Entrevista

Marino Pérez Álvarez, psicòleg: «Els trastorns psicològics són, més que una malaltia, una alteració de la relació d’una persona amb el món, amb les altres i amb ella mateixa»

En quin moment podem dir que una persona té o pateix una malaltia mental? Quan passen a ser trastorns mentals els problemes que tenim tots a la vida quotidiana?

No hi ha criteris objectius, com sol pensar la gent i hi ha en les malalties pròpiament mèdiques, pels quals es pugui definir que es té o no es té depressió, com es pot dir que es té diabetis o no se’n té. Els criteris són, en general, subjectius i es defineixen pel malestar i el patiment i la interferència que això té amb la vida que un porta o voldria portar. De forma més tècnica o més específica, defineixo al llibre que els trastorns mentals comencen quan els esforços de les persones per resoldre un problema de la vida consisteixen ja més en part del problema que de la solució, quan entra una persona en un bucle, en un procés d’evitació que no resol el problema i alhora la submergeix o la distancia més dels assumptes de la vida. Això ja ho va plantejar Freud al seu temps, en preguntar-se quan l’ansietat normal es converteix en una ansietat neuròtica. Ell entenia que l’ansietat normal és l’ansietat, la por o l’angoixa com a resposta a les amenaces, a les incerteses, a les circumstàncies de la vida. I aquesta resposta a l’ansietat, per més incòmoda i per més patiment que implica, és normal, és una reacció pròpia davant d’una amenaça que cal resoldre i posar-hi atenció. La qüestió és quan es converteix en una neurosi, un trastorn. Freud respon que això passa quan comencen a obrar, a fer-se notables, allò que ell anomenava mecanismes de defensa, quan l’individu, sovint de forma inconscient, evita, inhibeix reaccions o les que té ja no són eficaces o s’estan convertint en un bucle o en una rutina. El mateix podríem dir de la depressió. La pregunta és: quan la tristesa, que forma part de la vida i és el més natural i propi que pugui passar en certes circumstàncies, comença a ser depressió? Comença a ser depressió, no d’una forma sobtada, de cop i volta. Es constitueix com a depressió quan les reaccions de la persona ja no estan enfrontant els problemes que es volen resoldre i està embolicada en el que anomenem en psicologia una evitació de les situacions, una retirada del món, quedar-se a casa, quedar-se al llit, evitar situacions que podrien canviar la teva vida, entrar en un circuit de pessimisme i dir-te a tu mateix que res no té sentit, que no pots fer res, i això et distancia cada cop més de la vida, que és on s’haurien de resoldre les coses.

“Les persones pendents de com són de felices acaben per ser més infelices”

Ansietat i depressió són els mals del nostre temps?

Són els diagnòstics més freqüents i són les experiències que més freqüentment fan referència a les persones. Això és degut a dues circumstàncies. La primera i més important és que l’ansietat i la depressió són, sobretot, reaccions, experiències, categories existencials, que formen part de la condició humana d’enfrontament a les circumstàncies de la vida, com ara la tristesa o l’ansietat. Són les respostes normals a les amenaces o pèrdues que es donen a la vida, però també passa que aquestes experiències que tenen el nom d’ansietat i depressió són categories clíniques i són categories clíniques que ja s’han fet populars, que tenen ja un ús popular més enllà del sentit més precís. Formen part ja del llenguatge ordinari i per això són tan freqüents perquè són molt humanes per una banda i, per l’altra, són termes clínics que s’han popularitzat.

Per què són tan freqüents?

Es troba en edats escolars i universitàries i també a la població en general, en edats adultes, a Espanya i a altres països occidentals, també als Estats Units. Per què són tan freqüents? Segurament també per dues coses. Una, perquè són les reaccions més humanes, més naturals, a les circumstàncies de la vida i són ja també comunes, ja formen part del llenguatge comú. D’altra banda, hem de reconèixer que la societat del benestar i del confort en què vivim, una societat caracteritzada pel capitalisme consumista i, en fi, una societat que té moltes comoditats, conforts, serveis, on molts problemes que tenien generacions tradicionals no existeixen, no fa que desapareguin els problemes i els inconvenients, sinó que n’apareixen d’altres. La nostra societat del capitalisme consumista és decebedora i frustrant. Ens genera moltes possibilitats, molts objectes del desig, moltes coses possibles i satisfactòries però, en el millor dels casos, si s’assoleixen i se satisfan aquests desitjos, aquests desitjos ja no es tenen però n’apareixen uns altres al seu lloc. Estem sempre en un procés d’expectatives que no es poden complir, de desitjos que si se satisfan no s’acaben aquí, sinó que contínuament estem tensionats per alguna cosa més que mai se satisfà del tot a la nostra vida. Com han dit sociòlegs i jo mateix en un altre llibre que porta per títol “L’individu flotant”, a la nostra societat hi ha poques coses que siguin sòlides i duradores. Treballs precaris, les pròpies relacions, les amistats, coses bàsiques de la vida són poc duradores i poc sòlides. I llavors estem també flotant en funció de les modes, de les tendències, i normalment acabem per ser decebedores i perquè no trobem sentit a la vida. Sentit vol dir direcció i significat. Direcció, una cosa que t’estiri més enllà dels teus sentiments, i significat que sigui una cosa valuosa, significativa per a la teva vida, que importi més que certs malestars.

