmentar també que el sistema, amb la gran quantitat de contractes precaris, interinitats, trasllats, etc, també dificulta que la longitudinalitat prosperi.
Però també hi ha altres causes, com ara la fragmentació de les funcions assistencials que la fan gairebé impossible. L’atenció als parts normals, la pediatria, les cures pal·liatives o l’atenció domiciliària han anant esdevenint gradualment objecte específic per a d’altres recursos organitzatius i professionals diferents dels del metge de família o d’altres professionals dels equips d’atenció primària (i comunitària).
Precisament l’atenció domiciliària ha estat l’eix d’una sessió recent del grup d’ètica de la CAMFiC, en la qual s’han fet paleses algunes de les conseqüències benèfiques d’aquesta modalitat assistencial que, per cert, molt probablement va ser de les primeres que es van anar conformant durant la història de la medicina, quan els metges practicants de la medicina natural, no sobrenatural, anaven a veure els malalts a casa seva en comptes d’atendre’ls als “temples” dels centres de salut o d’atenció primària.
Efectivament, entre els textos conservats dels tractats hipocràtics destaquen els titulats epidèmies que en grec antic pot voler dir aprop de la gent. El prefix epi sovint es tradueix com a sobre, per exemple, al mot epitafi, sobre la tomba; però també pot significar prop, al costat de, i, llavors no sorprèn que aquests textos no parlessin, més que ocasionalment, de plagues, que és el que avui entenem per epidèmia.
Els hipocràtics denominaven epidèmies a les visites als domicilis dels pacients. I no fou fins que uns quants segles més tard Galè –el metge greco-llatí de l’emperador Marc Aureli– li donés aquest sentit actual de malaltia que afecta sobtadament a un grup de persones.
Així doncs, les visites al domicili del pacient han estat durant molt de temps les més comunes. Els més grans de nosaltres recordem prou bé quan el nostre metge –si era a l’àmbit rural– o potser un substitut, si era a la ciutat, ens venia a veure a casa nostra quan no podíem anar al seu consultori. El nostre metge, el que ens coneixia de sempre.
Avui això és més aviat extraordinari, per les raons esmentades i també perquè s’ha incrementat notòriament la proporció de malalts crònics que no poden sortir de casa o de la residència on els han ficat els seus familiars. La qual cosa ha donat peu a la creació del programa ATDOM, uns dels objectius –teòrics— del qual és precisament mantenir una certa longitudinalitat en atendre aquests pacients pels mateixos professionals sanitaris, tot i que no són els que els pertocaven inicialment. De manera que aquesta longitudinalitat és, com a molt, ben parcial.
Una cosa és dissenyar programes i guies d’actuació en atenció domiciliària de malalts crònics o terminals i una altra de ben diferent extreure de l’àmbit competencial del metge, la infermera i els treballadors socials dels equips d’APiC aquesta activitat. És precisament a l’atenció domiciliària on el treball d’un veritable equip adquireix el seu màxim (o major) sentit; un equip en el que el metge de família ha de tenir un paper coordinador i les infermeres i treballadors socials el d’implementació, juntament amb els recursos de suport comunitari, de les activitats essencials a desenvolupar en el domicili del malalts.
És clar que fins i tot quan vas al teu CAP no sempre et visita el mateix metge o la mateixa infermera. Tot plegat, la longitudinalitat es limita, com a molt, a la història clínica compartida, que no proporciona la mateixa informació que el contacte directe que s’esdevé a la consulta o al domicili del pacient. I, en aquest cas, a més, l’observació de les característiques de la llar i d’algunes de les condicions de vida de la persona visitada pot resultar molt informativa.
Lamentablement, les circumstàncies que afavorien l’atenció domiciliària com a una més de les activitats clíniques han desaparegut en bona part, i només el voluntarisme d’alguns professionals les pot mantenir, de vegades fins i tot amb enfrontaments organitzatius.
Convindria doncs un esforç de creativitat, tal vegada incentivat per una autonomia real de funcionament dels equips, que permetés conservar almenys algunes de les avantatges de la longitudinalitat de l’atenció primària i comunitària.
