Últim dia de consulta. Acaba de sortir l’últim pacient, hem plorat. Jo encara ploro. Ha estat un mes de comiats, alguns tendres, d’altres emotius i humits, d’altres indiferents i desenganxats, i molts que m’han desitjat sort en la nova etapa de la meva vida. Trobaré molt a faltar aquesta professió que m’ha donat tant, que m’ha fet créixer com a persona i com a professional. Tanta riquesa rebuda! Tantes històries de vides entregades i compartides amb confiança! El món de la vida en colors entrant per la porta i la finestra de la meva consulta durant 38 anys…
Punt i a part als contractes mensuals i a la seva programació saltejada. Amb la incertesa al costat de la il·lusió dono la benvinguda a una interinitat. Amb aquesta bona notícia ha acabat l’entrevista que ha durat prop d’una hora. S’han fet preguntes des d’un costat i altre de la taula, i he completat gairebé tots els guions de la meva llista de dubtes. Reconec que també portava alguna resposta preparada, que finalment no he hagut de fer servir perquè, aquesta vegada, no ha aparegut la pregunta: “Et planteges la maternitat en el pròxim any? Era una pregunta previsible després d’haver-me-la trobat en dues entrevistes de treball prèvies. Encara puc recordar la sensació que va recórrer el meu cos quan en els primers minuts de la trobada va aparèixer sobre la taula. Em va desconcertar i també vaig sentir por en imaginar-me que una resposta afirmativa podria condicionar un desenllaç diferent.
Passa davant meu com un conte quan vaig començar de metgessa resident a l’hospital. Vaig aprendre molt, i aquell aprenentatge m’ha ajudat tota la meva vida professional. També el pas per l’hospital em va ensenyar, amb sorpresa, que ser dona en aquesta professió no seria fàcil. Encara recordo els comentaris dels companys quan al quiròfan una cirurgiana embarassada es va marejar “les dones sou dèbils i no hauríeu de ser cirurgianes”, o aquell “a veure què pensa la nostra doctora” dit amb una sorna que em deixava sense veu. O quan van demanar “un metge” i hi vaig anar jo i un cirurgià em va preguntar si no hi havia “ningú millor”.
Però el que em va desconcertar més va ser percebre com els rols de gènere restaven tatuats a ferro en els significats dels pacients: “Doctor, quan em donarà l’alta?, preguntava un pacient a l’infermer que venia a fer-li una extracció de sang que jo, que era la seva metgessa de referència, havia demanat; “nena porta’m l’orinal” em deien quan passava per les habitacions a visitar els pacients… Un clàssic, als nois els feien metges, a les noies ens feien infermeres o auxiliars, i érem dones totes “nenes”.
Quan vaig compartir amb una companya la meva reflexió sobre la pregunta de la maternitat en les entrevistes m’explicava la situació, que va descriure com a tensa i desagradable, de la notícia de dos nous embarassos en el seu equip: un era d’una resident i l’altre d’una metgessa amb una interinitat des de feia tres anys. M’explicava com es van escoltar alguns “enhorabona” que va intuir com a forçats i els dies següents els comentaris sobre les conseqüències en l’equip per la previsible absència d’aquestes dues companyes durant uns mesos. I com la companya embarassada li havia confessat el seu sentiment d’ambivalència davant el que era una bona notícia per a ella i la impotència en percebre que era una gerra d’aigua freda per a l’equip. I encara la interpel·lava més perquè la majoria són professionals dones i mares. Es preguntava: on queda la feminització de la professió i l’empatia – calidesa en el tracte?
