Entrevista

Sergi Raventós: “La propera pandèmia serà la de la salut mental”

La setmana passada, Iñigo Errejón feia una intervenció al Congreso reivindicant la necessitat d’una política pública en l’àmbit de salut mental. La intervenció d’Errejón va despertar una onada de solidaritat a les xarxes socials de tota aquella gent que ha necessitat d’ajuda psicològica en algun moment de les seves vides, però que de no tenir els recursos econòmics suficients no s’ho haguessin pogut permetre. Perquè creu que, concretament en aquest moment, el missatge d’Errejón ha tingut tan d’impacte?

Pot respondre a diversos factors, però, entre d’altres coses penso que és d’agrair el fet que un polític es faci ressò d’una pandèmia de salut mental, com la que estem presenciant i ho van confirmant totes les dades, inclosa la mateix enquesta del CIS. Això ha calat entre la població que ha escoltat el debat. Ell va posar de manifest que la gent està coneixent els noms dels fàrmacs i això és constatar una realitat molt dura i és que estem tirant d’un tractament molt dur com és el farmacològic quan en molts casos es podria tractar amb visites amb psicòlegs o millor encara amb una resposta col·lectiva a un problema social.

El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme. Cal tenir present que aquests medicaments tracten els símptomes en el millor dels casos, d’altres vegades ni això i en d’altres tenen uns efectes secundaris terribles, com han mostrat diversos estudis. I per suposat no van a l’arrel del problema. No curen. I el que és fotut és que quan els deixes de prendre en molts casos poden generar síndrome d’abstinència.

El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme

Però perquè ara? Com s’enllaça aquesta crítica amb l’actual context polític i social?

Crec que una frase que ha causat fortuna i resumeix molt bé el que parlem és aquella crec del veterà psiquiatra Guillermo Rendueles que va dir-li a un pacient: “vostè no necessita un psicòleg, vostè necessita un sindicat”, penso que capta perfectament un problema greu que tenim a les nostres societats i que durant la gran crisi iniciada al 2008 també es va posar de manifest quan la gent s’organitzava amb la Plataforma d’afectats per la Hipoteca per combatre col·lectivament la seva problemàtica. Molta gent ha valorat posteriorment que allò va servir molt més que anar a un psicòleg o psiquiatra. Tenim tendència a auto culpabilitzar-nos de problemes estructurals i això ens passa factura a la nostra salut mental.

S’ha incrementat la medicalització en l’àmbit de salut en els darrers anys?

Si no m’equivoco el regne d’Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants. Més de dos milions de persones al regne d’Espanya prenen ansiolítics. Una societat medicalitzada és un escenari dantesc. Això és un gran negoci des de fa anys. Crec que en la darrera dècada el consum d’hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants ha augmentat una cosa bàrbara, crec que al voltant d’un 200%. Alguns autors ho han atribuït sobretot a la pressió de la indústria psicofarmacèutica i a determinats grups de pressió de la societat per a fer augmentar els trastorns mentals i el seu corresponent tractament. La industria farmacèutica és realment gran i increïblement rentable. Les vendes mundials superen els 700.000 milions de dòlars anuals, la meitat a Nord-Amèrica i la quarta part a Europa. La indústria farmacèutica és molt poderosa i influeix als metges.

Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants

És a dir, que anem a pitjor. 

Portem molts anys que els indicadors de salut mental no són bons, venim d’una greu crisi econòmica com ja hem comentat abans i va deixar unes greus seqüeles en la salut mental. Hem d’entendre els contextos socials en els que ens movem: polítiques de retallades de serveis públics durant molts anys, altes taxes d’atur, la precarietat en el mercat laboral, inseguretat laboral, treballadors pobres,  l’insuficient inversió en salut mental, pensions no contributives miserables, escasses i fracassades polítiques socials per acabar amb la pobresa … I tot això en un moment on s’estan produint canvis accelerats en els mercats de treball on s’està automatitzant una part important dels llocs de feina, això genera incertesa i inseguretat, on més del 40% de la gent jove menor de 25 anys està a l’atur, on les dones estan tenint les pitjors feines i més mal pagades, on la gent paga unes quantitats exorbitants per habitatge, on els joves no es poden emancipar…tot això influeix en la salut mental d’una manera molt evident i negativament.

Hi ha dades que il·lustrin aquesta situació? 

