Periodista i activista humanitari, Rafael Vilasanjuan és, ara el director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), una entitat creada amb l’objectiu de fer front als reptes de la salut al món actual i constituïda per institucions acadèmiques i governamentals, amb el suport de la Fundació La Caixa. Va arribar a ISGlobal el 2011 després d’estar vinculat a Metges sense Fronteres dotze anys i cinc més al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Creu que la supèrbia dels països rics els ha passat factura en la crisi de la Covid-19.
Estem davant de la crònica d’una pandèmia anunciada? Alguns analistes i organismes públics havien avisat del perill d’una crisi causada per un nou virus
Bill Gates tenia una certa sospita. Després de l’emergència de l’Ebola va fer una conferència, el 2014, on deia que els virus podien ser una gran amenaça i que calia treballar tenint-ho present. El setembre del 2019 es va publicar un informe titulat ‘Un món en perill’, dirigit per l’exdirectora general de l’Organització Mundial de la Salut, Gro Harlem Brundtland, on s’afirmava que la probabilitat que el 2020 hi hagués un virus que s’expandís per tot el món era gran i que aquest virus, que seria respiratori, podia provocar una caiguda de l’economia mundial del 5%. No estem parlant d’una pitonissa sinó de l’exdirectora de l’OMS. Aquesta crisi s’ha anat coent a poc a poc i aquests tipus de crisi tenen manifestacions abruptes i així ha estat.
No és l’única crisi que s’està coent així. Hi ha la crisi climàtica, que tots sabem que algun dia esclatarà i la qüestió és si estem prenent les mesures que calen per aturar-la i si, de fet, no hi ha una relació entre l’una i l’altra i si hi ha una relació entre l’home i la natura com a causa que fa que aquestes crisis esclatin. Pensàvem que havíem creat una frontera entre països rics i pobres per les malalties infeccioses. A finals dels anys setanta es va erradicar la verola i es va pensar que podríem erradicar totes les malalties infeccioses. De fet, el que van fer va ser una altra cosa. Es va crear una barrera econòmica: països rics sense malalties infeccioses i països pobres on es concentraven i mataven molta gent. Això es va trencar amb la Sida. És un virus que va arribar i va infectar gent aquí i allí. Després va venir el primer SARS, després la grip aviar, després el MERS, a l’Orient Mitjà, i ara finalment ha vingut el SARS-CoV-2. Teníem símptomes i han esclatat en forma de pandèmia.
Si s’havia avisat, perquè hi ha la sensació que va agafar a tots els governs del món per sorpresa?
La barrera il·lusòria que vam crear pensant que podríem eliminar totes les malalties infeccioses, com a mínim allà on hi havia bons sistemes de salut, ens ha portat cap a una certa supèrbia. Hi ha molta gent que dubta de les xifres que ha aportat la Xina. És evident que en un règim autoritari és més difícil saber si s’ha manipulat la informació i confiar que sigui la que correspon. En tot cas, va passar a la Xina i es va dir que hi havia una alarma. Itàlia pot estar una mica excusada perquè va ser el primer lloc on va aterrar de forma massiva i era normal pensar que allí no passaria, amb uns sistemes de salut que funcionaven.
Primer es va dir que era com una grip més
Es va començar a dir que era com una grip. I potser és com una grip però amb la diferència que contra la grip tenim una vacuna però contra la Covid-19, no. Quan tinguem una vacuna potser tindrà els efectes d’una grip. Mentre no en tinguem una és un virus completament desconegut i ens hem trobat amb la supèrbia de països que pensem que a nosaltres no ens passaria perquè tenim un sistema de salut que funciona a la perfecció, amb una sanitat invencible i una recerca que ho pot tot. Però aquest virus s’ho ha saltat perquè ha tingut una capacitat d’expansió elevadíssima, que ha anat de la mà del transport de la globalització. Viatja en avió; immediatament. Quasi no ens ha deixat l’oportunitat de repensar-ho. Hi havia ja models matemàtics després de l’esclat a Itàlia que deien que podia arribar a Espanya, França o la Gran Bretanya. Però fins que no t’arriba, els models matemàtics no canvien les conductes de la gent. Ara diuen que el govern va reaccionar tard. Amb el que sabíem en aquell moment, cap de nosaltres s’hagués confinat o hagués entès el confinament a no ser que fos a través d’un govern autoritari. Havíem de veure les conseqüències perquè no pensàvem que tingués l’efecte que està tenint.