«La depressió i l’ansietat són tan freqüents perquè són molt humanes i perquè són termes clínics que s’han popularitzat»

“La medicació no és la solució i si ho fos ja estaríem tots curats”, escriu. Aleshores, per a què serveix la medicació?

Certament, la medicació no és la solució als problemes psicològics, psiquiàtrics. La naturalesa de l’ansietat i la depressió deriva de les reaccions molt humanes a les adversitats de la vida i no tenen l’origen en desequilibris neuroquímics, en causes biològiques que suposadament pot corregir la medicació. La medicació pot ser útil, jo no l’estic negant, però caldria entendre-la com un recurs que es pot fer servir, però no en primera instància, sinó com a coadjuvant d’altres intents, d’altres esforços per resoldre les circumstàncies de la vida. La medicació psiquiàtrica hem de tenir clar que no és etiològica, que no corregeix les suposades causes neuroquímiques que se suposaria que estan a l’origen dels trastorns mentals. No és pròpiament un tractament, sinó un recurs que pot ser útil però que no està resolent el perquè una persona es deprimeix o perquè té ansietat. Les condicions de la depressió i l’ansietat caldria veure-les en l’entorn de la persona i les seves circumstàncies, i també en el context de la història o de l’estil que tenim les persones d’enfrontar adversitats. Podem tenir un estil més ansiós, capficat o més depressiu, mentre que altres persones davant de les mateixes circumstàncies poden tenir un estil més eficaç o menys atrapat en l’evitació.

L’expressió “malaltia mental” no li agrada…

No és adequada per entendre els anomenats problemes o trastorns psicològics i psiquiàtrics. Els sistemes de diagnòstic –per exemple, el famós DSM, de la Societat de Psiquiatria Americana– evita el terme “malaltia” i en el seu lloc utilitza el terme “trastorn”. “Malaltia” se sol fer servir en molts contextos clínics. La solen fer servir i reclamar de vegades els pacients, perquè entenen que el seu patiment, el que els està passant és com una malaltia qualsevol, la diabetis, l’hepatitis o el que sigui. I aquesta analogia no és correcta per entendre els trastorns psicològics, que poden tenir més patiment que moltes malalties pròpiament mèdiques que són asimptomàtiques o poden ser molt suportables amb les cures que siguin o la medicació. Els trastorns psicològics poden ser més que una malaltia, una alteració de la relació d’una persona amb el món, amb les altres i amb ella mateixa. Treure’ls el nom de “malaltia” no és rebaixar el patiment i la importància que puguin tenir els trastorns psicològics. No són malalties pròpiament orgàniques. Els trastorns psicològics no tenen òrgans, és l’organisme en la seva totalitat, el jo o la persona que està passant per unes circumstàncies molt adverses i unes reaccions que impliquen patiment.

També té clar que no podem atribuir la culpa dels problemes mentals al cervell

Això s’ha posat de moda fa uns 20 anys. El president Bush va declarar a finals dels 90 la dècada del cervell. Des de llavors, s’ha convertit el cervell i la neurociència en la ciència per excel·lència i s’ha començat a posar el prefix “neuro” a tot: neuroeducació, neuroestètica, neurofilosofia, tot allò que es vulgui promoure o vendre porta el prefix “neuro”. Però no són al cervell moltes de les coses que ens passen als humans que són certament importants. El cervell no és un òrgan que puguem aïllar del cos com un tot i el cos humà, amb el cervell inclòs, l’hem d’entendre en el context biogràfic més que en el context biològic de l’organisme. El context biogràfic, la història de la vida, forma part de les circumstàncies viscudes, de les circumstàncies actuals i dels horitzons de vida, les expectatives que hom tingui. És un mal enfocament situar al cervell el lloc on buscar la causa dels trastorns psicològics i el lloc on caldria solucionar-los.