Sí. Hi ha alguns indicadors que ens haurien d’alarmar. S’ha detectat un increment del 200% en la darrera dècada de psicofàrmacs (hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants) i en el seu consum un increment del 57%. També sabem que els suïcidis és la primera causa de mort no natural, que s’han incrementat els trastorns mentals, les addiccions, etc. I mentre patim tot això la despesa en salut mental és de menys d’un 6% de la despesa pública sanitària. A països del nostre voltant està en el 10% i els ratis de psicòlegs són també molt escassos: de 6-8 psicòlegs per 100.000 habitants quan a la OCDE és de 18. Això només si parlem del sistema sanitari que tot i ser important, no és el principal determinant de la salut.

Si parlem de la feina o de la no feina ens posarem a plorar, per no dir de l’habitatge que com ja saps el panorama és desolador. Recordo que fa un temps Catalunya era la comunitat que pagava més de salari pel lloguer. Crec que era un 46% del sou brut mensual, el 44% a Euskadi i el 41% a Madrid. Són xifres escandaloses que fan patir molt a la gent i això està passant factura a la salut mental de la gent.

Més enllà dels ingressos econòmics, que entenc que és la causa més estructural i amb més impacte transversal sobre la salut mental de les persones, si s’hagués de fer una espècie de “retrat robot” d’aquella persona que té més números de patir les conseqüències d’una mala salut mental, amb què ens trobaríem? 

L’estrès que produeix viure en pobresa és particularment perjudicial per les mares durant l’embaràs, per la infància i la gent vella…Llargs períodes d’ansietat, inseguretat econòmica…exerceixen uns efectes molt nocius sobre la salut i si s’allarguen en el temps augmenten la possibilitat de patir una pobre salut mental i una mort prematura. Pel que fa al sexe les dones tenen també pitjor salut mental que els homes. Respecte als estudis les que pitjor salut mental tenen són les dones sense estudis. I pel que fa a l’edat les dones majors de 65 anys són les que estan més malament. També sabem que les persones immigrades de països pobres van empitjorar la seva salut mental durant la crisi que es va iniciar l’any 2008.

Un dels temes tabús, amb escassa o nul·la presència mediàtica, té a veure amb l’impacte de la salut mental amb la possibilitat de que un individu decideixi acabar amb la seva vida. És a dir, el suïcidi. 

La relació dels suïcidis i la crisi es prou coneguda, malgrat no es dona de forma immediata i s’observa al cap d’uns dos o tres anys quan s’acaben els estalvis, les prestacions d’atur, les indemnitzacions dels acomiadaments…Hi ha diversos estudis que corroboren la relació entre crisis econòmiques i suïcidis. Hi ha un on s’analitzava la relació entre els cicles econòmics i els suïcidis als EUA entre els anys 1928 fins el 2017 i mostrava que quan hi ha hagut alguna recessió econòmica la taxa de suïcidis ha augmentat 11 vegades i han baixat en 2 ocasions, mentre que en períodes d’expansió econòmica les taxes en canvi han augmentat 3 vegades i han baixat en 10 ocasions. Amb la crisi del 2008 països com Grècia tradicionalment amb pocs suïcidis es va més que duplicar, passant d’un 2,8% al 6 per 100.000 habitants. Però no només va ser un fet que es va donar als països més pobres ni molt menys. Al Regne Unit va augmentar un 8% l’índex de suïcidis entre el 2007 i 2009 i després d’una dècada seguida de disminució de les taxes de suïcidi.

Certament, el suïcidi és un tema tabú. Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.

Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.

I què me’n diu d’aquelles malalties una forta càrrega genètica, com per exemple l’esquizofrènia? Hi tenen algun impacte, aquí, els factors socials?

