Entrevista

Toñy Castillo: «Quan un infant pregunta sobre sexualitat s’ha de respondre»

El Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (Copec) acaba d’editar la guia Orientacions Pedagògiques en l’àmbit de la sexualitat afectiva, elaborada pel Grup de Recerca de Pedagogia i Salut, que està coordinat per Toñy Castillo, doctora en pedagogia, autora, conferenciant i, sobretot, directora de l’Aula Hospitalària Dr. Camprubí de l’Hospital Arnau de Vilanova. La guia, que encara no està publicada, presenta 21 activitats agrupades en tres cicles (0-3, 3-6 i 6-12 anys), totes elles orientades a proporcionar coneixement i a millorar el benestar emocional de l’infant, i en la seva elaboració  també hi han participat la resta de membres del grup de recerca: Maria Victòria Gómez, Alba Bonmatí, Montse Bordes, Ana Rubio, Mª del Mar Serracanta i Cristina Portal.

D’on surt la necessitat d’elaborar aquesta guia?

En la formació integral dels nens i les nenes fa falta un abordatge educatiu de la sexualitat i l’afectivitat, com si fos un binomi complementari que formaria part de la salut. Des del Col·legi oficial de Pedagogia de Catalunya apostem per aquest dret que tenen els nens i les nenes a rebre aquesta educació integral, i dins d’ella, no ens podem oblidar que l’educació afectiva sexual és la base per aconseguir una igualtat social i de gènere.

Aquest és l’objectiu?

En la guia intentem recollir totes les recomanacions de l’OMS pel que fa a salut, i especialment els objectius bàsics sobre salut afectiva sexual. El tractament de la mateixa ha d’estar impregnada des d’un punt de vista cognitiu, però també afectiu i emocional.

La mateixa OMS recorda que la sexualitat és un dels aspectes més centrals de la persona humana i que és present al llarg de tota la seva vida. Per tant, la salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu.

Constateu que ara mateix és un tema que no es tracta o que no es tracta correctament?

El que constatem és que és un tema que hem de treballar perquè forma part del que ha de ser l’educació integral del nen/a. La societat està evolucionant moltíssim i estem en aquest camí. Des del Col·legi partim del respecte a la diferència, la pluralitat i la necessitat de formació, d’informació, i creiem que una bona educació afectiva sexual pot afavorir les relacions entre els nois, les noies, les dones, els homes…

L’objectiu que també és important tenir i no perdre de vista és que hem d’aprendre a conèixer, a acceptar i a relacionar-nos des del respecte mutu. Per tant, no és un tema oportunista, és un tema oportú que s’ha de treballar. Estem en un camí i hem de continuar treballant, insisteixo des del respecte. L’altre dia em preguntaven en una entrevista per aquest tema que genera tanta polèmica…

La salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu

Era la meva següent pregunta.

Doncs bé, la meva resposta és que l’important no és posar etiquetes a les persones, sinó llevar-nos les etiquetes, ser persones i respectar-nos tal com som i ens mostrem: si respectes l’altra persona i ensenyes respectar a l’altra persona… No creus que seria tot més fàcil?

Entenc que està dient que per a superar l’enfrontament que hi ha entre les persones que consideren que a edats primerenques ja es pot parlar a les criatures sobre les diferents identitats de gènere, i les que creuen que això suposa introduir elements de confusió a edats molt tendres la clau és simplement parlar de respecte i diversitat. És així?

Partim de la base que cada nen i cada nena és diferent sempre. Cada persona sent d’una manera i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos. I les diferències de tot ésser cal veure-les com un camí que ens pot portar a una equitat i una igualtat. Però no des d’una o una altra posició, no des de l’autorització o de la tolerància.

Hi ha materials didàctics en els quals es parla de nens que neixen amb vulva i nenes que neixen amb penis, i això hi ha un sector del feminisme que ho troba horrorós i acientífic. Jo haig de confessar el meu absolut desconeixement. Sobre això la guia es pronuncia?

En aquest tema nosaltres no hi entrem així. Et llegiré una frase textual de la guia: “El paper de l’educador o educadora, o del pedagog, serà procurar que cada nen/a es conegui i s’accepti”. Establint bases per a una infància saludable per proveir als nens i les nenes d’un entorn segur, fins i tot també de prevenció, també hem volgut abordar el tema de la prevenció de l’abús i com comunicar-lo.

Estem treballant des del màxim respecte a la pluralitat, però no entrant dins de la singularitat. El que és clar és que no hi ha graus de persones quant a sexe. Entrem dins del respecte al sentiment i a l’acceptació de tota persona.

D’acord. No vull estancar-me en aquest tema. Quin tipus d’abordatge en relació a la sexualitat i afectivitat cal fer en les etapes més primerenques, en el 0-3?

El que proposem és que els educadors donin una sèrie de coneixements als nens i nenes, lògicament adaptats a la seva edat. Jo sempre dic que s’han de respondre a totes les preguntes, però ni més ni menys el que t’estan preguntant. Cal poder parlar amb naturalitat d’aquests temes, perquè això pot incidir en un desenvolupament positiu de la sexualitat, però també de l’autoestima. Hem estat estudiant cada etapa, però el que és clar és que hem pretès donar força a l’empatia per captar, entendre, reconèixer el que serien els sentiments d’altres persones i tots els esdeveniments que els acompanyen.

Això de l’autoestima ho pot desenvolupar una mica?

