Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“No hi he pensat” és una resposta habitual de cert sector poblacional davant una crítica per no haver dut a terme les tasques de la llar, per oblidar-se de l’aniversari del seu millor amic o per no haver preguntat, programat o organitzat un tema personal (des de metges a converses pendents). La manera en què les dones hem socialitzat fa que, normalment, ens preocupem abans, o tinguem més interioritzada la preocupació per aquestes qüestions. El fet d’assumir el rol de cuidadores dins les relacions de parella, personals i professionals fa que la banda sonora de la nostra vida apel·li constantment a un “assegura’t de tenir-ho tot controlat”.
A aquest fet, dins la parella, se’l coneix com la càrrega mental de l’amor, titulat d’aquesta manera per la investigadora Allison Daminger al seu article “A Cognitive Labor of Love”. L’autora descriu, d’una manera molt perspicaç, la seva rutina en parella, com s’organitzen en la divisió de les tasques domèstiques i com és conscient que de vegades n’assumeix més que la seva parella masculina.
De fet, la idea de l’article no gira al voltant de la desigualtat en el repartiment de les tasques domèstiques entre homes i dones, sinó en la desigualtat cognitiva prèvia. El procés d’identificació de les tasques pendents, la seva planificació, divisió i revisió tendeix habitualment a ser assumit per les dones, no pas pels homes. Per aquest motiu es parla de càrrega cognitiva perquè, tot i intentar dividir les tasques de manera igualitària entre homes i dones, sembla que la càrrega mental no s’està repartint, sinó que l’assumeix, gairebé sempre, la dona.
És fàcil identificar-se amb la idea que una és més organitzada o detallista que la seva parella, o que simplement ell no hi ha pensat. Darrere aquest “no hi he pensat” es troba precisament la desigualtat mencionada. El fet de poder permetre’s no pensar en aquestes petites coses fa que cognitivament els homes, en general, puguin dedicar més espai mental a altres tipus de tasques. Parlem d’una divisió de temps i d’un exercici cognitiu desigual.
Dins la literatura acadèmica de les ciències del comportament s’assenyala com les dones, habitualment, solen sentir que van més a correcuita que els homes, que estan més estressades i preocupades per tot allò que poden tenir al cap. No ens hauria de sorprendre que siguin elles qui pateixin més en aquests termes, si són les que tenen al cap aquestes tasques, no només havent d’executar-les, sinó havent de gestionar-les.
Tot i que la càrrega mental la portin elles, alguns estudis assenyalen que la presa de decisions és mútua, és a dir, no per dedicar-hi més temps i espai mental, les dones tenen un poder de decisió més gran sobre aquestes qüestions de l’àmbit domèstic. Fet que es tradueix en una desigualtat de tasques, però no de poder. Aquest resultat és curiós, ja que assenyala la invisibilitat de la planificació i execució d’aquestes tasques; fer-les s’han de fer, però fer-les no implica un benefici extra o un reconeixement a qui les duu a terme. En resum, són tasques invisibilitzades.
En aquest article es parla de la càrrega cognitiva de l’amor, o en relacions molt personals, però aquesta càrrega cognitiva desigual entre gèneres existeix també en altres vincles. Per exemple, les tasques administratives són invisibilitzades en l’entorn laboral. Les dones, tot i estar en el mateix nivell jeràrquic que els homes, són habitualment les persones que assumeixen el fet de prendre notes, convocar reunions o redactar missatges, les quals són tasques amb caràcter administratiu. En canvi, són els homes qui, normalment, prenen rols de lideratge i assumeixen unes funcions que tenen més visibilitat. El problema no és la divisió de les tasques, sinó la seva divisió sistematitzada per gènere. De fet, el problema és que aquestes tasques de caràcter més administratiu estan feminitzades i invisibilitzades, ja que no tenen el mateix reconeixement que les altres. El patró de càrrega cognitiva de les relacions personals es trasllada a aquesta dinàmica també: tot funciona i segueix el seu ritme (la casa, la feina, la vida social) perquè hi ha una persona (habitualment una dona) que, sense rebre’n cap reconeixement, pensa en aquests petits detalls i els porta a terme diàriament.
Com qualsevol decisió en aquesta vida, cada vegada que escollim fer alguna cosa assumim també la renúncia a una altra. Decidir de manera més o menys inconscient o condicionades pels patrons de socialització de gènere, organitzar, preparar, planificar o desenvolupar tasques implica dedicar menys temps a altres temes: oci, vida personal, salut, etc.
La càrrega mental de l’amor i la desigualtat cognitiva que porta implícita fan que el temps efectiu del qual disposen homes i dones sigui diferent. No sé fins a quin punt l’exercici d’auditar cadascuna de les tasques que realitzem en el nostre dia a dia, a la feina, amb les amigues, amb la parella, és la millor manera de començar a trencar patrons. El que sí que ens pot ajudar a deixar d’invisibilitzar aquestes tasques i a desfeminitzar-les és fer la reflexió sobre quins motius expliquen a quines activitats físiques i mentals dediquem el nostre temps.
