El mes de juny passat, les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS) van publicar un informe que analitza l’assetjament sexual que sofreixen les dones que estudien o treballen en l’àmbit científic. Segons els resultats, més del 50% del professorat femení en ciències, enginyeria i medicina ha patit assetjament sexual o laboral.
Per a Julie Libarkin, científica del Departament de Ciències de la Terra i del Medi Ambient de la Universitat Estatal de Michigan, les xifres són molt rellevants, però quan es tracta de passar a l’acció i denunciar als agressors no només n’hi ha prou amb conèixer els percentatges.
Per això, poc abans que la flama del #MeToo prengués a Hollywood, va crear una base de dades d’accés obert sobre el comportament sexual inadequat en l’àmbit acadèmic. Noms, cognoms, càrrecs, institucions i un enllaç perquè l’usuari pugui verificar els fets. El seu document, que va començar amb una dotzena de casos, ja suma més de 700.
“Perquè un cas aparegui en la base de dades ha de ser informació pública que prèviament ha estat publicada en els mitjans de comunicació o en documents legals, i ha d’haver-hi evidències que ho provin”, declara a Sinc Libarkin.
Per exemple, ha de constar en els informes públics del Títol IX, la llei federal estatunidenca que estableix la protecció a estudiants víctimes d’assetjament, fustigació sexual i agressió sexual dins o fora del campus, en qualsevol activitat acadèmica, educativa, extracurricular i atlètica avalada per la institució. “Si algun cas és revocat o si es produeix una absolució legal, es retira immediatament”, afegeix.
La idea de crear la plataforma va sorgir a partir d’una experiència personal. En una festa de jubilació al campus on treballa, un professor emèrit la va assetjar físicament. Encara que la llei va dictaminar a favor de la científica, en el treball tot es va mantenir com si res hagués ocorregut.
“El meu assetjador té una cadira amb el seu nom en el meu departament i tenir a veure o sentir el seu nom és traumàtic. Els meus companys no entenen exactament quant temps i energia he hagut de dedicar per a superar el que va passar i no semblen estar preocupats perquè pesen més els assoliments acadèmics”, explica la investigadora.
“Un dels majors problemes amb la mala conducta sexual és que no hi ha manera de saber si algú va passar per això abans que tu”, sosté. “Per això vaig publicar la base de dades com una font d’accés obert”.
El moviment #METOO arriba a la ciència
Amb el mateix objectiu –que les històries personals no es perdin en un mar de xifres– Libarkin va crear també el 2018 l’estructura de la web de la campanya #MeTooSTEM, fundada per Beth Anne McLaughling, professora de neurologia en la Universitat de Vanderbilt.
“L’objectiu d’aquest lloc és que sigui més difícil per a les persones en el poder, les societats científiques, els companys i els becaris veure’ns com a simples números durant aquest període crític per a les dones en STEM (ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, per les seves sigles en anglès)”, es llegeix en la plataforma quan accedeixes.
Es tracta d’un espai perquè les dones comparteixin la seva història d’assetjament en primera persona. Una xarxa de suport en la qual les usuàries poden parlar de la seva experiència però no poden esmentar a altres persones o institucions per a evitar que es facin acusacions infundades.
Fora de la pàgina web, el #MeTooSTEM sí que ha alçat la veu per a demanar responsabilitats, seguint el moviment que li dóna nom. En els últims mesos, va aconseguir que l’Associació Estatunidenca per a l’Avanç de la Ciència no concedeixi honors als homes declarats culpables de conducta sexual inapropiada. També va aconseguir organitzar sota la seva etiqueta a milers de científics perquè els Instituts Nacionals de Salut deixessin de finançar a persones culpables d’agressió sexual o conducta sexual inapropiada.
Per portar el #MeToo a les institucions STEM, per donar veu i força a les dones i ajudar les organitzacions a actuar contra l’assetjament, McLaughlin va rebre el 2018 el Premi Desobediència 2018 del MIT Mitjana Lab, un centre de recerca interdisciplinària dins de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT).
La investigadora comparteix el guardó amb Tarana Burke, fundadora del moviment #MeToo, i la científica Sherry Marts, que ajuda les organitzacions acadèmiques i sense finalitats de lucre a ser més justes i inclusives.
“El moviment #MeToo representa un canvi radical en la cultura estatunidenca, en les nostres institucions, en tots els àmbits professionals, acadèmics i polítics. Aquestes tres dones estan en primera línia d’aquest moviment, i la seva negativa a retrocedir o a ser silenciades és el que continuarà impulsant el moviment cap endavant enfront de tota mena d’oposició. Hem de donar suport a aquest tipus d’heroisme”, va afirmar Joi Ito, director del Mitjana Lab i cofundador del premi.
El #MeTooSTEM també ha estat reconegut com una de les fites de l’àmbit científic més importants de 2018 per la revista Science. Segons la publicació, “l’assetjament sexual en l’àmbit científic ha estat poc denunciat i, en gran manera, ignorat. Però aquest any hi ha hagut senyals de canvi”. McLaughling ha estat una de les figures determinants en pressionar a les institucions perquè impulsin polítiques contra el sexisme.
La mateixa revista Science relata com la neurocientífica comença les seves xerrades en públic amb 46 segons de silenci, un per cada any que els instituts Nacionals de Salut (NIH) han finançat a científics i metges sense comprovar si han violat el Títol IX –l’estatut que prohibeix l’assetjament sexual als estudiants–. Amb aquest silenci, McLaughling vol “honrar als centenars de dones expulsades dels nostres campus”.
