Disfòria de gènere. Aquest és el terme amb què, històricament, s’ha patologitzat les persones transsexuals. Termes com aquest, o travestisme de doble identitat, són els que encara s’usen en els centres de salut d’algunes comunitats autònomes que no tenen lleis trans específiques que vetllin pels drets socials, sanitaris i jurídics del col·lectiu. Ara, amb la nova ‘Llei Trans’ que Unidas Podemos ha presentat, aquests termes podrien desaparèixer aviat dels tràmits oficials.
Ara bé, encara que la llei estableixi polítiques basades en la no discriminació de les persones trans i assenti una concepció no binària de les persones residents a l’Estat espanyol, la identitat de gènere continua sent una discussió que, com el debat sobre la prostitució, divideix els feminismes.
La Federación Plataforma Trans és la responsable de redactar una proposició de protecció jurídica centrada més específicament en aquest col·lectiu que la llei d’Igualtat LGTBI (presentada al Congreso el 2018), que va ser recollida per UP. En ella s’alertava de la “discriminació estructural del col·lectiu trans”. Així, la nova llei suposarà, entre d’altres, protecció en l’àmbit del treball i jurídic. També s’eliminaran les diferències entre les comunitats autònomes que tenen lleis trans i les que no i es reconeixerà el dret dels més joves a triar la seva identitat de gènere, sigui femenina, masculina o no binària.
I és aquesta porta oberta al no-binarisme una de les més importants, ja que, com explica Judith Juanhuix, presidenta de l’associació trans Generem, “transitar no vol dir passar d’una vorera a l’altra”. En aquesta línia, Juanhuix considera que aquesta nova llei posa les bases per a un canvi del codi civil, ja que “per a moltes lleis, és important pertànyer a un gènere o un altre”. Per exemple, una persona només es pot acollir a la llei de violència de gènere si s’identifica amb el gènere femení.
I és precisament aquesta concepció de les identitats de gènere la que ha sembrat la polèmica, personificada en aquest cas pel Partido Feminista d’Espanya (PFE) que va ser expulsat d’Izquierda Unida per mostrar un rebuig frontal contra una llei que consideren “inadmissible”. Segons la formació liderada per l’advocada Lídia Falcón, diluir el gènere suposaria “fer desaparèixer les dones”. Segons el partit, les defensores d’aquesta llei, “es posen a les ordres del patriarcat”.
Feminismes (trans)excloents
“Si no parem atenció a les dones precàries, a les trans, negres, gitanes, amb diversitat funcional, i ens centrem en la feminitat abstracta, només pensarem els drets de les dones blanques, riques i cis”, exposa Juanhuix, qui qualifica de “barbaritat” les declaracions del PFE i l’acusa de “victimització del privilegi”. Exposa que les feministes ‘oficials’, en referència a icones clàssiques del feminisme espanyol com Lídia Falcón, són “sempre cisgènere. Ens acusen de lobby i no tenen en compte el 80% d’atur i l’exclusió del col·lectiu trans de tots els àmbits, inclòs el sentimental”.
Eliminar les barreres de les concepcions de gènere i dels conceptes home-dona, segons Juanhuix, no suposa “eliminar les dones” ni llevar-los els drets. “Quan una llei parla d’homes o dones, no està parlant d’individus per se sinó que parla, per exemple, de la capacitat de gestar”, i considera que són les lleis les que s’han d’adaptar a les persones i no al revés. En aquesta línia, apunta que establir una concepció no-binària a la legislació, de fet, revalora les dones “pel que són i no per la seva capacitat de parir: proposem un llenguatge més inclusiu que concep la dona més enllà d’un úter reproductor”.
“El gènere hauria de ser llibertat”, assegura la presidenta de Generem. I aquesta llibertat, amb la nova llei Trans, serà transmesa també als joves, que podran operar-se, transitar i registrar-se oficialment segons la seva tria de gènere. Per l’organització de Falcón, això és el “més greu de tot”, ja que considera que derivarà en l’administració d’hormones que faran que “el nen no creixi”.
Davant aquestes afirmacions, Lina Mulero, representant de Trans*forma la Salut, apunta que un infant pot manifestar (“que no és el mateix que decidir”) la seva identitat a partir dels dos anys. “Però fins que no es comencin a veure els canvis físics associats a la pubertat no s’ha d’administrar cap tipus d’hormones”, assegura. Fins a aquella edat, doncs, no s’han de prendre accions mèdiques, només “ajudar a desenvolupar la identitat sentida i a socialitzar, que és bàsic”, diu Mulero. Així, sobre les declaracions del PFE, Mulero apunta a “diferències insalvables amb aquest feminisme que té una manera de pensar igual de misògina que el patriarcat que diuen voler abolir.
