Actualitat

De debò falten metges?

Fa temps que sentim el mantra que falten metges, i últimament alguns responsables sanitaris han dit que ara que tenen diners no poden contractar metges perquè no n’hi ha. Ens trobem davant d’un greu problema del sistema sanitari i de l’atenció primària en particular, perquè sense professionals el sistema no pot funcionar. El missatge que rep la població és paralitzador i carregat de significat: si no hi ha metges per contractar no es poden augmentar les despeses. No he llegit cap opinió crítica des de dins de l’administració reconeixent errors del passat que expliquin l’actual situació. I tampoc es coneixen mesures creïbles i consistents per garantir el futur. Sembla que la causa sigui aliena a les decisions dels diferents governs, central i autonòmics.

Com explica Juan Simó (metge d’atenció primària de Pamplona) en el seu blog, el problema no és que «faltin metges», sinó més aviat que «no es troben metges per contractar en el nostre sistema». Es produeix el fet paradoxal que a l’estat espanyol mai havíem tingut tants metges en formació d’especialitats (coneguts com a MIR) com en els últims anys i la taxa de metges en actiu no ha deixat de créixer des dels anys 70.

El creixement, però, ha estat desigual per a les diferents especialitats, sent l’atenció primària la que ha crescut menys. Les xifres ens diuen que la taxa de metges (nombre de metges per població) d’atenció especialitzada en el Sistema Nacional de Salut ha crescut en un 19% des del 2004, mentre que la de metges de família i pediatres dels centres de salut ho ha fet en un 5%. Tot un indici de quina direcció ha pres el sistema sanitari els últims anys.

Tenim doncs, un gruix de metges i metgesses de família formats que no treballen a la nostra atenció primària. On són? Segons estudis publicats sobre la situació laboral dels metges de família formats en diverses unitats docents, resulta que només el 52% ocupen places a l’atenció primària, la resta treballen majoritàriament en places hospitalàries i serveis d’urgències.

L’emigració d’especialistes a altres països és una realitat. A partir de l’any 2011 es va disparar el nombre de metges i metgesses que sol·licitaven el certificat per poder treballar a l’estranger. A tot l’estat, aquell any es van demanar 1380 certificats, que van créixer fins a 3400 l’any 2016, sent els metges de família els primers de la llista. A nivell de comunitats autònomes, és Catalunya qui lidera l’emigració de metges, seguida de Madrid i Andalusia.

L’afirmació que falten metges, doncs, no és certa. Els tenim, però no hi són. Les causes són múltiples, en primer lloc, els baixos sous de tot el sistema sanitari de l’estat. Per cert, aquesta és la principal explicació de la seva eficiència (baix cost en relació als resultats). Així, al Regne Unit o a Alemanya, el sou mitjà d’un metge és 2,5 vegades més que a Espanya, o a França el doble. Però entre comunitats autònomes també hi ha diferències, i Catalunya ostenta una altra vegada el lideratge, amb un sou anual fins a 10.000 euros inferior que a la resta de comunitats.

Però els sous insuficients no són l’única explicació de la «manca de metges de família». N’hi ha d’altres, com la precarietat en el treball, el maltractament que reben per part de la principal empresa pública, el desprestigi de la seva feina o la manca d’oferta de treball durant els anys de les retallades.

Segons dades que ofereix el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, entre les diferents especialitats la que pitjor tracte rep és la medicina familiar i comunitària, en la qual el 2015 els contractes mensuals representaven un 40% de la totalitat dels contractes un cop acabat el MIR. El FoCAP ha denunciat en moltes ocasions el menyspreu, el desprestigi i el tracte poc curós que, especialment els darrers anys, s’ha prestat als professionals d’atenció primària, fet que justifica plenament que molts no hi vulguin treballar (o ni tan sols es plantegin triar l’especialitat).

Administracions i gestors que han creat el desgavell tenen la responsabilitat d’arreglar-lo. No seria acceptable que seguissin dient que no troben metges per contractar. Hi ha molta feina per fer si és que realment es volen trobar solucions, perquè la «manca de metges» pot ser una excusa perfecte per deixar l’atenció primària sota mínims. Les solucions però, necessiten diners. Amb el 14% actual del pressupost de Salut poc es pot fer. Així ho entenen els sindicats que han convocat vaga per a la setmana que ve quan reclamen el 25% de la despesa sanitària per a l’atenció primària.

Hi ha mesures per alleujar el dèficit que depenen de la voluntat dels gestors, com és allargar l’edat de jubilació dels qui ho desitgin, amb reducció de càrrega assistencial si convé, o la possibilitat d’ampliar la jornada laboral amb la corresponent remuneració com ja es fa en alguns centres.

Trobar els metges que ara no hi són, però, requerirà polítiques actives a nivell estatal i català. Polítiques com per exemple oferir sous dignes, condicions de treball decents, oferta pública de places suficients per recuperar com a mínim el nivell d’abans de les retallades, i dotar l’atenció primària de prestigi, d’autonomia, de capacitat de decisió clínica i de lideratge dins del sistema. Si els metges formats troben prou atractiva la feina que se’ls ofereix, aniran a l’atenció primària. Si se’ls ofereixen contractes precaris, competències cada cop més limitades i manca de respecte, seguiran treballant en altres dispositius o a l’estranger.