Hi ha països que estaven més preparats que d’altres per fer front a la pandèmia?
Sí. Hi ha països que estaven molt millor preparats. Per exemple, Corea del Sud. Per una raó bastant senzilla. Va patir les pitjors conseqüències de la SARS-1. El 2003 va tenir una crisi de tot: econòmica, de salut pública, de la infecció. El que van fer va ser canviar tota la seva ideologia. Van començar a canviar la seva economia, fent-la més innovadora, més d’acord amb la ciència. Això va fer que sorgissin no només qüestions de salut sinó que comencessin a despuntar fàbriques tecnològiques. A més, la població estava conscienciada. Tenia mascaretes a casa. Les havia anat comprant des del 2003. Nosaltres tenim mercromina a casa, però ningú no tenia mascaretes. Mai havíem pensat que això arribaria aquí. A Corea del Sud havien passat la SARS-1 i, per tant, en l’àmbit governamental sabien que havien de tenir tests disponibles per si arribava un altre cop una infecció d’aquestes característiques. I, per un altre costat, tenien desenvolupades també tecnològicament unes aplicacions per traçar la gent de manera immediata i havien desenvolupat protocols.
Aquí no teníem aquesta experiència
Aquí no havíem patit el que havien patit allà. Així i tot, hi ha països més preparats. No sabem quina càrrega viral han tingut a països com Alemanya i si la força del virus ha estat molt menor o han actuat millor. Probablement hi ha una part de les dues raons. Aquí hem hagut d’actuar bàsicament sobre el sistema de salut. El que s’intentava és que no es col·lapsessin les unitats de vigilància intensiva. Hi ha diferències substancials. A Espanya, la inversió en sanitat és de 2.800 euros per persona i any. A Alemanya és de 6.000. Més del doble. I això vol dir que els seus hospitals estan més ben preparats per una emergència. Tenim un magnífic sistema de salut i d’atenció sanitària però amb pocs recursos comparats amb la mitjana de l’OCDE o amb països com Alemanya o França. Això fa que la crisi ens hagi agafat en condicions pitjors per afrontar-la. Així i tot, el sistema de salut ha fet tot el que estava al seu abast i més i ha evitat una tragèdia més gran. Per això s’ha fet el confinament. El confinament és una vacuna. És a dir: com que no hi ha res que t’immunitzi, queda’t a casa que serà la manera de no contagiar-te. El que hem tingut és una resposta feta sense manual d’estil. Ningú no tenia manual d’estil. Ni aquí ni a pràcticament cap país d’Occident.
Com valora la resposta de la Unió Europea a la pandèmia?
Ha estat doble. Per un costat, ha demostrat que encara té molta feina a fer en el sentit de comunitat i no de superestats, en el sentit de suma d’interessos. Aquí està el gran repte d’Europa en el futur. En canvi, com a mínim, al final ha deixat un horitzó de suport, de no deixar els països absolutament sols. Això és bo. El que ha sigut un fracàs és que no té un sistema de seguretat europeu que pugui funcionar conjuntament, que hauria estat la demostració que val la pena perquè som capaços de prendre mesures a nivell col·lectiu. Crec que tendirem cap aquí. És molt difícil perquè, ara per ara, les diferències entre els sistemes de salut d’Alemanya i Hongria són abismals, tot i que són països que estan un al costat de l’altre, però crec que Europa s’haurà adonat que la salut no és una qüestió de solidaritat sinó de seguretat. Perquè el dia que Hongria no pugui respondre a una epidèmia, tampoc podrà respondre Alemanya, que està al costat. Aquest serà el camí d’Europa i la Unió Europea: buscar aquelles àrees de benefici comú per homogeneïtzar respostes.
Fins ara enteníem la sanitat bàsicament com un sistema de benestar als nostres països i com un sistema de solidaritat i cooperació amb els països pobres. Aquí teníem un sistema de salut en condicions i el que sobrava ho donàvem a cooperació pels països que no el tenien. Ara s’ha demostrat que aquest és un tema de seguretat.
