En acabar la consulta, el Dr. Carlos Bautista Ojeda va treure el seu mòbil i va gravar unes declaracions que s’han convertit en virals perquè reflecteix una realitat molt present també a Catalunya. Simplement explica que havia visitat més de seixanta persones en el seu CAP de Màlaga aquell mateix matí. Uns eren pacients que tenia assignats però altres pertanyien a metges jubilats, de vacances o de baixa que no havien estat substituïts, una situació coneguda pels metges de família catalans.
Alguns pensaran que les queixes d’aquest metge són infundades: “si ara pot visitar 60 pacients, per què abans només en visitava 30? La crisi no ha fet més que augmentar la seva productivitat!”. Aquest raonament, sovint compartit per directius del sistema sanitari, és completament fals. En sanitat, la productivitat no es pot mesurar per l’activitat. Si un mateix metge fa moltes visites es redueix el cost per visita però quan aquestes visites no són resolutives l’activitat és converteix en improductiva i en un sobrecost.
Per calcular la productivitat s’ha de valorar la resolució dels problemes dels pacients. La capacitat de resolució cau en picat quan es redueix el temps per visita i quan el pacient no és atès pel seu metge de confiança.
Suposo que no cal recordar els arguments del moviment “diez minutos por paciente” però potser hem d’explicar millor la importància de la continuïtat assistencial. Aquesta és un dels valors essencials de l’atenció primària. Una característica que ha mostrat sobradament la seva capacitat d’augmentar l’eficiència del sistema sanitari.
El metge de família es guanya la confiança dels pacients amb el temps. La confiança creix a mesura que el metge acompanya i ajuda a superar els diferents problemes de salut que sorgeixen al llarg de la vida del pacient. La confiança es renova en cada visita. És comprensible que el pacient desitgi parlar amb el seu metge de confiança.
En el meu centre vam comprovar que les vistes realitzades per un metge que no era l’habitual del pacient generaven més segones visites, més analítiques i més prescripcions. Un fenomen observat en molts altres entorns. Als anys noranta aquests van ser els arguments de Per Hjortdahl i altres metges noruecs que demanaven la introducció de la continuïtat assistencial en l’organització de l’atenció primària del seu sistema sanitari.
Les visites sense continuïtat són més costoses. No només perquè el pacient torna per comentar el mateix problema amb el seu metge de confiança, sinó també perquè el metge no es comporta de la mateixa manera quan atén un pacient que no és de la seva llista. Quan coneix el pacient, el metge contextualitza millor el problema i adopta una conducta més resolutiva. En canvi, quan atén un pacient que no coneix, tendeix a fixar-se en el problema immeditat però no entra en temes de fons. Retarda la decisió. Acostuma a demanar més proves i a fer més vistes de seguiment. Tendeix a no abordar l’esfera psicosocial i a endarrerir la solució definitiva. En conclusió, és menys resolutiu.
La reforma sanitària impulsada pel president Obama també volia aprofitar la continuïtat assistencial del metge de família per racionalitzar un sistema sanitari orientat al mercat i a la despesa excessiva. L’Obamacare vinculava cada ciutadà a un metge de família personal. Uns canvis que actualment el president Trump vol revertir per mantenir l’elevadíssim nivell de despesa sanitària a càrrec dels ciutadans.
Als que hem dedicat tota la vida professional a millorar l’atenció primària ens dol tornar a xifres de vistes diàries pròpies dels anys vuitanta. No ens agrada atendre els pacients com si estiguéssim en un servei d’urgències massificat. Ens sap molt greu veure pacients que passen mesos i mesos sense tenir un metge assignat. Ens preocupa que aquesta massificació generi situacions de descontrol en el seguiment de les baixes o en la despesa farmacèutica.
Els astuts gestors que redueixen la plantilla de metges pensant que augmenten la productivitat i l’eficiència estan totalment equivocats. S’han d’aplicar la dita: malament va qui no pensa per l’endemà. El mins estalvi en nòmines costarà una fortuna en recursos sanitaris, en insatisfacció ciutadana i en salut. Val més que reaccionin abans que les conseqüències de la manca de continuïtat siguin massa evidents.
