Aquest és un article original de eldiario.es
Mentre la sanitat pública es deteriora, la sanitat privada a Espanya creix i creix. El negoci segueix sumant clients i acumulant ingressos. Tant les empreses sanitàries com les asseguradores de salut gaudeixen de vent de cua i han ingressat un 16% més en els últims cinc anys. Mentrestant, una UCI pediàtrica va quedar inutilitzada per una cascada d’aigua a Madrid fa unes setmanes o els caps d’urgències a Galícia acaben de demanar mesures a la Xunta per frenar els col·lapses.
Les clíniques privades van ingressar el 2016 (mancant tancar dades més recents) 6.175 milions d’euros. El 2010 eren 890 milions menys, segons la recopilació de dades de l’analista DBK. Però és que, el nombre de persones que acudeix a una assegurança sanitària privada segueix a l’alça i va superar el 2017 els 11,5 milions de pòlisses. Un salt de més d’un milió des de 2013. Tot aquest volum va deixar uns ingressos majors a 8.000 milions d’euros l’any passat, segons explicava l’Asociación Empresarial del Seguro (Unespa) amb dades d’ICEA. El 2013 van sumar 6.937 milions.
El fet que el sector sanitari privat creixi a costa de la caiguda del públic no és una correlació exclusiva a càrrec de grups com l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública. La consultora AON analitza, i ha deixat per escrit en la seva previsió per a l’any 2018, que, entre els motius de la bonança de l’àmbit privat, es troben “les deficiències en el sector sanitari públic que segueix sofrint les mesures restrictives preses el 2012”. És a dir, relaciona directament la deterioració de la sanitat pública amb l’auge de les pòlisses privades.
La Fundació Idis –organització que aglutina al sector sanitari privat– interpreta que aquesta situació és una bona notícia per a la sanitat pública. Consideren que el paper creixent de les seves empreses “contribueix a la descàrrega i l’estalvi del sistema públic”, ja que, entenen, s'”alliberen recursos” perquè els ciutadans que “compten amb un segur privat no consumeixen, o consumeixen solament en part els recursos públics”.
El sistema s’ha deteriorat al mateix temps que els governs central i autonòmics invertien menys en sanitat pública. El Sistema de Comptes de la Salut reflecteix que la despesa pública va caure des de 2011 a 2015 (últimes dades verificades): de 75.000 a 71.000 milions d’euros per sostenir l’atenció sanitària (i això que el 2015 va haver-hi un repunt). En aquest mateix temps, les famílies van haver d’augmentar la seva aportació directa més de 3.000 milions: de 20.500 a 23.800. Un salt del 16% experimentat en plena estirada dels ingressos de les empreses privades dedicades a la salut.
L’anàlisi d’AON també explica que hi ha “cada vegada major conscienciació de la societat entorn de la salut”. Demanda que ha trobat un forat en el sistema privat. En paraules d’un informe de la Fundació Idis: “En un context de dificultats financeres, l’Administració Pública opta per una política de transferència de costos cap a les famílies”.
Una cascada o una carta inventada
A més de les grans xifres, van succeint-se episodis de desgast en centres sanitaris públics del país. A mitjan gener passat, una cataracta en l’UCI pediàtrica de l’hospital 12 d’Octubre de Madrid va obligar a evacuar als nens interns. La rebentada d’una canonada va fer que la unitat s’escampés per tres plantes diferents per escometre les reparacions. “Es posa en risc la seguretat dels pacients”, van dir els sanitaris. Aquest mateix centre va viure en 2016 diversos despreniments de sostres per la falta de manteniment. També l’aigua va omplir al gener l’àrea d’urgències plena de pacients d’un altre gran hospital madrileny, La Pau (que sempre apunta entre els millor valorats d’Espanya).
Però no tot és Madrid. A Castella i Lleó, fa unes setmanes, el conseller de Sanitat, Antonio María Sáez Aguado, va tenir la idea de redactar un escrit que sortia al pas de les crítiques a la seva gestió per fer-la passar per carta espontània de caps de servei hospitalari. La missiva va veure la llum pública el mateix dia que se celebrava una manifestació de protesta contra, deien els concentrats, les privatitzacions, les llistes d’espera encobertes i la precarització dels professionals sanitaris. De fet, el nou hospital de Burgos s’ha erigit en exemple il·lustratiu dels sobrecostos a l’hora d’engegar un centre privatitzat dins de la xarxa pública.
El sistema pel qual es va crear el centre burgalès, el denominat de “col·laboració públic-privada”, va veure els seus primers passos a la Comunitat Valenciana mitjançant l’engegada de l’hospital de la Ribera, el ja cèlebre model Alzira. Una manera de gestionar la sanitat pública que externalitza pràcticament tots els serveis: des de la construcció de l’hospital a l’assistència mèdica a canvi d’un cànon públic que aporten les arques autonòmiques. Perquè dins de les partides que alimenten al sector sanitari privat també s’explica els diners que reben de concerts i concessions amb les administracions. Fins a 1.525 milions d’euros el 2016, segons l’informe de DKB.
Aquest model és el que la Generalitat valenciana està en procés de reversió. Després de passar per diverses fases en els jutjats per les resistències de la concessionària Ribera Salut, la consellera de Sanitat, Carmen Montón, ha reclamat més de 100 milions a l’empresa pels pagaments excessius que l’Executiu va realitzar a l’empresa durant la seva gestió de l’àrea de salut assignada.
El mapa també pot estendre’s a Galícia on fa solament uns dies, els caps d’urgències van demanar a la Xunta que prengués mesures per atallar el col·lapse en els seus serveis. Un sistema sanitari el gallec en el qual es donen circumstàncies tan precàries com a contractacions per a jornades de dues hores, cridades d’última hora per incorporar a professionals sanitaris i sèries constants de contractes temporals per cobrir llocs estructurals. També en arrencar 2018, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va condemnar a la Junta per utilitzar personal temporal durant vuit anys en els mateixos llocs sense justificació.