Que afecta pràcticament a tot el món
No acabarem la pandèmia en un país. L’hem d’acabar en tots. Ara per ara, a nivell mundial la vacuna és més estratègica que la bomba atòmica. Qui tingui la vacuna manarà al món. Hem de fer tot el contrari que amb l’arma atòmica. No l’han de tenir només uns pocs països. L’ha de tenir tothom perquè si no la seguretat també estarà en perill.
Alguns països aposten per la immunització aconseguida perquè gran part de la població es contagiï. És una decisió encertada? Més contagis poden facilitar la immunització però també significa més patiment i més morts
No sé si és una decisió encertada. Gran Bretanya, que era el país que ho podia haver aplicat amb menys demagògia, va tirar enrere quan va veure les conseqüències que tenia. Boris Johnson va fer-ho quan li van dir que podia causar cent mil morts. No ho estem veient a gran escala. Tret de Nova York. Tots els països estan entorn del 5%, una mica amunt una mica avall, a part dels Estats Units. Suècia ha apostat per una via de no confinament total però el que passa és que allí la gent té una cultura completament diferent per la qual ells mateixos ja es confinen i només fan en comú les coses imprescindibles. Aquí estarà la diferència entre la primera i la segona onada de la infecció. La gent ja sap quin és el risc i què pot passar. Sortirà però amb més precaució. Aquesta responsabilitat que incorporen algunes cultures com la sueca ha permès que passessin a un sistema de més obertura.
El cas dels Estats Units és molt curiós perquè els científics no van aconsellar que es contagiés el màxim de gent possible però, en canvi, el president Trump considera que la diferència entre 80.000 i 150.000 morts és intranscendent comparada amb una indústria que ha de funcionar i econòmicament ha de tirar endavant. Aquí hi ha una batalla entre els científics i un polític que pren les seves decisions. A més, els estats estan en mans dels governadors, no del president, i cada estat fa el que pot. Els Estats Units és el país que, ara per ara, té més contagiats del món i s’ha de fer una lectura molt cauta del que ha passat.
Les xifres de contagiats i morts als països del Tercer Món són relativament baixes. Quina explicació hi dóna?
Científicament no en sé la resposta. Com a persona que ha treballat a països en conflicte i amb renda baixa diria algunes causes per les quals podem estar davant de xifres molt baixes. La primera i més fonamental és que no es fan tests. Hi ha molt poc tests i els que es fan, es fan ja a un nivell hospitalari molt avançat i el nombre de casos reportats no són significatius del que pot estar passant. La segona és que, aproximadament, el 60% de la població africana té menys de vint anys. A Europa, el 50% de la gent té més de 50 anys. I estem davant una malaltia que afecta més, en les seves conseqüències greus, a la gent gran. Per tres quartes parts de la població africana no seria la principal causa de mortalitat. Com no hi ha tests i no hi ha morts, la cosa queda com atenuada, tot i que això no vol dir que el virus no estigui circulant.
Allí moren per malalties que aquí es solen curar
La mortalitat per pneumònia a l’Àfrica en menors de cinc anys és de 800.000 nens l’any. És més del doble dels números de mortalitat actuals de la Covid-19 a tot el món. Les morts per malària a l’Àfrica de menors de cinc anys són 400.000. Els nens que moren per còlera o diarrees arriben a 600.000. És molt difícil que el principal problema de salut pública dels països africans sigui la Covid. La Covid pot agreujar tota la resta. Confinar la població africana és molt difícil perquè als slums ja estan confinats, però tots junts, sense parets ni sostres ni finestres. A banda d’això, el protocol de la Covid i el de la malària són contraris. El de la malària diu que vagis al centre de salut quan tinguis febre. Si tens la Covid, et diuen que encara que tinguis febre no vagis al centre de salut fins que no tinguis problemes de respiració. Això farà que s’agreugi la mortalitat per d’altres malalties.
Sentim a dir que aquest virus ha vingut per quedar-se, com ho va fer el de la Sida. El VIH va causar milions de morts i encara mor gent d’aquesta malaltia. Estem davant un escenari semblant?