«L’expressió «malaltia mental» no és adequada per entendre els problemes o trastorns psicològics i psiquiàtrics»

També li sembla un mal enfocament buscar aquestes causes en la genètica

Exactament. Pel mateix. Avui dia, des de no fa gaires anys, ja no es pot parlar, per descomptat mai en psiquiatria, del gen de la depressió, del gen de l’esquizofrènia, del gen de l’ansietat o del que sigui. Els gens no predeterminen, no defineixen fenotips tan específics com les categories diagnòstiques. És una explicació que no està justificada científicament i que, no obstant, és molt socorreguda, molt atractiva i també molt satisfactòria perquè la gent cregui que els seus mals deriven dels gens i, per tant, l’eximeixi de canviar res. I és una explicació també molt socorreguda per als professionals, per als psiquiatres sobretot, quan no troben raons per entendre el que li passa a algú, recórrer als gens com una mena de “deus ex machina”, com al teatre grec. Quan alguna cosa no es resol, apareixen els gens com una explicació. I, per descomptat, no és als gens. Jo recordaria aquí el llibre recent del biòleg Alfonso Martínez Arias, “Les arquitectes de la vida”, que mostra clarament que els gens no tenen la solució de generar fenotips tan específics com els trastorns. Tenen altres funcions, fonamentals, però no teledirigeixen el que els passa a les persones.

Sí que responsabilitza, com a mínim en part, la indústria farmacèutica d’aquest increment aparatós de la presència de l’ansietat i la depressió a l’escena pública

La indústria farmacèutica, des de la segona meitat del segle XX, ha fet campanyes de sensibilització de la població sobre que certs malestars que podrien passar desapercebuts o ser simplement considerats malestars propis de la vida són símptomes d’alguna cosa, de depressió, de trastorn de pànic, d’ansietat social. La psiquiatria, influenciada per la indústria farmacèutica, ha convertit molts problemes normals de la vida en suposats trastorns mentals que es curen o se solucionen amb la medicació. És ben conegut i no és ni tan sols ofensiu per a la indústria farmacèutica, però s’ha de saber aquest efecte que ha aconseguit. La psicologia també mereix una crítica. Sóc psicòleg, però m’adono que la psicologia ha contribuït, si de cas involuntàriament, a convertir problemes normals de la vida en problemes sobredimensionats, com si fossin també trastorns. L’anomenada psicologia positiva, amb l’imperatiu de la felicitat, posa la gent en més problemes dels que resol. Molta literatura d’autoajuda que està realitzada per psicòlegs, psiquiatres i molta gent que no és ni una cosa ni l’altra contribueix a convertir malestars normals en suposades malalties, que s’haurien de solucionar llegint aquests llibres d’autoajuda que es prodiguen. La psicologia hauria de revisar la seva influència no intencional però en tot cas efectiva a sobredimensionar malestars i patiments que són inherents a la vida i solucionar-los d’aquesta manera de vegades crea més problemes que remeis.

“La nostra societat del capitalisme consumista és decebedora i frustrant”

Obsessionar-nos amb la felicitat ens emmalalteix

Sense cap dubte. Si tenir com a objectiu ser feliç és una cosa que és fàcil d’entendre que no et converteix en feliç, sinó que et posa en un procés reflexiu d’autoexamen, mirant si podries ser més feliç, en comparació amb els altres, si els altres són més feliços que tu, com podries ser més feliç. Et posa en un procés reflexiu que et crea insatisfaccions on abans no les tenies, i t’allunya d’estar dedicant-te als assumptes de la vida. Els estudis mostren que les persones més pendents de com són de felices acaben per ser més infelices. I, d’altra banda, si algú està feliç, és feliç a la seva vida o en algun moment de la seva vida, què més necessita? Llavors la seva vida quedaria anodina o sense tensió, sense res interessant. Un nen que sigui feliç, què més necessita? No necessita esforços per aprendre alguna cosa, no necessita llegir, que pot ser una satisfacció però que sempre té un procés lent per veure com acaba un conte. La felicitat com objectiu de la vida i com a recerca seva és una trampa. No hi ha una ciència de la felicitat com podria semblar. No hi ha un curs, set idees, vint passes o quatre passes per ser feliç. Tots aquests llibres que venen felicitat són, en la meva opinió, literatura escombraria i són més perjudicials que beneficiosos. La felicitat, en tot cas, es troba en el decurs de la vida, però com a fita seria una vida apalancada, ensopida, que ja no interessaria gens. I com es podria ser feliç veient el malestar i el patiment i el dolor que forma part de la vida? És un mal objectiu. És típicament americà i típicament de la societat neoliberal aquesta recerca de la felicitat com si fos una fita. És una forma d’anestesiar les persones, per paradoxal que sembli. 

«La psiquiatria, influenciada per la indústria farmacèutica, ha convertit molts problemes normals de la vida en suposats trastorns mentals que curen amb la medicació»

Atribueix a la sobreprotecció de nens i joves la generació de problemes mentals. Protegim massa els menors?

