Durant segles, les dones han buscat mètodes per impedir o interrompre l’embaràs. Avui dia, hi ha mitjans que faciliten un avortament segur i eficient, tot i que encara hi ha dones que continuen utilitzant mètodes casolans primitius, il·legals i arriscats. En aquest sentit, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es produeixen més de 55 milions d’avortaments a l’any a tot el món. Per això, cada any, 47.000 dones moren a causa d’avortaments fallits. Tant és així que els avortaments insegurs són la tercera causa principal de mort materna del món i donen lloc a més a cinc milions de discapacitats en gran mesura evitables, segons l’OMS.
La legislació sobre l’avortament és força diferent a cada país del món, i s’hi pot trobar tant des del lliure accés a l’avortament a serveis sanitaris públics i gratuïts fins a penes de presó per a qui el practiqui. Per tant, la pràctica de l’avortament voluntari està sotmesa a l’ordenament jurídic vigent de cada país, on es pot recollir o bé com a dret o bé com a delicte punible. De fet, l’accés a l’avortament no és només un tema de discussió moral, sinó una qüestió de salut pública. Massa sovint, l’acalorat debat que genera està entelat per la desinformació sobre les veritables repercussions de restringir l’accés a aquest servei de salut bàsic. Penalitzar l’avortament no ho impedeix, només fa que sigui menys segur.
Precisament en aquests moments el tema resulta més actual que mai al nostre país, ja que alguns polítics espanyols estan fent del tema de l’avortament un element de la seva campanya electoral, defensant posicions retrògrades que l’actual legislació semblava haver superat. Una situació que reclamava una denúncia com la que ens proposa la Laia Abril a On Abortion. La fotògrafa ha decidit fer front a aquest conflicte per mitjà d’una investigació complexa i compromesa que convida al públic, mitjançant un íntim acte d’observació, a transitar per camins abans ignorats que condueixen cap a una (nova) reflexió sobre l’avortament, una pràctica de la qual encara no en parlem prou.
L’avortament clandestí, una condemna
Laia Abril dedica part del seu treball en explicar històries íntimes sobre realitats incòmodes relacionades amb la feminitat. Però més enllà de la temàtica, basa la seva metodologia en projectes de llarg abast que es presenten en diverses plataformes, ja sigui en una exposició, un web o un llibre. La mostra On Abortion, guanyadora del premi de fotografia Madame Figaro-Arles, és el primer capítol del projecte titulat A History of Misogyny. Abril ja està treballant en la segona part de la trilogia que se centrarà en casos de violació a dones i preveu que pugui presentar-lo l’any que ve.
Amb una meticulosa metodologia d’investigació, Abril recorre al passat per ressaltar la llarga i contínua erosió dels drets reproductius de les dones fins als nostres dies. En paraules de la mateixa Laia Abril, es tracta de construir “un mapa conceptual de les repercussions de no tenir accés a l’avortament al món”. Aborda el problema de la restricció de l’accés a l’avortament i de les pràctiques il·legals d’interrupció de l’embaràs des d’una perspectiva “polièdrica”, com l’han denominat des de Foto Colectania.
A l’exposició trobem un variat catàleg d’artefactes que van ser utilitzats com a anticonceptius i mètodes abortius: condons de bufeta de peix o de bosses d’intestí d’ovella, dutxes vaginals, gossypol; xeringues de sabó i ènema, canyes de fusta i plàstic; testimonis de dones que han interromput el seu embaràs de forma il·legal, anuncis de diaris de països on avortar és delicte i que ofereixen aquestes pràctiques amb informació enganyosa, imatges de dones mortes per aquestes causes i fins i tot un arxiu d’àudio amb amenaces a una integrant d’un equip mèdic que realitza, de forma legal, aquests procediments.
Una veritat tabú
“El que pensem que és part de la història de l’avortament, en realitat, segueix sent actual, no és tan del passat com pugui semblar”, aclareix Abril. Sense anar més lluny, assenyala a les tres dones salvadorenques que van ser excarcerades a principis de març després de passar diversos anys a la presó per practicar i fins i tot per patir avortaments. També crida l’atenció una fotografia d’un embull d’herbes i plàstics que van ser trobats a l’interior de l’úter d’una dona a l’Àfrica. La foto és de 2002.
Les històries a les quals dóna veu aquesta investigació visual, procedeixen, en gran mesura, de països d’Àfrica i d’Amèrica del Sud; però algunes es troben molt a prop. Algunes de les dones que apareixen en els documents exposats procedeixen de països amb estrictes lleis abortives, com Magdalena (Polònia), Justyna (Polònia) o Lucía (Xile). Una col·lecció d’evidències visuals, auditives i textuals que teixeixen una xarxa de preguntes sobre ètica i moralitat, i revelen una sorprenent sèrie de desencadenants socials, estigmes i tabús sobre l’avortament que han estat invisibles fins ara.
Abril posa rostre a una qüestió difícil, anònima i íntima, mostrant a dones que han posat en perill la seva vida explicant la seva història en primera persona. També per a molts dels metges que practiquen l’avortament, sovint amenaçats per grups antiavortistes, com el 2015, a Colorado, Estats Units, on van ser assassinats tres metges per practicar avortaments. “És un tema complicat perquè té a veure amb moltes coses: la religió, la moral, els diners, l’estigma i les lleis”, explica Abril. El debat sobre l’avortament sorgeix del reconeixement d’una veritat tabú: penalitzar l’avortament no vol dir que no existeixi.