Són escenaris completament diferents. La Sida és un virus que afecta minoritàriament a Occident i només té dues possibilitats de transmissió: el sexe i la sang. Aquest nou virus passa per l’aire i pot afectar molta més gent. A més, és més estacional. El virus de la Sida un cop contagiat no genera immunitat pròpia. És un virus força més complicat. De la Covid-19 hi ha molta gent que se n’ha sortit i ja no la té. Té la traça dels anticossos però ja no té el virus. Són completament diferents en la manera d’actuar, contagiar i desenvolupar la malaltia. Potser sí que ha vingut per quedar-se. Parlem fàcilment de la idea de la vacuna. Per la Sida encara no hi ha vacuna. Ni tan sols n’hi ha en fase 1. La Covid-19 la causa un virus més semblant al de la grip o al coronavirus 1, que és de la mateixa família. Desapareixen i tornen a aparèixer estacionalment. El de la grip té una capacitat de mutació molt gran i cada any en ve un de diferent. El de la Covid-19 encara no ho sabem.
No podem confiar en tenir aviat una vacuna contra la Covid-19?
Estem en una competició de Fórmula 1. La ciència havia anat tan de pressa per una malaltia infecciosa mai i mai hi havia hagut tanta gent dedicada a investigar-la. Que hi hagi més de cent pilots de vacunes vol dir que hi ha un potencial i una cursa gran engegada. Abans per malalties infeccioses anàvem per carreteres secundàries; ara estem en un circuit de Fórmula 1. Ara bé, s’estan venent conceptes diferents. Ens diuen que tindrem una vacuna l’hivern de l’any que ve. Potser tindrem una vacuna aleshores però tenir ‘la’ vacuna és una altra història. En un any no es desenvolupa ni la més eficaç, ni la més eficient, ni la més segura. Per tenir una vacuna segura has de passar les fases 1, 2 i 3. Les vacunes més avançades, que són les que s’estan desenvolupant genèticament, estan en fase 1, que és la de seguretat. La fase 2 és d’eficàcia i la fase 3 és que sigui multicentre, a molts llocs. Potser ens saltarem una fase, unificant la 2 i la 3, però has de posar una vacuna, comprovar que és eficaç, veure quins efectes secundaris té i com reacciona el cos humà.
Això requereix molt temps?
Això requereix temps i si no donem aquest temps tindrem menys seguretat. No sabrem molt bé fins a quin punt serà segura. I és molt probable que no sigui molt eficaç i que la primera que es trobi no sigui universal, sinó que sigui per un determinat grup de població. Conviurem amb aquest virus, que vindrà en onades, amb èpoques de més baixa intensitat i èpoques de més alta intensitat. D’aquí a poder tenir una vacuna trigarem temps. Si la ciència funcionés a la perfecció, si tot anés de 10, si el gener tinguéssim ‘la’ vacuna universal, la qüestió seria quant de temps trigarien a posar-la al meu braç. I aquí comença un procés llarg. Produir una vacuna no és produir lleixiu o llet. Produir una vacuna és una qüestió de bioseguretat i amb l’actual capacitat de producció mundial, si la vacuna fos universal es trigaria més d’un any per poder produir-ne per tothom. Si calculem que el 60% de la població ha d’estar protegida, immunitzada, perquè el virus no es multipliqui, estem parlant de 4.000 milions de persones. Si hi ha la sort que aquesta vacuna és tan efectiva que te la posen una vegada i no te l’han de posar mai més, són 4.000 milions de vacunes. La indústria de producció de vacunes no les pot produir en menys d’un any. I això si la vacuna és d’un sol shot. Si són dos o tres, són milions de tones de vacunes, que no són fàcils de fer.
Podem confiar que tindrem medicaments eficaços abans?
Això sí. Hi haurà tractaments parcials. Uns seran pel cor; uns altres, pels intestins; uns altres, pel que sigui. És molt més fàcil trobar un medicament que una vacuna. Són completament diferents. La vacuna la dones a una persona sana. El medicament el dones a una persona malalta; pots arriscar més. En una vacuna no pots arriscar i posar una persona pitjor del que estava, si estava bé. Començarem a veure tractaments, medicaments parcials que aniran fent que s’atenuï la situació a les UCIs. Caldrà tenir molta cura de la gent que està en situació de més risc i hi haurà condicions d’atenció sanitària més normal amb la gent que no està en aquesta situació.
Com serà el món que sorgirà arran d’aquesta pandèmia? Serà un món de mascaretes, guants, distàncies físiques, sense abraçades, desinfeccions permanents, amb competicions esportives i concerts sense públic…?
