Entrevista

Josep Maria Puig: “Si té algú completament ofegat, no pot demanar-li que corri com una llebre”

Amb la crisi sanitària arran de la pandèmia del coronavirus, el sindicat Metges de Catalunya està actiu més que mai en la lluita dels drets laborals del seu col·lectiu i també pensant en clau de salut pública.

Així, el sindicat adverteix que iniciar un desconfinament parcial, tal com ha acordat el govern espanyol, sense disposar d’un estudi de seroprevalença del coronavirus que permeti conèixer quin és el percentatge de població afectada per la malaltia de la COVID-19, “podria posar en risc la ciutadania si hi hagués una nova onada de casos greus que requerissin medicina intensiva”. L’organització recorda que l’ocupació de les unitats de cures intensives (UCI) a Catalunya està al voltant del 85% i que, per tant, “el seu marge d’absorció és molt escàs”.

Més enllà de l’actualitat, cal anar pensant en què s’haurà de fer un cop s’avanci i es surti d’aquesta etapa. Parlem amb Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya sobre política, drets laborals, gestió i incompetència.

Amb el coronavirus podríem dir que dins els hospitals han desaparegut les especialitats. Des de Metges de Catalunya a l’estiu ja denunciàveu que els pressupostos estaven afavorint que les llistes d’espera encara s’allarguessin més i ara s’han sumat les aturades… Teniu demandes concretes sobre això?

L’any 2017 el conseller Comin en vista del creixement de les llistes d’espera va decidir posar 57 milions d’euros damunt la taula per accelerar totes les intervencions i intentar disminuir llistes d’espera durant un any. Al cap de l’any, en fer l’anàlisi, es va veure que l’objectiu era un reduir un 10% i va aconseguir reduir un 0,5%. El què va aconseguir amb aquests diners va ser en realitat parar el creixement de les llistes d’espera, que era una constant.

Ara, tres anys més tard, i els nous pressupostos, si s’aprovessin destinen 20 milions a reduir llistes d’espera. Si es van posar 57 i es va aconseguir parar sense reduir, com m’expliquen que vostès amb 20 milions reduiran llistes d’espera? A qui volen enganyar? És evident que vista la realitat no es proposen fer res significatiu.

Ja comencem a veure que una cosa és el què es diu, i la intenció i l’altre la viabilitat del què estan prometent. Això es multiplica per tres o per quatre o no anirem enlloc…

Ara, i és obvi, amb la voluntat de parar la pandèmia s’han aturat moltes altres coses. Totes les mesures sobre què fer després s’haurien d’anar pensant ja?

Molt més. I no pinta massa bé perquè el Govern està insistint a aprovar aquests pressupostos, uns pressupostos que castiguen la sanitat d’una forma vergonyosa.

Pensi que la Generalitat ha tingut un augment en els últims 10 anys del 30%. Un 30% més de diners disponibles a repartir entre totes les conselleries. La cosa lògica seria que amb una gran sensibilitat social un percentatge més gran anés a sanitat i a educació i altres partides es veiessin una mica disminuïdes. Si tinguéssim un gestor normal i corrent faria el repartiment proporcional a cada conselleria.

Doncs nosaltres tenim un 30% del pastís de més que ens arriba de Madrid però es decideix que a sanitat li toca un -1% d’aquest 30% respecte el què hi havia l’any 2010. Aquesta és la sensibilitat social del nostre Govern que vol seguir aprovant aquests pressupostos amb un infrafinançament absolutament vergonyós. És de les més baixes, per no dir la més baixa després d’Andalusia, de tota Espanya. No pinta gens bé com anirà la sanitat pública i molt menys les llistes d’espera que si fins ara anaven creixent, es dispararan d’una forma alarmant.

Parlant aquests dies amb professionals sanitaris, davant la problemàtica del material alguns em comentaven que ara cal prioritzar que la sanitat tingui tots els recursos sanitaris per fer front a aquest tipus de crisi, que la seva lluita per un millor reconeixement i per repensar la retribució que es mereixen pot esperar. Servirà aquesta crisi per cuidar més la sanitat?

No hi ha possibilitat que cap sistema estigui preparat sense tensions per enfrontar una pandèmia com aquesta. No podem tenir 2000 llits d’UCI per si un dia ens agafa un virus d’aquests però és evident que no podem tenir només 500 com teníem abans. Una de les ràtios més baixes per habitant de tot Catalunya. Estàvem al voltant de 8 llits d’UCI, comptant pública i privada, per cada 100.000 habitants. Alemanya en té 29. Pràcticament quatre vegades més. Els Estats Units en té 36… Està clar que estàvem molt per sota del què necessitàvem. No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat. Això és un reflex de la inversió que es vol fer en salut pública.

A Europa, la mitjana està en una inversió del 7,5% del PIB. Hi ha països veïns amb els quals ens podem emmirallar com França o Alemanya que el que inverteixen està en una mica per sota del 9% el primer i en una mica per sobre del 9% del PIB el segon. Espanya, tenint en compte que s’inclou Catalunya que estira en negatiu, està en el 5,9% del PIB. Catalunya està en un 3,9%.

