Reportatge

Qui promou la normalització de l’anomenada gestació subrogada “altruista” a la UE?

Aquest article s’ha publicat originalment, en castellà, a LaMarea

En les dues darreres dècades, la gestació subrogada ha passat de ser una pràctica marginal i il·legal a la majoria dels països de la Unió Europea a acaparar cada cop més atenció en el debat polític i mediàtic. Tot i que la seva modalitat comercial continua prohibida a gairebé tot el territori comunitari, diversos governs i partits polítics es mostren partidaris de legalitzar fórmules anomenades “altruistes”, és a dir, aquelles en què oficialment no hi ha una retribució econòmica més enllà de les despeses mèdiques i d’algunes compensacions específiques com, per exemple, les que es justifiquen pels ingressos que es deixen de percebre per deixar de treballar durant alguns mesos d’embaràs.

De fet, a Grècia ja està operativa aquesta modalitat que, a la pràctica, comporta unaremuneració superior a la de països propers com Ucraïna, on és legal el model comercial. Portugal també va legalitzar la gestació subrogada altruista, a la qual només podrien recórrer parelles heterosexuals o dones que no puguin concebre per elles mateixes i sense que hi hagués cap compensació econòmica més enllà del reemborsament d’algunes despeses. Tanmateix, aquesta llei continua sense aplicar-se pel rebuig del Tribunal Constitucional a alguns dels seus aspectes, com ara que no reculli el dret de la mare gestant a revocar la seva decisió. Recentment, també s’ha aprovat a Dinamarca un model que moltes de les associacions europees de pares i mares d’intenció reivindiquen per als seus països.

Per avançar en la normalització d’aquesta pràctica ha estat fonamental, segons el país, el paper exercit per les agències de mediació de la gestació subrogada, algunes empreses de reproducció assistida, els partits polítics favorables, els mitjans de comunicació afins i algunes associacions de pares i mares d’intenció.

Tot i que no existeix un lobby com a tal, sí que hi ha comunicació entre organitzacions i entitats partidàries, tal com explica en aquesta entrevista Ciara Merrigan, presidenta de l’associació Famílies Irlandeses per la Gestació Subrogada. Per la seva banda, la Federació Europea d’Associacions de Famílies LGTBIQ+ (NELFA, per les sigles en anglès) dona suport a les demandes d’organitzacions favorables a la gestació subrogada. Ho ha fet, per exemple, amb l’associació espanyola Son nuestros hijos, formada per pares i mares d’intenció, en diverses ocasions: el 2023, quan el Govern va reformar la llei de l’avortament prohibint la publicitat de les agències, o el 2025, quan va suprimir la inscripció directa al registre civil dels nadons nascuts per aquesta via.

Segons la consultora internacional Precedence Research, el mercat global de la gestació subrogada podria passar de facturar els 25.306 milions d’euros estimats per al 2025 a gairebé 89.252 milions el 2034. A Europa, l’auge del sector també es reflecteix en la celebració de cada cop més fires, congressos i fòrums en què es reuneixen agències de mediació, bufets especialitzats i associacions de pares i mares d’intenció.

Una mostra d’això són les fires Wish for a Baby, organitzades periòdicament per l’agència britànica Five Senses a diverses ciutats europees i australianes. A aquesta cita s’hi sumen els esdeveniments organitzats per l’associació nord-americana Men Having Babies, que celebra regularment trobades a Brussel·les, seu de les principals institucions europees.

En canvi, a Espanya, l’última gran fira sobre gestació subrogada es va celebrar a Madrid el 2017. Surrofair, com es va anomenar, va ser denunciada per la Xarxa Estatal contra el Lloguer de Ventres davant la Fiscalia, que va arxivar la petició de suspensió.

En qualsevol cas, les fires que promocionen la gestació subrogada continuen organitzant-se en països europeus on aquesta pràctica està prohibida. Això és possible perquè s’insereixen en esdeveniments que publiciten de manera general la reproducció assistida, dins dels quals s’inclou la gestació subrogada.

Els programes d’aquests esdeveniments solen oferir informació legal i mèdica sobre com dur a terme processos de gestació subrogada als països on és legal. Habitualment se celebren en hotels on, a més d’assistir a seminaris i conferències, es poden trobar estands amb informació comercial de diverses empreses vinculades a aquest negoci.

Panorama europeu

A França, la gestació subrogada és il·legal, però el debat sobre la seva legalització ha guanyat força amb el suport del partit Renaixement, liderat per Emmanuel Macron. Una enquesta publicada el 2024 per l’Associació de Famílies Homoparentals va reflectir que el 71% de la població francesa dona suport a la gestació subrogada per a parelles heterosexuals i el 56% per a parelles homosexuals.

El cas amb més repercussió pública a la República Francesa és el de la família Mennesson, la demanda de la qual davant el Tribunal Europeu de Drets Humans va donar lloc a una sentència el 2014 que va condemnar França per no reconèixer la filiació de dues nenes nascudes per gestació subrogada als Estats Units.