No, crec que no. Però sí que hi haurà d’haver canvis profunds. Hi ha quatre o cinc coses a nivell del Planeta sobre les que hem d’actuar col·lectivament: les malalties, les infeccioses sobretot, el clima, l’oxigen, l’aigua… Amb les institucions que tenim actualment a nivell multilateral no podem fer front a aquests reptes de forma col·lectiva. No estic parlant d’un govern mundial però si d’una nova governança mundial amb àrees, amb el compromís i l’esforç per intentar crear nous mecanismes més impositius davant de segons quines crisis. D’altra banda, hem acceptat ja que una part important de les relacions de feina passaran a ser telemàtiques. Hem digitalitzat de manera urgent una forma de treballar que s’intuïa però que no s’aplicava. La feina funcionarà més com a espais de trobada, que fan falta perquè no és el mateix tenir una reunió amb vint persones on no veus el llenguatge corporal a través de la telemàtica però, en canvi, gran part de la feina del dia es podrà fer de forma telemàtica o digital. No sé si és bo o dolent. Quan va aparèixer el mòbil tothom deia que era magnífic perquè es podria treballar sense haver d’estar físicament a l’oficina. El resultat va ser que vam acabar treballant més. No sé si telemàticament acabarem treballant més. Hi haurà digitalització per aquelles coses que no necessàriament exigeixen un contacte físic però valorarem més el contacte físic quan el tinguem i el buscarem en les qüestions que l’hem buscat tota la vida: les relacions d’amistat, de família, d’amor… No crec en un món sense abraçades.
Preveu més solidaritat entre persones i nacions o més egoisme, més populisme, més xenofòbia i nacionalisme?
A curt termini, és més fàcil ser populista i nacionalista. Es pensa que controlant les fronteres pròpies es controla tot. A llarg termini, com que sabem que la resposta no és així i no funciona, es començaran a destruir aquests mites. Però potser triguem molt perquè quan hi ha por la gent es replega cap a allò que considera seu, allò que controla. De fet, estem en un període on la majoria de les grans potències –Xina, els Estats Units, Índia, el Brasil…- s’han tornat cap a models de populisme ultranacionalista. No deixa de ser un símptoma. També és veritat que passa més als països molt grans. Cap d’aquests ultranacionalismes serà capaç de garantir la seguretat del dia a dia, la salut, l’aigua, l’oxigen… Tornarem a un cert consens multilateralista, més internacionalista, més solidari, de dir que cal buscar en algunes coses el bé per tots. Potser trigarem però aquesta crisi posa el camí per pensar d’una manera diferent.
La bretxa entre ciutadans pobres i rics, entre països pobres i rics creixerà o es reduirà?
Com a conseqüència immediata creixerà. Les conseqüències econòmiques estan generant una pobresa molt gran i a nivell de països passarà el mateix, com a mínim a curt termini. En poblacions africanes o llatinoamericanes, on un 50% o un 60% de la gent viu de la feina del dia a dia l’impacte és pitjor. La gent no pot estar sense poder treballar. A banda de la salut, em preocupa la bretxa digital, que pot ser enorme. No perquè no hi hagi tecnologia sinó perquè no hi hagi alfabetització, perquè la gent no estigui preparada per utilitzar les eines més bàsiques de la digitalització. Ja no dic les més complexes que aniran sortint. El món que ve serà molt més digital i aquí s’està jugant una part important del que serà la pobresa del futur.
El capitalisme, l’economia de mercat neoliberal, sobreviuran a aquesta nova crisi?
Si no es corregeixen, no. Ja tenen tendència a fagocitar-se a ells mateixos. El capitalisme i el neoliberalisme poden funcionar en tant en quan hi hagi pactes per intentar civilitzar-los. Si són salvatges els números acaben cantant i hi ha un moment en què la gent no aguanta més. Quan comença a haver-hi infrasalaris, sous d’esclavitud, que no permeten arribar a final de mes, provoquen la gènesi de la seva destrucció. En tant en quan no es descobreixi un sistema millor assistirem a pactes socials per intentar que es mantingui en la mesura del possible, per fer més humana la relació entre els diners i les persones i que no hi hagi un nivell d’exclusió tan elevat, que cada cop és més gran. Mentre la bretxa creixi serà molt difícil aguantar aquest capitalisme. Si els cent més rics del món tenen més diners que el 80% de la població mundial, després seran 60, i després 40… Quan només en quedi un, tothom anirà contra ell.
