Browsing: Opinió

És el dilema que viuen ciutadans, mitjans de comunicació i periodistes de tot el món. Abandonem X? Ens refugiem a la xarxa que intenta recuperar la utopia inicial de Twitter? Les persones que participem a la Fundació Periodisme Plural, editora de El Diari de la Sanitat, també ens hem plantejat aquestes preguntes. I aquí intentem argumentar les nostres respostes, de la mà d’un dels grans experts en la transformació que van representar les xarxes socials.

Els medicaments ansiolítics poden millorar els símptomes de malestar però, com és obvi, no alteren les causes que els provoquen.

Les violències masclistes no són ni anomalies ni una nota a peu de pàgina – encara que les nostres mortes tinguin cada cop menys rellevància als mitjans. Són expressions crues d’un ordre que necessita subordinar les dones, perpetuant-ne el desposseïment de drets i espais de decisió. Que necessita, en fi, que les dones no siguin subjectes, sinó objectes passius a mercè de les lògiques del mercat i de l’heteronormativitat.

L’esperança de vida –en quantitat i qualitat– és en relació directa a la zona i barri on es viu.

Per avançar cap a una veritable inclusió, cal començar a dissenyar plans individuals de centre i acompanyar-los amb l’expertesa dels diferents agents educatius i comunitaris.

Els primers 3 anys de vida representen un període crucial en el desenvolupament psicomotriu dels infants, establint les bases per a les seves habilitats futures, tant físiques com cognitives i emocionals.

Caminar i anar en bicicleta, allò que anomenem mobilitat activa, té múltiples beneficis per a la salut, físics i mentals. Es cremen calories, s’enforteix el cor, es redueix el risc d’emmalaltir, redueix l’estrés, millora el sistema immunitari i l’estat d’ànim. Si la mobilitat activa fos un medicament, sense dubte els metges el receptarien.

Ha arribat un punt que el sistema sanitari funciona tan malament que ja no se sap ben bé on comença i on acaba la falta de pressupost o fins on arriben les ànsies de privatització dels serveis de salut que ja fa anys l’Estat malda per promoure. Potser és una combinació ideal per a les empreses que esperen lucrar-se a costa de la nostra salut. El cas és que ja no rebem ni el servei ni la informació necessaris.

L’estrena recent de “Soy Nevenka”, pel·lícula dirigida per Iciar Bollaín, ens recorda el drama d’aquella jove que es va veure forçada a l’exili, assetjada per una part important dels seus veïns. La seva història recorda el final de molts casos de bullying, on la víctima es veu obligada a canviar d’escola mentre l’assetjador queda impune socialment.

És del tot comprensible que la ciutadania i els professionals ens preguntem quins han estat els obstacles que han impedit la modernització del sistema que es troba en una situació gairebé crítica.