Si, tenim constància per diversos estudis i investigacions que els símptomes psicòtics, l’esquizofrènia, la depressió…són més comuns en les societats més desiguals. Hi ha qui ha pensat en que els països amb societats més igualitàries hi ha més despesa sanitària i això facilita el tractar la malaltia però segons algunes investigacions dedicades a esbrinar això analitzant dades de 35.000 persones en 30 països europeus no es van trobar proves que recolzin l’explicació de la despesa pública i si en canvi la tesi que afirma que els països amb més igualtat tenen millor salut mental. Podria ser pel fet que la gent no està tant angoixada amb l’estatus i les jerarquies socials i més compromesa amb relacions comunitàries de reciprocitat i confiança i cooperació. La desigualtat deteriora la salut mental. Provoca un patiment real, genera sentiments d’amenaça social i ansietat i provoca sentiments de vergonya que alimenten la submissió i la subordinació. Malgrat les patologies mental les pot patir qualsevol persona segons els barris de Barcelona ens podem trobar que la població atesa als serveis especialitzats de salut mental són més altes als barris més pobres. Les taxes d’hospitalització psiquiàtrica segons dades de l’Observatori de salut de Catalunya de fa uns anys a Gràcia eren de l’1,9% i a Ciutat Vella eren del 4,9% per exemple.

Parlem de la ciutat de Barcelona: què mostren les dades amb les que treballeu?

En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer. Pel que fa a la salut mental trobem dades de pitjor salut mental en districtes com Ciutat Vella o Nou Barris respecte a Les Corts o Gràcia. També en quan a classe social les classes socials més baixes tenen pitjor salut mental. Les que consumeixen més medicació són les dones sense estudis, grans d’edat i de classe socials baixes. En aquests cas per això, hem de canviar de districtes en aquest indicador i cal anar a Nou Barris i Horta-Guinardó per trobar el major consum de psicofàrmacs.

En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer

Quines conseqüències podem esperar en la salut de la pandèmia de la covid19?

Per començar es parla d’una onada de salut mental o de la propera pandèmia de la salut mental. La davallada de la covid19 afectarà a diferents nivells. Per un costat la gent ha passat i segueix passant situacions molt complicades derivades de la pandèmia de la covid19: aïllament social, soledat, ansietat, por, insomni, irritabilitat, tristesa, etc. I no cal afegir que tot això ha variat en funció de la classe social, el gènere, el barri, el país d’origen, etc. Molta gent ha hagut de jugar-se la salut i la vida sortint a treballar i no ha pogut quedar-se a casa a fer teletreball. Altra gent ha hagut de quedar-se en un pis reduït tancada sense sortida exterior, moltes dones han hagut de suportar al seu maltractador. Tenim també coneixement de com ha afectat a molta gent treballadora de la sanitat amb un alt índex de trastorns mentals per primera vegada. Segons un estudi realitzat a treballadors d’aquest sector de 18 institucions sanitàries del regne d’Espanya el 45% van presentar un trastorn mental per primera vegada i d’aquests un 14,5% era un trastorn mental discapacitant.

I suposo que això és només el principi…

Sí. El jovent, per exemple, té un panorama esfereïdor. Unes taxes d’atur altíssimes i unes expectatives laborals terribles. Davant d’això s’estan desenvolupant diversos tipus de trastorns d’ansietat i depressió juntament amb conductes i trastorns alimentaris, addiccions al joc online…

Ja veuràs quan molta de la gent afectada per ERTOS acabin sent definitius o aquella gent que li acabarà la prestació d’atur. Tanmateix ja sabem que un 14% de la població són treballadors pobres. Tot això és un còctel explosiu a molts nivells i per suposat també en la salut mental. L’estrany és que no ho fos, doncs seriem una espècie de màquines insensibles al nostre entorn social. I com ja sabem som una espècie social. Però la tendència del model biomèdic imperant és a focalitzar la solució en l’individu i les sortides acostumen a ser individuals: medicació a mida, teràpies qui les pot pagar, alimentació saludable, exercici físic, meditació, etc. Bé això que s’anomena incidir en els “estils de vida” com recorda sovint el professor Joan Benach no són eleccions lliures i personals. La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució. La solució ha de venir en posar els determinants socials de la salut a totes les polítiques i entendre que cal incidir en “les causes de les causes” de les desigualtats i de les malalties. Saber com s’originen aquestes desigualtats en la salut.

La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució

Parlant de solucions, vostè defensa que la implementació d’una renda bàsica universal, contribuiria – entre d’altres aspectes – a una reducció en les desigualtats en salut.

Bé, jo lluito i defenso des de la Xarxa Renda Bàsica una Renda Bàsica, com assignació monetària universal, incondicional, individual, suficient (per sobre el llindar de la pobresa) i regular de manera que puguis sortir de la pobresa, augmentar el teu grau de llibertat per tal de poder fer plans de vida més a gust amb els teus plantejaments, garantint una seguretat econòmica i unes condicions materials que donarien més tranquil·litat psicològica, millor salut mental i reduiria considerablement l’estrès que suposa la lluita diària per l’existència tal com posen de manifest diversos experiments arreu del món.

