“Vull que em treguin això que em va posar dins el vell”. Aquestes paraules de Lucía han suposat un punt d’inflexió en la vida de José Gijena i la seva esposa, Cecilia Ousset. “Cal tenir una ànima molt ombrívola per a no reaccionar davant el dolor d’aquesta nena d’11 anys embarassada pel seu violador i torturada per un sistema de salut que li nega el seu dret a l’avortament”.
Aquests ginecòlegs van practicar una cesària a la petita –que després de nombroses dilacions portava ja 23 setmanes de gestació– i ara s’enfronten a una denúncia d’homicidi qualificat d’advocats ‘provida’ a causa de la mort del bebè.
“Entrem a l’habitació de l’hospital i ens trobem a una nena petiteta, d’11 anys però amb escàs desenvolupament genital, en un estat psicològic molt inestable. Ja havia tingut dos intents de suïcidi. Ella i la seva mamà ens van demanar si us plau que les ajudéssim a interrompre aquest embaràs”, explica Gijena. Per a llavors Lucía (nom amb el qual es protegeix la seva veritable identitat) portava setmanes demanant-ho en va.
Gairebé dos mesos abans havia anat per un dolor de panxa al centre de salut de 7 d’abril, un petit poble a 150 quilòmetres de la ciutat de Tucumán, en el nord de l’Argentina. Allí van descobrir que tenia un embaràs de 16 setmanes, que va revelar al seu torn que la tortura per a ella havia començat molt abans, amb els abusos sexuals de la parella de la seva àvia, un home de 62 anys.
Però la següent tortura acabava de començar. L’avortament és legal a l’Argentina des de 1921 en casos de violació o de perill de mort per a la gestant. De fet, ni tan sols es requereix l’autorització d’un jutge. Però la província Tucumán és l’única del país que no ha adherit al protocol sanitari per a aquests casos. “Les pressions de l’Església catòlica i els grups antiderechos han deixat aquesta província al marge de la justícia”, protesta Gijena.
Els dies van anar passant per a Lucía sense cap solució, entre escenes en les quals metges li preguntaven, amb una mà en el seu ventre, si de debò volia ‘matar al seu bebè’, i declaracions de responsables polítics que assenyalaven que el millor per a ella era seguir endavant amb l’embaràs i fins a una fiscal buscant advocat per a protegir al fetus. Finalment, una jutgessa va instar a les autoritats sanitàries que en menys de 72 hores atengués la voluntat de la nena d’avortar. Però no hi havia metges disposats a fer-ho.
Per això el Ministeri de Salut ha d’acudir a un metge privat. José Gijena accepta, amb la condició d’avaluar el cas i prendre la decisió mèdica que cregui més convenient. Tercera sessió de tortures: l’avortament ja no és possible. L’obstetre entén que el cos de la nena és massa immadur per a interrompre l’embaràs amb pastilles. Hauria suposat almenys tres dies de fortíssims dolors i hemorràgies, amb possibles conseqüències físiques i psicològiques. Seguir amb l’embaràs també hauria estat un risc: una nena de la seva edat té quatre vegades més possibilitats de morir en el part que una dona adulta.
“Decidim fer-li una microcesària, el menys invasiva possible. Però ens trobem en el quiròfan amb que ni les infermeres ni l’anestesista volien participar. S’emparaven en l’objecció de consciència. La meva esposa, que és catòlica practicant i també és objectora, va tenir un gest de generositat molt gran: va deixar de costat les seves idees per a fer el que devia, que era ajudar aquesta nena”, explica emocionat el metge.
A mitjanit, la parella d’obstetres aconsegueix, amb l’ajuda d’una anestesista amiga, realitzar la intervenció. No resulta senzilla, perquè Lucía va desenvolupar preeclàmpsia, una complicació molt greu. La bebè va néixer amb vida, però va morir al cap de pocs dies. És llavors quan es posa en marxa la denúncia per homicidi. “Argumenten que va ser extret del ventre matern en forma prematura àdhuc sabent les seves poques probabilitats de sobreviure, i per això se’ns suposa la premeditació. Clar que haguéssim volgut que aconseguís viure! Però aquí el focus no sóc jo ni el que lamentablement va passar amb la bebè, sinó conservar la integritat física de la nena violada i el dret que li correspon per llei”, sosté Gijena.
Assetjament, amenaça, denúncies…
Les conseqüències per a aquests metges amb dues dècades d’experiència a la seva esquena són imprevisibles. I no només per a ells, sinó també per a la seva família. Aquest dilluns, quan rebien la notícia de la denúncia per homicidi, Gijena i Ousset estaven acompanyant als seus quatre fills en el seu primer dia en una nova escola. L’assetjament constant des que els seus pares es van manifestar a favor de la regularització de l’avortament no els va deixar més opció que el canvi de centre. “Van estar tots en tractament psicològic i un d’ells va sofrir una depressió”, relata el metge.
Quan l’Argentina estava immersa en el debat públic i legislatiu sobre la legalització de l’avortament, Cecilia Ousset va escriure en el seu Facebook una carta on defensava, com a ginecòloga catòlica, la necessitat d’una llei que garantís avortaments segurs per a les dones pobres. El text va ser compartit per més de 50.000 persones en 48 hores. Des de llavors, l’obstetra i la seva família han estat assenyalats i assetjats pels autodenominats ‘provida’ en una província històricament molt conservadora.
De fet, el rebuig de la llei de terminis al Senat el van decantar en bona mesura els senadors de les províncies del nord argentí, on l’església continua tenint un important pes polític.
“Aquests grups antiderechos es creuen per sobre de la llei. Diuen que el seu lema és ‘Salvem les dues vides’ però en realitat és ‘O salvem les dues vides o cap’. S’escuden darrere d’un rosari o una verge per a justificar la seva accionar malèvol i mafiós. Volen confondre a la població dient que l’avortament no és legal. En el cas de Lucía ja era legal gairebé 100 anys enrere”, s’encén Gijena.
Un grup d’advocats s’ha acostat a ells per a assistir-los en la causa i diverses associacions feministes estan promovent un escrit de suport als metges. Gijena diu no estar preocupat. “Cal donar aquesta batalla. Perquè l’important no és el que ens passi a nosaltres. No m’importen tant les amenaces de mort com que aquesta fustigació no aconsegueixi acoquinar ni als professionals ni a les dones que es vegin en aquesta situació. No volem més Lucías”.
Per a José i Cecilia, el pas que han donat és definitiu, però també inevitable. “No és fàcil fer el que vam fer: obrir-li la panxa a una nena per a treure una bebè que seguia amb vida. Però hi ha drets inalienables i no podem desconèixer-los. Tampoc podem mirar cap a un altre costat davant el sofriment d’una nena violada i després torturada. Això és el que volen els que ens denuncien: fer com que no ho veuen, condemnar a Lucía i a altres com ella a la clandestinitat i a la mort”.