No són casos aïllats
Mentre que la base de dades de Libarkin i el moviment #MeTooSTEM liderat per McLaughling han aconseguit personalitzar les experiències d’assetjament i agressió en l’àmbit acadèmic, nous estudis revelen la magnitud del problema i demostren que no són casos aïllats.
Segons el citat informe de les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS), entre el 20% i el 50% de les estudiants, un percentatge que varia depenent del curs i la branca científica a la qual pertanyen, ha estat víctima de violència sexista tant verbal com no verbal –com el menyspreu o la venjança–.
“La recerca demostra com de comú significatiu és el problema de l’assetjament sexual en l’educació superior”, declara a Sinc Franzier Benya, encarregada del Comitè de Dones en Ciència, Enginyeria i Medicina, Divisió de Polítiques i Assumptes Globals de NAS i una de les participants en la recerca. “En concret, revela que l’assetjament de gènere (comportaments que transmeten hostilitat, objectivació, exclusió o estatus de segona classe) és el tipus més comú d’assetjament sexual”, afegeix.
Aquestes dades, basades en centenars d’entrevistes, enquestes, estadístiques i informes recollits durant més de dues dècades, demostren que els empleats d’institucions acadèmiques tenen la segona taxa més alta d’assetjament sexual als Estats Units només per darrere dels militars.
“Les àrees en les quals predominen els homes –en les quals el nombre d’homes supera al de dones, en les quals el lideratge està dominat pels homes o en els quals les ocupacions o ocupacions es consideren atípics per a les dones– tenen més incidents d’assetjament sexual”, afirma la investigadora.
“La recerca també indica que als entorns de treball jeràrquics, com el militar i l’acadèmic, on existeix una gran diferència de poder entre els empleats i on no es qüestiona als alts càrrecs, tendeixen a tenir taxes més altes d’assetjament sexual”, afegeix.
Segons Benya, això influeix en el nombre de dones que es decideixen per una carrera científica. “Quan els estudiants experimenten assetjament sexual, hi ha major absentisme escolar, abandó de classes, qualificacions més baixes i major taxa d’abandonament”, sosté. Un aspecte encara més rellevant si es té en compte que l’absència d’investigadores repercuteix sobre la qualitat de la ciència, com es descrivia en un estudi publicat en 2017 Nature Human Behaviour.
Encara que l’informe conclou amb una sèrie de recomanacions per a fer front a aquest problema sistèmic, alguns científics han subratllat que la pròpia NAS hauria de començar l’onada de canvis des de dins. Després d’analitzar la base de dades de Libarkin, el periòdic The Washington Post va revelar que cinc homes sancionats per assetjament sexual continuen sent membres de les Acadèmies i tres d’ells investiguen amb finançament públic.
A les universitats espanyoles
L’assetjament sexual és un problema transversal que afecta institucions de tot el planeta. A Espanya, quatre investigadores de les universitats de Barcelona, Girona i Rovira i Virgili van publicar el 2017 el primer estudi sobre violència de gènere en les universitats. Els seus resultats revelen que el 62% de l’alumnat ha patit o coneix a algú que ha sofert violència de gènere en la universitat.
“Aquesta xacra es coneixia, però ningú s’atrevia a fer públiques aquestes dades i enfrontar-se a això”, afirma Rosa Valls, professora de Pedagogia Social de la Universitat de Barcelona i una de les autores de l’estudi, que precisa que es tracta d’un secret a veus que s’ha normalitzat durant anys.
Segons el treball, en la gran majoria dels casos reconeguts pels estudiants entrevistats, la víctima era una estudiant dona (92%). Quant als agressors, el perfil més comú va ser el d’un home (84%) i estudiant (65%). El 25% de les persones que van ser testimonis de la violència contra una dona van declarar que l’agressor havia estat un professor.
Enfront d’això, algunes universitats han fet el pas per a analitzar la situació del seu centre i prendre mesures en conseqüència. El mes de novembre passat, la Universitat de Vigo va presentar un informe en el qual s’avalua la situació de l’assetjament sexual i per raó de sexe en la institució. Entre les conclusions principals del treball –en el qual han participat 1.106 estudiants, 185 docents i investigadors i 154 integrants del personal administratiu–, destaca que el 25% de les dones creuen “bastant probable” sofrir assetjament sexual.
Aquest mateix mes, la Universitat Complutense de Madrid (UCM) va publicar el primer informe sobre assetjament sexual en el centre basat en una enquesta de 21.000 persones. D’elles, el 8% de les dones van assegurar haver sofert assetjament sexual dins del campus. En la majoria dels casos, les persones enquestades es referien a “assetjament ambiental”, entre els quals s’inclouen acudits, bromes o floretes ofensives de caràcter sexual, gestos i mirades lascives, invasions de l’espai físic, o comentaris o observacions no desitjats de caràcter sexual.
Segons Valls, per a acabar amb aquest problema, les universitats espanyoles han de dissenyar una estratègia en funció de dos pilars: la intransigència davant qualsevol situació de violència i el suport i la solidaritat amb les víctimes. L’objectiu no és només acabar amb l’assetjament, sinó també aconseguir un entorn acadèmic més igualitari.
“Des de la ciència, les dones i els homes podem aportar coneixement per a aconseguir una igualtat de gènere i perquè les nenes es trobin unes universitats no només menys sexistes, sinó també més científiques i humanes”, conclou la investigadora.