A partir d’aleshores, el Tribunal de Cassació francès va modificar la seva jurisprudència, cosa que permet la inscripció dels naixements al registre civil si existeix un vincle biològic amb un dels progenitors d’intenció. Associacions com Les Enfants d’Arc-en-ciel o l’Associació de Pares i Futurs Pares Gais i Lesbianes han tingut un paper decisiu en l’acompanyament jurídic d’aquests processos i en la interlocució amb les institucions públiques.

Per la seva banda, Alemanya manté una de les legislacions més restrictives d’Europa. La gestació subrogada està penalitzada tant a la Llei de Protecció d’Embrions com a la d’Adopció, tot i que els tribunals permeten registrar els infants nascuts a l’estranger per aquesta via.

En aquest context, l’Aliança per l’Autodeterminació Reproductiva agrupa organitzacions que reclamen la legalització d’un model altruista. Aquest col·lectiu ha elaborat propostes que es debaten a la Comissió per a l’Autodeterminació Reproductiva i la Medicina Reproductiva, creada pel Govern federal el 2022. Fins ara, l’únic partit que dona suport públicament a la legalització sota criteris altruistes és el Partit Democràtic Lliure (FDP).

Tanmateix, en aquest país, les fires de gestació subrogada organitzades per Wish for a Baby estan normalitzades fins al punt que només el 2025 se’n va celebrar una a principis de març, a Berlín, i una altra a Colònia a mitjan octubre. Aquesta darrera va comptar amb l’esponsorització de la clínica nord-americana San Diego Fertility Center, que també patrocinarà la que tindrà lloc el març de 2026 a la capital alemanya.

A Bèlgica, la gestació subrogada no està regulada, cosa que ha permès que algunes clíniques practiquin des dels anys noranta un model suposadament altruista. Tot i que sembla que es tracta de pocs casos, el cas és que no existeix cap registre oficial que els documenti. D’altra banda, el buit legal ha afavorit l’existència d’intermediaris que faciliten el contacte entre parelles belgues i clíniques dels Estats Units, Ucraïna o el Canadà.

El Comitè Consultiu de Bioètica belga, en un dictamen del 2023, es va pronunciar a favor de legalitzar un model altruista sota condicions estrictes, com la impossibilitat mèdica de gestar o el consentiment lliure de la dona gestant. El govern actual ha promès crear un tribunal específic per supervisar aquestes pràctiques i evitar l’explotació comercial i el lucre, fent així un pas cap a la seva institucionalització.

Des del gener de 2025, Dinamarca s’ha convertit en el primer país europeu a legalitzar un model de gestació subrogada altruista amb condicions molt específiques: la dona gestant ha d’aportar el seu propi òvul, mantenir una relació prèvia amb els pares d’intenció i no recórrer a tècniques de reproducció assistida. Després del part, els progenitors han d’iniciar un procés d’adopció.

Aquesta fórmula, avalada pel Comitè Ètic de Dinamarca, busca evitar els desplaçaments a tercers països i, suposadament, reduir el risc d’explotació. Associacions com DARE Dinamarca i LGBT Dinamarca van ser decisives en l’aprovació d’aquesta llei, que ara serveix de referència per als partidaris de la seva legalització en altres estats membres.

Itàlia, en canvi, ha endurit el seu marc legal. El 2024, el Parlament va aprovar una norma que converteix la gestació subrogada en un “delicte universal”, castigant també aquells que recorren a aquesta pràctica a l’estranger. Aquesta mesura, impulsada pel govern de Giorgia Meloni, ha generat protestes i mobilitzacions arreu del país. L’Associazione Radicale Certi Diritti va denunciar la llei com a “homofòbica” i va anunciar accions legals davant instàncies internacionals. Segons l’organització, la norma vulnera els drets de les famílies LGTBIQ+ i aïlla Itàlia del context europeu.

Als Països Baixos, la gestació subrogada és legal sempre que es dugui a terme sense ànim de lucre i entre persones amb relació prèvia a l’embaràs. Els partidaris de la seva regulació sostenen que manca un desenvolupament legislatiu que impedeixi la inseguretat jurídica. Des del 2023, el Parlament debat un projecte de llei que busca establir un marc normatiu més desenvolupat i que reconegui la filiació dels pares d’intenció abans del naixement. Organitzacions com Stichting Zwanger voor een Ander i Meer dan Gewenst han liderat les campanyes a favor de la seva legalització.

Un negoci en expansió

El mapa europeu mostra una tendència cap a l’acceptació de la gestació subrogada altruista, impulsada per una xarxa diversa d’actors: associacions de pares i mares, col·lectius LGTBIQ+, organitzacions del sector de la fertilitat i alguns partits polítics de centredreta. El seu discurs es basa en el concepte de llibertat reproductiva i en presentar el desig de ser pares i mares com un dret. Alhora, eviten referir-se a com aquests processos poden afectar la salut de les dones gestants, així com a les desigualtats econòmiques i a les vulneracions en termes de drets humans.

A aquest corrent s’hi sumen les polítiques permissives dels mateixos estats que, tot i prohibir la gestació subrogada als seus territoris, permeten el registre dels nadons nascuts a l’estranger. En la pràctica, aquesta dualitat legal ha contribuït a la seva normalització fins al punt que els països europeus han avalat de facto un model transnacional de reproducció que combina, sovint, la prohibició interna amb la tolerància externa.