46 famílies perden casa seva cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, quasi 10 al dia només a la ciutat de Barcelona. Els preus dels lloguers es troben en màxims històrics, amb una mitjana de més de 800 euros a Barcelona, amb una pujada creixent des de l’any passat d’un 11,69% d’increment, segons dades de la Generalitat. I la proliferació de pisos turístics expulsa a la població dels barris més cèntrics, apartant-los cap a la perifèria de la ciutat. Tot això està comportant que moltes persones es vegin forçades a deixar casa seva, sigui per un procés de gentrificació o per impagament de lloguer o hipoteca. Parlem amb Hugo Vásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.
Què entenem per habitatge?
Hugo Vásquez-Vera (H.V.): Un habitatge és molt més que la part física. És un refugi, un lloc de protecció i de seguretat. Involucra aspectes socials molt rellevants. Allà aprenem a relacionar-nos, a entendre que hi ha unes normes, ens dóna seguretat, ens fa estar bé, augmenta l’autoestima… Tots aquests aspectes moltes vegades es deixen de banda i només es té en compte l’aspecte físic. Per altra banda, l’habitatge també involucra el barri. Això és molt rellevant a l’hora de parlar de l’accés als serveis públics, al transport, a les escoles, als llocs de feina… Tot això s’ha de tenir en compte en la definició més integral de l’habitatge.
Quines conseqüències té per la salut trencar amb l’habitatge, com per exemple quan hi ha un desnonament?
H.V.: Primer de tot cal tenir en compte que la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments. Aquests aspectes socials són els que més impacten a la salut dels col·lectius. Quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental. Hem comprovat que hi ha més probabilitat per una persona que està vivint un desnonament desenvolupi depressió, ansietat, estrès psicològic i fins i tot idees suïcides. El 2014 vam fer un estudi amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) on miràvem la situació de salut de la gent de la Plataforma comparat amb la població general. Vam trobar xifres com que algunes dones presentaven una probabilitat del 90% de presentar problemes de salut mental, en comparació del 15% de les dones de la població general.
Per tant, els efectes en homes i en dones són diferents?
H.V.: Sí. En la societat heteropatrialcal en la qual vivim, les dones tenen pitjors efectes en la salut en un procés de desnonament. Això és perquè, en general, hi ha diferències de poder, de decisió, de càrrecs… Són una sèrie de factors que fan que hi hagi menys capacitat de control per part de la persona.
Andrés Peralta (A.P.): Té a veure amb la divisió injusta del treball i de com es carreguen les tasques de cures a les dones. Com a col·lectiu estan més lligades a la casa. Això fa que davant d’un procés de desnonament o de tall de subministraments estan més exposades a enfrontar-se amb això en el seu dia a dia.
També en relació a la cura dels infants?
H.V.: El discurs que es transmet d’intentar no transmetre al teu fill tot el problema fa que l’adult responsable acumuli tot l’estrès, la tristesa i la preocupació, perquè no ho està externalitzant. Hi ha molts casos de persones que no ho han volgut compartir amb la família per por a no preocupar-los. Als fills, un procés de pèrdua de l’habitatge els afecta directament pel que fa al fracàs escolar i també perquè trenquen els vincles amb l’escola i amb els amics.
A.P.: En el cas de pobresa energètica també es veuen directament les conseqüències pels infants, sobretot trobem pitjor desenvolupament psicomotor, a més dels resultats escolar. Quan una família es preocupa perquè ha de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar de qualitat, o fins i tot intentar que el teu fill pugui anar d’excursió amb l’escola, això augmenta l’estrès i l’ansietat. També té una conseqüència directa en la qualitat de l’alimentació i la nutrició, ja que si una família ha de pagar els subministraments, voldrà dir que estarà gastant menys en menjar sa, com fruites i verdura.
Per tant, estaríem parlant de problemes en la salut física i mental, però també d’hàbits saludables.
H.V.: Els impactes en la salut mental impliquen un major risc de depressió, estrès, ansietat i augment del risc de suïcidi. Hi ha un estudi als Estats Units que demostra com la gent que està en les primeres etapes de retràs en el pagament té quatre vegades més risc de depressió que qui no té cap impagament. Pel que fa a la salut física, hi ha més risc de sobrepès i obesitat i de contraure malalties cròniques. També problemes d’hipertensió arterial i de major mortalitat per problemes cardiovasculars. El tercer punt, i això és clau, és el tema d’hàbits. Una persona que està vivint un procés de desnonament canviarà les seves conductes. Hi ha qui comença a fumar per l’estrès o que ja no podrà seguir tenint una dieta saludable. Què triaries, pagar la llum o comprar verdures? També troben casos de gent que tenien una vida saludable i feien esport que ho han deixat de fer arran del problema amb l’habitatge.
Un dels missatges que més repeteix la PAH és que “no és culpa teva”.
H.V.: Hi ha un problema molt gran pel que fa als desnonaments que és la sensació de culpabilitat i vergonya. Això afecta els processos psicològics per culpa d’aquesta sensació de fracàs, vergonya, aïllament… La PAH, a més de la lluita política, busca apoderar a la gent i ajudar-les a no sentir-se culpables. La sensació de no controlar el teu futur és una de les més terribles que hi ha.