És quantificable? De quines quantitats econòmiques estaríem parlant?

Sí, es podria quantificar en funció del llindar de pobresa a cada zona geogràfica. Aquí a Catalunya segons les dades del 2019 de l’Enquesta de condicions de vida podria suposar per una llar d’un adult sol uns 10.600 euros a l’any, o 890 euros al mes. Per un adult i un infant 13.800 anuals o 1.150 al mes, per dos adults 16.000 o 1.333 euros al mes. Estem parlant de quantitats minses i bàsiques però farien acabar amb la pobresa tècnicament i això seria una fita increïble, més enllà de totes les avantatges que s’han pogut argumentar en molts estudis i articles. Es podrien complementar amb d’altres fonts d’ingressos i aquestes darreres serien les que tributarien, no la Renda Bàsica que estaria exempta d’impostos. Això evidentment ha estat estudiat i hi ha un llibre fet pel Jordi Arcarons, el Lluís Torrens o el Daniel Raventós, membres de la Xarxa Renda Bàsica.

La proposta de la Renda Bàsica, tot i que és coneguda des de fa anys, no acaba d’arrelar en el discurs públic. Creu que s’acabarà implementant?

En aquests moments hi ha una Iniciativa ciutadana europea per signar a favor https://rentabasicaincondicional.eu/  per tal d’aconseguir un milió de signatures. I també al País Basc tot just hi ha una ILP des del passat mes de febrer. Actualment és una proposta que està sobre la taula a un munt de llocs, fins i tot a Catalunya en l’actual negociació de govern, doncs la CUP l’ha posat com una mesura cabdal com a pla de xoc social i sanitari.

El que és evident és cada cop més urgent repartir la riquesa i reduir les grans desigualtats socials existents que fan un món inhabitable on una minoria acumula i posseeix una riquesa descomunal mentre una immensa majoria viu en la pobresa, en la inseguretat econòmica, en la més absoluta desprotecció social…. Hi ha mesures que són cada cop més necessàries i cal posar-les ja sobre la taula: com una renda màxima als més rics, un reforç considerable dels serveis públics existents especialment el sanitari, una política d’habitatge digne, una política de lluita contra l’emergència climàtica i de decreixement, un repartiment dels treballs i una reducció de la jornada laboral, entre d’altres.

Per acabar, doni’m alguna noticia o dada esperançadora.

L’experiment a Barcelona en les àrees relacionades amb la salut i la salut mental de la B-MINCOME va suposar una reducció dels índexs de privació material i, en conseqüència, un augment de la satisfacció amb la situació econòmica de les llars. El projecte va contribuir a reduir la taxa de privació material severa i la inseguretat alimentària. El B-MINCOME va reduir la sensació d’incertesa financera amb el que això va poder suposar de tranquil·litat psicològica i reducció de l’estrès dels participants. Es va detectar una reducció de 9 punts percentuals en el risc de contraure malalties mentals, així com una important millora de la qualitat de la son. Aquests dos resultats es podrien deure a la reducció del nivell d’estrès associat o generat per les dificultats econòmiques per cobrir necessitats bàsiques de la llar.

Per altra banda, el primer assaig de RB d’Europa promogut per un govern va ser dut a terme a Finlàndia entre 2017 i 2018 i va consistir en assignar una renda bàsica mensual de 560 euros lliures d’impostos a 2.000 desocupats d’entre 25 i 58 anys seleccionats a l’atzar, sense l’obligació d’haver de buscar activament feina i sense reduccions en la quantitat percebuda si trobaven un. Els resultats publicats enmig de la pandèmia de Covid19 mostren clarament que han servit per millorar el benestar mental, la seguretat vital i la satisfacció amb la vida de les persones beneficiàries de la renda bàsica. Els investigadors, que van entrevistar de forma exhaustiva a 81 receptors, van concloure que, si bé l’experiència difereix molt d’un beneficiari a un altre, en general estaven més satisfets amb les seves vides i experimentaven menys estrès mental, depressió, tristesa i soledat que el grup de control. Hi han alternatives, però cal voluntat política.