La medicina neix i s’insereix en una societat androcèntrica, patriarcal i heteronormativa, que manté un desequilibri estructural de poder on la dona és subordinada. La medicina és el reflex de la cultura i les creences que la sustenten i per tant té les seves mateixes característiques. També reflecteix altres eixos de desigualtat presents en la societat, com la classe social o l’ètnia entre d’altres.
Ara que comencem a reconèixer les estructures patriarcals de poder en altres àmbits de la vida, és important reflexionar sobre com aquestes han configurat la ciència i la pràctica mèdica i quin impacte tenen sobre la salut de les dones (Carme Valls-Llobet, 2009).
La ciència mèdica, una ciència androcèntrica
Sabem que tant la fisiopatologia (el funcionament del cos) com les manifestacions clíniques i la resposta als tractaments estan condicionades pel sexe. De la mateixa manera, el gènere influeix en la percepció i expressió dels símptomes i el malestar, les conductes relacionades amb la salut, l’accés al sistema sanitari, etc. Però la ciència mèdica actual s’ha construït des de l’androcentrisme: ha estat pensada, ensenyada, investigada i exercida majoritàriament per barons, prenent allò masculí i l’home com a patró universal, tant a la clínica com a la recerca.
La manera en què va ser enfocada i construïda la medicina inicialment porta, encara avui dia, a greus conseqüències sobre la salut de les dones. Tot i que hi ha una consciència creixent de les diferències entre homes i dones en els aspectes més biomèdics, el valor dels factors relacionats amb el gènere és poc reconegut en la pràctica mèdica habitual.
Les violències que la medicina exerceix vers les dones
En anteriors articles d’aquesta mateixa sèrie hem vist com la medicina ha exercit i exerceix encara (perquè els canvis es produeixen amb molta lentitud) diferents formes de violència vers les dones: obviant les diferències biològiques entre homes i dones; cuidant i tractant de forma desigual a les dones, de vegades per excés i d’altres per defecte; medicalitzant situacions normals de la vida com l’embaràs, el part o la menopausa, etc.
Però hi ha també greus repercussions sobre la salut mental. La càrrega de malestar psicològic que suporten les dones està molt relacionada amb el gènere; però a més, pateixen un alarmant sobrediagnòstic i sobretractament de trastorns mentals que té a veure amb els estereotips de gènere que condicionen la interpretació del malestar com a patologia.
No obstant això, una de les violències més greus que la medicina exerceix vers les dones és la invisibilització dels condicionants de gènere com a determinants de salut. Em refereixo a la importància que tenen en l’emmalaltir de les dones factors com les desigualtats i la violència de gènere o la sobrecàrrega en el treball de cures. Des de la medicina s’interpreta el malestar generat per aquests factors, físic o psicològic, com a malaltia i s’etiqueta en diagnòstics. Així doncs, la medicalització del malestar causat pels condicionants de gènere transforma en malaltia individual el que és violència estructural de la nostra societat i actua com a eina de control social, legitimant la desigualtat i la violència vers les dones.
Finalment, igualment important i freqüent a les consultes, hi ha la manca de reconeixement de les capacitats i sabers de les dones en relació a la cura de la vida i les relacions personals, el seu paper actiu en la gestió de l’estrès, o la resiliència enfront de les violències masclistes, tot configurant una imatge homogènia i negativa de la dona que la situa com a subjecte passiu o víctima.
Transformar la pràctica clínica posant al centre la relació
La pràctica clínica també s’ha construït des de la forma d’entendre i exercir la relació i el poder que caracteritza la masculinitat patriarcal: l’autoritat com a jerarquia, la dificultat per reconèixer i expressar emocions, el mite d’autosuficiència i d’invulnerabilitat, l’enaltiment de l’objectivitat i el pensament racional, etc. Aquestes característiques es transmeten com a currículum ocult al pregrau, al postgrau i durant la pràctica professional. Malgrat que s’ha treballat molt al voltant de la comunicació metge pacient, encara queda un llarg camí per recórrer en el reconeixement dels condicionants de gènere que afecten la relació assistencial.
Cal transformar la pràctica clínica patriarcal incloent la subjectivitat de pacients i professionals, la gestió de les emocions i la consciència d’interdependència; en resum, donant una importància fonamental al vincle i a la relació de cura (Ipazia, Llibreria de Dones de Milà, 2004), tant dintre de la consulta com en l’organització del sistema sanitari.
És suficient la feminització de la medicina?
Hi ha evidència de diferències en la comunicació metge pacient en funció del gènere del professional. Per part de les metgesses hi ha una major implicació en decisions compartides, abordatge psicosocial, conversa centrada en emocions i més temps de consulta. Alguns estudis també han trobat diferències en maneig i tractament, mostrant que les metgesses fan més activitats preventives i més consell en salut mental; i recentment, també diferències en resultats en salut de pacients a urgències. Aquestes diferències no es deuen al sexe del professional, sinó a formes de treballar i actituds que sí que estan condicionades pel gènere i que poden ser modificades per millorar la pràctica.
Malgrat el predomini de dones a l’exercici de la medicina, la pràctica mèdica encara és androcèntrica i patriarcal perquè les metgesses i els metges estem socialitzats i formats professionalment en el mateix context patriarcal. La feminització de la professió pot facilitar una mirada crítica i feminista, pot posar paraules a les experiències viscudes per les dones metgesses que ens ajudin a repensar la nostra pràctica, però cal ser conscients de l’encara escassa “veu pública de les dones” (Mary Beard, 2017) també en l’àmbit mèdic.
Tenint en compte el rol social de la medicina, és la nostra responsabilitat professional, tant de metges com metgesses, qüestionar la ciència i la pràctica mèdica des d’una perspectiva de gènere, així com denunciar-ne els condicionants que perjudiquen la salut de les dones, i en alguns casos també la dels homes. Mentre construïm col·lectivament un altre model possible, les actituds individuals poden contribuir a aprofundir les desigualtats existents o bé poden generar experiències d’apoderament que les redueixin.
1 comentari
Moltes gràcies Aurora per abordar aquest tema on queda molt per anar treballant.
Vaig assistir a la interessant xerrada que vas fer a St Feliu de Pallerols, gràcies per detectar tots aquests aspectes afectats per la visió del patriarcat en la sanitat i que perjudiquen la dona, i que s’han d’anar corregint.