La generació actual, l’anomenada generació zeta, els nascuts de 1996 en endavant, es caracteritza per una sobreprotecció en la criança i l’educació, un consentiment que no els prepara per a la vida. Prepara el camí perquè els nens no tinguin dificultats, ensopegades, inconvenients, posen catifes al seu camí, però no els preparen pel camí de la vida que, sens dubte, té pedres, tolls, bifurcacions, pujades i baixades. Aquesta sobreprotecció fa als nens i les noves generacions més vulnerables davant els inconvenients que, sens dubte, es trobaran a la vida perquè consisteix, per molt bé que et vagi, en problemes que has de resoldre, en conflictes, en frustracions, en decepcions. Sempre trobaràs algú que en algun aspecte és millor que tu, i has estat criat des de petit com especial –i tots han estat criats com especials- aquest ego inflat ensopegarà amb altres egos inflats i amb dificultats que són inherents a la vida. Si un jove està preparat per les dificultats de la vida està millor situat per enfrontar-se a la realitat que si ha estat criat en una bombolla, en un món artificial i després ha de sortir al món real. És la diferència entre el principi del plaer i el principi de la realitat. Si un jove ha estat criat en el principi del plaer, però el principi de la realitat està allí, quan es mogui més enllà d’aquest entorn protector apareixeran dificultats, i aquestes dificultats fàcilment s’anomenaran ansietat, depressió i comencen a funcionar les categories clíniques que estan tan esteses al món ordinari.

Quan parla dels factors relacionats amb la crisi de salut mental als joves cita les xarxes socials. Com influeixen en aquesta crisi?

Les xarxes socials no són la causa de la crisi de salut mental que afecta nens, adolescents i joves, però exacerba els malestars que venien d’abans. Tot i el seu nom, allò que no faciliten són relacions socials reals, presencials, cara a cara, sinó que el que fomenten són connexions, estar connectats amb molts i tenir relacions que estan farcides d’emoticones, frases fetes, expressions on es perden les maneres naturals d’interacció a través de la conversa, l’espontaneïtat, etcètera. Les xarxes socials fomenten la solitud. Un jove que usi molt freqüentment les xarxes socials acaba deprimit al final del dia, sentint-se sol, solitari, tot i tenir una sobreabundància de connexions. Les xarxes socials també proporcionen una contínua comparació amb els altres, de manera que un jove sempre té la impressió que els altres són més feliços i ell està com està. Un jove posa els seus selfies, els seus comentaris, les coses que selecciona a Tik Tok, Instagram o on sigui. Es falsifica a si mateix posant el millor seu de cara als altres, amb vista a les visites i als likes que rebi. I si no rep de forma continuada més likes ja té una frustració. Si altres persones amb les quals es compara tenen més likes té una altra font de frustració. Queda més distanciat dels altres, malgrat que tingui moltes connexions, i queda més distanciat d’ell mateix perquè projecta cara als altres una imatge seva molt seleccionada que no és la que correspon quan es mira al mirall o quan ha d’enfrontar la vida quotidiana.

“Les xarxes socials fomenten la solitud”

Cal anar al psicòleg o al psiquiatre? I quan?

Aquestes professions sanitàries existeixen per alguna raó i tenen el seu objectiu. La nostra societat està disposada per al nostre benestar però, de vegades, les societats generen malestars que no resolen i per això hi ha professions com la psiquiatria o la psicologia, que ajuden les persones a resoldre problemes de la vida que molt sovint tenen a veure amb el funcionament de la nostra societat. Crec que seria més saludable anar al psicòleg que al psiquiatra, en la mesura que el psicòleg pot tenir un enfocament més coherent amb la naturalesa dels problemes psicològics que, al meu entendre, tenen més a veure amb la biografia i les circumstàncies que amb la biologia, els gens o la neuroquímica del cervell, sense ignorar que molts psiquiatres també fan psicoteràpia. El fet que avui dia estigui gairebé de moda la psicoteràpia, que bàsicament l’apliquen els psicòlegs, posa en relleu que la gent percep que té un tipus de problemes que són més de la vida que de la química, i que la millor ajuda és la d’un professional que sap com fer-ho. La psicoteràpia crea una relació única en les persones que és millor que les relacions familiars, d’amics o íntimes per analitzar els problemes de la vida. Sí que recomanaria davant dels problemes que una persona no pugui gestionar, que la desborden, que acudeixi a psicoteràpia. Hi pot haver psicoteràpies que enreden, més uns que altres, però hi ha teràpies que ajuden a clarificar els problemes que una persona té i a situar-la bé davant les decisions que hauria d’adoptar.