Per tant, el sentiment de grup és important pel que fa a la salut mental?
H.V.: Seguint amb l’exemple de la PAH, per una banda hi ha un suport mutu clar, de cohesió social, de fer-te sentir acompanyat. Però hi ha un altre factor que no es té en compte en un primer moment i és que la persona que està allà s’adona que també pot ser útil per algú altre i que el pot ajudar. Això ho resignifica tot i fa que la persona torni a dotar-se d’identitat. Fa que entenguin que ells també són importants.
A.P.: Hem de canviar de xip, com a persones i com a societat. Hem de deixar enrere la culpabilització i entendre que l’habitatge és un dret. Encara que no pagui no em poden deixar al carrer amb la meva família. No es pot negociar amb l’habitatge.
Recentment hem vist la creació del Sindicat de Llogaters.
H.V.Totes aquestes iniciatives col·lectives són un factor protector que atenua els efectes negatius de la crisi de l’habitatge. Pel suport social, per l’ajuda mútua, pel fet de sentir-te acompanyat, que no ets l’únic a qui li passa. T’ajuden a apoderar-te i a treure’t la sensació de fracàs i aïllament, a organitzar-te per lluitar i canviar les coses.
A.P.: Tot va lligat. Una persona que té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, molt probablement també en tindrà per pagar els subministraments com l’aigua o la llum. Quan hagi de marxar del barri, segurament anirà a un menys serveis i que estarà allunyat del teixit social de la persona. A més, no pagar els deutes crea un estigma social que fa que la persona limiti les interaccions socials, causant estrès i ansietat que pot acabar ocasionant problemes físics també.
H.V.: A la PAH les persones afectades retroben la xarxa social que han perdut. Molts han perdut els amics que tenien o els cercles per on es movien han deixat d’existir, alguns de manera traumàtica i altres que per situacions de la vida o per haver marxat del barri. Totes les iniciatives socials que promoguin la integració, la cohesió i el treball conjunt, com la PAH o el Sindicat de Llogaters, en termes de salut col·lectiva són molt necessaris.
Com afecta saber que un contracte de lloguer pot vèncer al cap de tres anys i poden renegociar-se les condicions del contracte?
H.V.: El lloguer aquí s’ha precaritzat molt i ara per ara no és una alternativa segura i sostenible. Amb la finalització d’un contracte, i amb l’estrès de la possible pujada de preu, el llogater té dues opcions. O et quedes en aquell pis i, com que no pots pagar, t’enfrontes a un desnonament, o marxes i busques un pis assequible a l’extraradi. Però això voldrà dir trencar amb l’entorn, com els veïns, l’escola, la feina o les activitats. Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions directes en la salut.
A.P.: Establir un projecte a llarg termini, quan tens un lloguer de tres anys, és molt difícil. Costa establir vincles i crear projectes, perquè no saps que et passarà en un futur pròxim. La gent es veu obligada a anar canviant de pis cada tres anys i això et fa perdre seguretat i estabilitat.
Un barri amb una alta taxa de desnonament, com per exemple Ciutat Meridiana, quines conseqüències té pel conjunt de veïns?
H.V.: En un barri que té una alta taxa de desnonaments, no només afecta la salut dels que estan afectats directament, òbviament, sinó també dels veïns del barri que no estan afectats per processos hipotecaris. Es veurà perjudicada la salut de tothom per motius com ara l’efecte de les cases buides. Això pot portar a disminuir la qualitat de la infraestructura pública, dels serveis, a augmentar la sensació d’inseguretat… Tots aquests efectes al barri perjudicaran la salut de les persones.
A.P.: A això cal afegir-hi l’estigma que es crea al barri. La sensació d’orgull de barri es perd. A més del teixit social del barri que també es perd. Tot i això, però, contrasta amb el fet que es creen processos de reivindicació veïnal que aconsegueixen unir els veïns per lluitar contra el sistema. Això no vol dir que les condicions no es deteriorin, però sense el teixit social els resultats i els efectes encara serien pitjors. Parlant amb gent de la PAH, ells defineixen el teixit social com un factor de protecció davant de tots els problemes i els efectes negatius en la salut.
Què pot fer l’administració per millorar la salut, en relació a l’habitatge?
H.V.: Cal entendre que la salut està influenciada per aspectes socials, econòmics i polítics, més allà de la sanitat i de l’atenció al CAP o a l’hospital. Quan es fan polítiques públiques s’han de tenir en compte quins seran els efectes que això tindrà per la salut. Per això recomanem augment del parc de lloguer social, fomentar lleis que permetin contractes de lloguer més estables, potenciar la dació en pagament, escriure lleis que apuntin cap als subministraments i la pobresa energètica, la regulació dels preus del lloguer… Són mesures que pot semblar que estan lluny de la salut, però que tenen molt a veure.
A.P.: Una de les coses perverses del sistema d’habitatge és que moltes vegades les intervencions de les administracions, com ara fer parcs o reformar pisos, creen un procés de gentrificació. Això es deu al fet que no hi ha un parc de lloguer social o lleis que estabilitzin el preu del lloguer. Per tant no estem permetent que els veïns es quedin al barri. En el context macro que hi ha actualment, és molt difícil l’actuació de les administracions sense crear processos de desplaçament de veïns.