L’atenció sanitària, el gran escoll
“El gènere és una construcció social i els genitals no defineixen la identitat. Una persona ha de tenir identitat els 365 dies de l’any”, sentencia Mulero. I aquesta reivindicació de la llibertat d’identitat, passa, necessàriament, per un bon sistema d’atenció a la salut. I, avui, a falta d’una norma estatal, la situació canvia segons la comunitat autònoma. Madrid, Navarra, Aragó, el País Valencià, Balears i Andalusia compten amb lleis LGTBI i de transsexualitat. Catalunya, Múrcia, Extremadura i Galícia, només hi ha llei LGTBI i el País Basc només llei trans. La Rioja, Astúries, Cantàbria i Castella La Manxa i Castella i Lleó no tenen legislació.
Aquesta diversitat de models d’atenció sanitària, gestionats tots per un mateix patró del Ministerio de Sanidad o, inclús, de l’OMS provoca molts casos de discriminació. “Quan derives una persona trans i has de posar un codi diagnòstic, poses el que et sistema et permet, com ‘travestisme de doble identitat’”, assegura Mulero. Així, tant Mulero com Juanhuix opinen que aquests tipus de discriminacions, sovint, és per falta de formació del professional sanitari. “Nosaltres podem ser expertes en qüestions mèdiques, però és només la persona qui és experta en la seva identitat”, afegeix Mulero.
A Catalunya, però, el model és el necessari i l’adequat, segons les dues activistes. Trànsit, que és l’atenció sanitària que CatSalut presenta el 2016, ha canviat el model d’atenció biomèdic, per un de psicosocial, en què no existeixen diagnosis psiquiàtriques. Mulero, que treballa a Trànsit, assegura que “acompanyem per assolir la identitat que es vulgui de la manera que es vulgui, respectant els milers de maneres de transitar”.
Trànsit va atendre 3,000 persones el 2019, de les quals 800 van ser primeres visites, establint-se com una porta d’entrada per a les persones que comencen el procés; “sobretot les persones no binàries, que han quedat completament excloses del sistema sanitari”. Mulero també destaca que són moltes les persones d’altres comunitats autònomes que truquen a Trànsit per a demanar assessorament o una bona atenció, que a les seves ciutats no aconsegueixen.
8M: el dia de la dona (cis?)
Arran, doncs, de la polèmica expulsió del PFE, i la irrupció de les teories feministes radicals (TERF) que no conceben les dones trans com a dones i s’oposen a la llei trans, el debat ha arribat a les portes del 8M. Les grans marxes unitàries que han tenyit de violeta les ciutats durant els darrers tres anys s’han nodrit no només de dones cisgènere i heterosexuals, sinó que també han marxat col·lectius homosexuals i no-binaris. Però certes branques del feminisme han apuntat que el dia 8M és “el dia de la dona” i que tots aquests altres col·lectius que reivindiquen les seves lluites “ja tenen dies propis” i que “no s’ha de tergiversar el missatge del 8M”.
Aquest feminisme transexcloent és, segons Judith Juanhuix, similar a l’exclusió que van patir les dones lesbianes als anys 70. “Deien que no entenien el patriarcat igual que les dones heterosexuals perquè no se n’anaven al llit amb els homes ni patien la inseguretat dels espais. Ara, apliquen el mateix argument poc sòlid contra les persones trans”. Lina Mulero assegura que li agradaria “apropar postures”, ja que això significaria la fi de l’exclusió.
Però Juanhuix carrega “contra les mirades que ens intenten reconciliar: és posar les dues postures a la mateixa alçada”, diu. “Som un subjecte polític: tothom té una opinió sobre nosaltres, però sense nosaltres”. El respecte a les identitats de gènere i la seva inclusió dins les lluites feministes, doncs, segons els col·lectius trans, l’única manera d’assolir la igualtat efectiva. Igual que amb les lluites de les dones migrades o amb diversitat funcional. “Patim el patriarcat igual que les cis-hetero i inclús més”, assegura Juanhuix. “Si les dones trans mai aconseguim ser lliures, voldrà dir que vivim en una societat amb tanta llibertat, que tothom podrà sentir-s’hi segur”, sentencia.