L’afectivitat també l’hem volgut tractar com aquesta necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos importants i part d’un entorn. Això és quelcom que t’ajuda a enfrontar-te a les situacions que es van donant a la vida. Si a tu et valoren és molt més fàcil que estiguis més content amb la teva pròpia imatge; és molt important de vegades el que pensin els altres per a aquesta autoimatge i evidentment això influirà en els nostres nivells d’autoestima. Hem intentat subratllar també el que són els vincles emocionals com una base de desenvolupament del menor. Els nens/es necessiten sentir-se benvolguts/es i respectats/des.

El que em sobta és que es tracta d’una guia sobre sexualitat per a edats en les quals se suposa que encara no s’ha despertat la sexualitat, o almenys no hi ha pràctica sexual.

És que la sexualitat és una mica més que el sexe. Les persones som éssers sexuals. Una persona de 80 anys potser no té una pràctica sexual tan activa com la podia tenir als 40, però sí que té una sexualitat. Quan parlem d’una educació sexual no sols ens referim a temes com poden ser els genitals o la reproducció, estem parlant de molts més temes. No parlem sol de pràctica sexual.

Cada nen i cada nena és diferent sempre, cadascú sent i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos

La guia va més dirigida a mestres o a famílies?

Les activitats que es proposen estan més aviat dirigides al grup classe. Però quan parles d’aspectes com l’acceptació, això és una formació que els pares i els professors han d’anar treballant conjuntament. No podem creure que existeix un divorci entre l’escola i la vida. Si no treballem tots junts minimitzem tot un projecte d’educació global. Cal treballar en equip sempre, i evidentment en aquest tema els pares també han de treballar en equip, perquè la família és la base de l’educació.

Em van comentar fa temps que molts nens a dos anys ja tenen consciència de ser nens i que ja comencen a adoptar els estereotips de gènere. Entreu en el tema dels estereotips?

No directament. Hem volgut basar-nos més en aquesta necessitat de sexualitat afectiva, independentment del gènere, perquè és per a tots/as. El respecte ha de ser per a tota persona. Ens basem en la persona, no en el gènere de la persona. Jo haig d’aprendre a respectar al company/a, tingui la identitat que tingui i se senti com se senti. Ho basem en la persona i no tant en l’etiqueta que un pugui posar-se o altres li posin. I sota el desig i necessitat que la sexualitat s’entengui com quelcom integral i que l’afectivitat hi ha de ser present, perquè si t’estimes a tu mateix, et coneixes i t’acceptes serà molt més fàcil que et sentis molt millor i que siguis més feliç.

Em sembla que em repeteixo, però torno a preguntar: si en la guia es posa tant d’èmfasi en el respecte i l’empatia és perquè des del grup de recerca enteneu que això ara passa poc?

Passa més que abans i som més conscients de la necessitat de treballar determinats temes. Si estem fent una guia és perquè creiem que hi ha necessitat de saber, l’educació integral és molt més que una educació cognitiva, és una educació global i aquí emmarquem la sexualitat, que no sols abasta el sexe, sinó que comprèn les identitats, la intimitat, l’orientació sexual, l’erotisme, el plaer, i això no ens ho estem inventant.

Però continua havent-hi una mica de tabú aquí, oi? Per exemple, molts pares aquest tema no ho sabem abordar amb els nostres fills, i al final en tota aquesta qüestió hi acaba havent molt d’autoaprenentatge.

L’altre dia un pare li va dir a la seva filla que parlés amb mi perquè li feia una sèrie de preguntes que pensava que jo li contestaria millor. I la pregunta de la nena era, simplement, què és el sexe. Jo li ho vaig explicar i em va dir: “Ah val! Això ja ho sabia”. Torno a dir-ho: als infants se’ls ha de donar resposta a les seves preguntes, però a les que t’estan fent.

I si no pregunten, perquè d’alguna manera detecten que això és una cosa de la qual no se’n parla o que forma part del misteri dels grans?

Els nens/es faran això en funció del que vegin. Si detecten que els seus pares no en parlen, que a l’escola no se’n parla, o que al carrer no se’n parla, i que quan se’n parla no és amb tota la informació, doncs clar que ho viuran com un misteri. Per això cal treballar els temes d’una manera natural, basada en aquestes necessitats que puguin presentar. I desmuntar aquesta idea que és quelcom fosc. L’educació afectiva sexual no és quelcom a part de l’educació, sinó que forma part de l’educació.

L’altre dia em feien una entrevista i em preguntaven: “Com tracteu les emocions en el context educatiu hospitalari on treball?” I la veritat és que estic una mica cansada de veure que per algunes persones l’educació emocional és tractada com un annex al procés educatiu. Podem educar sense educació emocional? Podem educar sense els sentiments? Podem ensenyar, podem instruir, però… educar? Doncs el mateix et dic. L’educació afectiva sexual és necessària perquè l’educació abasta moltes coses i l’afectivitat dins de la sexualitat creiem que és tan important que ajuda al creixement i evolució de les persones, i a millorar molts aspectes del que seria la vida de l’alumne/a, a la seva autoestima i les seves relacions amb la resta de companys/es, o amb les seves futures parelles. Però clar, per això li hem de donar un tractament de normalitat, responsabilitat i igualtat a la sexualitat.

Degut a que la guia no està encara publicada, hem demanat a Castillo que ens faciliti un exemple d’activitat.