“La falta d’home no és un problema mèdic”. Així va justificar el 2013 la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, l’exclusió de les dones lesbianes, dones bisexuals amb parelles femenines i dones soles de la reproducció assistida en el sistema públic. Sense home al costat, no hi ha fills, va venir a dir la titular de la cartera després del Consell Interterritorial que va fixar els nous serveis. Donava així el tret de sortida a una discriminació flagrant que cinc anys després arriba a la seva fi, segons va anunciar divendres passat el Consell de Ministres coincidint amb la setmana de l’Orgull LGTBI.
El Govern engegarà el primer trimestre de 2019 la reforma per tombar la norma aprovada pel PP que va alterar els requisits d’accés a la reproducció assistida per reduir-los a problemes de fertilitat com a condició indispensable.
L’Ordre Ministerial 2065/2014 de 31 d’octubre va modificar la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut i va introduir una redacció literal que, com menys, va sorprendre l’opinió pública. I és que va fixar com a requisit l'”absència de consecució d’embaràs després d’un mínim de 12 mesos de relacions sexuals amb coit vaginal”. Aquesta, al costat d'”existència d’un trastorn documentat de la capacitat reproductiva”, eren les situacions en les quals havia de trobar-se una dona perquè l’Estat financés el seu tractament.
La norma va entrar en vigor el novembre de 2014, però des del principi algunes comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Extremadura o Euskadi van decidir no aplicar-la. Amb el pas del temps, en una espècie d’efecte dominó, gairebé totes van ser deixant de costat aquesta exclusió, a excepció de Ceuta, Melilla, Murcia i Astúries. El Govern regional d’aquesta última, no obstant això, estava preparant ja un decret per garantir l’accés de totes les dones sense discriminació.
Pel camí, les dones lesbianes i soles van haver de bregar amb tractaments interromputs, desemborsaments de grans quantitats de diners en clíniques privades per ser mares, litigis en els tribunals i una discriminació evident a efectes pràctics i simbòlics.
Discriminació ideològica
“És clar que el motiu d’aquesta ordre va ser ideològic. Les dones lesbianes i les dones soles formarien famílies que no s’ajustaven al model de ‘família tradicional’ de pare, mare, fills i filles”, explica l’advocada Charo Alises sobre la raó que, imagina, va portar al PP a donar llum verda a aquesta ordre. Aleshores, el Govern conservador portava uns mesos amb la idea de reformar l’avortament i aprovar la llei més restrictiva de la democràcia, però la contestació social li va fer marxa enrere i l’intent va acabar amb la carrera del llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón.
Alises, membre de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), analitza la “discriminació econòmica” que va portar amb si la norma d’Ana Mato en obligar a dones lesbianes i soles a pagar-se, si podien, el tractament pel públic. “Pels casos que jo conec, va suposar que algunes parelles desistissin de la maternitat i que les que van fer l’esforç econòmic de pagar la inseminació visquessin atabalades de pensar que si a la primera no resultava no tindrien diners per a nous intents”, lamenta la jurista.
La sanitat pública de moltes comunitats es negava a iniciar la reproducció assistida en aquestes dones i fins i tot es van donar casos de tractaments interromputs. El 2015 va sortir a la llum el cas de Lourdes i Mariella, que havia estat sotmesa a la Fundació Jiménez Díaz (Madrid) a tres intents d’inseminació artificial sense èxit. Quan es van presentar a la consulta per començar la fecundació in vitro, fase que s’iniciava si la primera no funcionava, la metgessa els va comunicar que no podien seguir amb el tractament.
El mateix centre hospitalari va ser el protagonista del cas de Verónica i Tania (noms ficticis). A aquesta última, la Fundació Jiménez Díaz també els hi va interrompre el tractament el 2014 i elles van iniciar un procés judicial de la mà de l’organització Women’s Link que van acabar guanyat. El Jutjat social nº18 de Madrid va condemnar a la Comunitat de Madrid i a l’hospital per “vulnerar el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual”.
El Govern va desoir a la justícia
El fallo va marcar precedent –encara que la jutgessa no va considerar responsable directe del dany al Ministeri de Sanitat, també demandat– i va reconèixer que la Llei 14/2006 sobre Tècniques de Reproducció Assistida, on s’estableix el dret als tractaments de reproducció assistida, amb independència de l’orientació sexual, és de rang superior a l’ordre. L’endemà passat que la sentència es fes pública, la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va anunciar que acabaria amb l’exclusió.
El Govern, no obstant això, va desoir a la justícia i va reconèixer “respectar la sentència”, però no retirar la norma discriminatòria. Per aquella època i des de maig de 2015, els canvis de govern en algunes comunitats després de les eleccions autonòmiques van motivar l’aprovació de normatives que deixaven sense efecte l’ordre del PP. Aquest any ho van fer algunes com a Balears o València, amb l’actual ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social, Carmen Montón, com a consellera de la Generalitat valenciana. Castella-la Manxa ho va fer el 2016 i Navarra un any després.
“Poques vegades veiem normes tan discriminatòries sobre el paper, amb una exclusió tan evident i clara. Nosaltres vam voler engegar aquest litigi perquè Tania i Verónica eren representatives de moltes dones, així que el que vam pretendre va ser posar al centre aquest tema i obrir un debat públic”, recorda Viviana Waisman, presidenta de Women’s Link. Així, l’anunci avançat la setmana passada pel Consell Ministres posa fi a un periple discriminatori de diversos anys que han hagut de travessar les dones sense home al costat.