M’has fet recordar que en arribar a l’atenció primària vaig sentir que era diferent, les relacions entre companys eren més igualitàries i la majoria érem dones, tot i que de vegades també elles m’han dit que dedicava massa hores a la feina i si no tenia vida familiar, o qui cuidava la meva filla. Però els “nena”, “reina-princesa” continuaven sent formes freqüents d’anomenar-me (amb afecte) els pacients. Al començament em molestava però ho vaig deixar córrer fins que canviaven a un nivell superior com dir-me “nina”. Aquest mot em fa pensar en el munt d’exemples que he viscut, i m’han explicat, de pacients que venen repetidament a què els mirem els genitals, ens pregunten si estem casades quan els estem explorant o directament ens agredeixen sexualment. Aquest relat d’una companya és prou eloqüent de l’aparell masclista en què treballem: “Fa temps vaig visitar un senyor d’uns 80 anys que em va posar la mà per l’escot de la bata quan l’acomiadava a la porta de la consulta. Em vaig sentir molt malament i encara que vaig comunicar el fet a la direcció, no van considerar oportú canviar el pacient de metge. Va seguir venint a la meva consulta com si res hagués passat, però quan el veia en la llista avisava l’infermer i el visitàvem junts. El senyor va morir. Però jo encara recordo el fred de les rajoles de la paret contra la meva esquena”.
Just fa un any vaig tenir una experiència amb un pacient que va començar a cridar-me quan, després de valorar el motiu de consulta i explorar-lo, li vaig explicar que no sol·licitaria les proves complementàries que ell volia perquè no les considerava adequades en la seva situació. Va apropar el seu cos a la taula i em va preguntar: “Quants anys tens?, no tens família per cuidar i per això t’han posat aquí?, creus que la bata blanca et dóna dret a fer el què vulguis?”. No em va donar temps a continuar la conversa, ja que se’n va anar de la consulta. Va seguir un tancar de la porta brusc i va continuar parlant alt a la sala d’espera: “Metges, com els d’abans, és el que nosaltres necessitem!”. Vaig decidir respirar profundament, vaig mirar uns segons a través de la finestra i vaig continuar rebent la resta de pacients. Passats uns dies jo també vaig compartir aquesta situació amb les persones de l’equip directiu i la seva resposta va ser que aquests fets formen part de la nostra feina, que la majoria són deguts a problemes de comunicació i que el nostre paper és educar la població respecte que no es pot tenir tot el que es demana. Vaig trobar a faltar temps d’escolta sobre allò que vaig sentir en aquella consulta, per què havia fet el pas per compartir-la i, en el fons, el reconeixement de la violència que vaig patir.
Vaig estar una època de directora i també durant aquest temps vaig sentir i patir denominacions de “xata” per part d’altres directius. O que es menystenien les meves opinions i demandes, o m’ignoraven i tractaven amb condescendència o, com diu el relat anterior, ignoraven i relativitzaven les queixes de dones sobre violència patida en l’exercici de la seva professió i per la seva condició de dones. Moltes vegades en la meva vida professional, des que vaig iniciar la residència fins avui que em jubilo, he sentit que com a dona sempre hem d’estar justificant-nos i fent-nos veure i valer en l’àmbit professional. Que nosaltres hem de demostrar que som metgesses i que a més som bones professionals, mentre que als nostres companys homes se’ls suposa que són bons i no se’ls qüestiona d’entrada.
Sí, a vegades sento que he de justificar que hi sóc i puc fer-ho. En una consulta de fa uns dies, de manera semblant a d’altres prèvies, un pacient va acabar la consulta dient-me: «Però tu ets molt jove, no?, quants anys tens?». I continua: «A mi em portava sempre el Dr. López, no sé si el coneixes, però fins que es va jubilar va ser un gran home que va fer molt de bé». No he conegut el Dr. López ni dubto que fos un gran professional. I és que el problema no és el que es diu, sinó el context. Com diu Lucía Lijtmaer en el seu llibre “Yo también soy una chica lista”, la manera en què normalitzem la violència i la desigualtat queda tan patent que la fa ineludible.
Aquest relat s’ha construït a partir d’experiències viscudes per un grup de dones metgesses (Noé Amorós, Anna Cartanyà, Roser Marquet, Teresa Mateu, Assum Reyes, Laia Riera, Gemma Torrell i Nani Vall-llosera) que junt amb tantes d’altres ens han portat a aquestes reflexions. A totes els agraïm els seus testimonis. Només són algunes de les agressions més evidents. Però cada dia vivim un munt de situacions en què patim el marc masclista i patriarcal en què treballem i en el qual percebem que un home professional seria tractat d’una manera diferent per les direccions, els companys i aihhhh, també pels pacients.