No se li poden demanar «peras al olmo». Vostè si té algú completament ofegat, no li pot demanar després que corri com una llebre. No podem estar preparats sense tensions però sí que podem estar en molta millor situació.

No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat

Ara s’estan fent moltes contractacions extres i això vol dir que hi ha moltes persones preparades sense feina habitual tot i que hi ha mancances de professionals constantment. A part hi ha el tema dels residents.

Això és una altra bufetada i mostra de quina és la sensibilitat a nivell estatal també perquè aquest decret ve de Madrid. Hem de tenir en compte que aquests residents acabaven cap al 20 de maig i se’ls hi fa una pròrroga perquè no s’incorporaran els nous residents perquè s’ha paralitzat el país. El què no podia passar és que marxessin els que hi ha ara, per tant se’ls hi pròrroga el contracte.

En comptes de contractar com a especialistes que ja són decideixen prorrogar el contracte de resident… per tant mantenim uns sous de misèria. Pensa que un MIR està al voltant d’uns 1200 euros al mes de sou.

Ja ens poden sortir a aplaudir, ja ens poden raspallar per la televisió, ja ens poden dir els sanitaris, els herois… que ens tracten com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules.

Els discursos són molt agradables i van en la bona direcció i els fets no van cap a on diuen ni aquí ni allà. Estem massa acostumats que el que diu un polític és qualsevol cosa menys la veritat. Això es va traduint i concretant en mostres que ens ensenyen que el què escriuen és totalment del què parlen. És totalment escandalós mantenir especialistes com a aprenents.

Després hi ha els que havien de triar plaça que començaran més tard i per ells és una situació d’incertesa

Aquí ja és més difícil repartir responsabilitats perquè tot el país està paralitzat i és un mal que afecta a tothom… Penja de la pandèmia, no és voluntat política que aquests no s’incorporin. Sí que es veuen damnificats, però com es veu damnificat el 80% del teixit social del país. Sí que es pot acusar d’estar pagant amb mà d’obra barata els especialistes.

Tornant a què passarà després i a les gestions que s’hauran de fer: hi ha el tema del Fòrum de Diàleg Professional que en unes declaracions seves deia que s’estava caminant en cercle i no s’avançava. Com ho reprendrem?

No hi ha una gran confiança perquè els mateixos que ens han situat en aquesta situació extrema a la sanitat pública són els que ens han de treure. Que qui m’ha provocat l’incendi me l’hagi de venir a apagar no em tranquil·litza excessivament. Aquests fòrums de forma clàssica s’han utilitzat per guanyar temps i per fer veure què s’estan fent coses. El diagnòstic de què li passa a la sanitat catalana s’ha fet moltes vegades i tots el tenim molt clar. És evident que el problema està en el finançament. Muntar taules de diagnòstics per parlar de què hem de fer és com diuen els castellans marear la perdiz.

Ja sabem què necessitem altra cosa és, si poses els mitjans, parlar com ens podem anar reorganitzant perquè el món és dinàmic i la medicina s’ha d’anar adaptant a la realitat. Això sí que vol dir seguir fent canvis estructurals i organitzatius però sense els diners no farem més que donar voltes en cercle.

Amb el tarannà que hi ha hagut fins ara, que era tenir-nos entretinguts, ser cordials i anar parlant i anar a la nostra sense fer el mínim cas, a què es planteja i es demana… no és més que un instrument per distreure.

Ja ens poden sortir a aplaudir que se’ns tracta com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules

Un dels punts era com treballar l’atenció primària i com fer que la societat es tornés primarista. Ara està havent-hi de nou conflicte amb els CAP.

És exactament el mateix. S’ha parlat molt de la primària: la porta d’entrada al sistema, se’ls ha de cuidar… No hi va haver cap canvi respecte a la primària fins que es va fer una vaga de quatre dies on va anar-hi el 80% del personal. Està costant una eternitat que aquells acords que es van signar realment s’implementin en el dia a dia.

Quan es demana a tot arreu, experts, societats científiques, que la primària ha d’estar ben dotada perquè després l’especialitat hospitalària no es vegi carregada això vol dir que el 25% del pressupost sanitari ha d’anar a la primària. Estem en el 15, 16, 17% en el millor dels casos i els pressupostos segueixen igual. Ni cas d’aquest 25% i mentre tenim aquests números aniran dient com estan de preocupats per la primària i com fer-la sostenible quan els tenen amb l’aigua al coll. Aquesta és la constant que tenim. El discurs en una direcció i els fets en 180º de diferència.

Som una societat prou madura perquè els polítics ens diguin quina societat volen d’ara endavant. Si volem un model de societat on la iniciativa privada prengui el relleu i amb un model tipus americà o volem una societat com els països del nord on hi ha una redistribució de la riquesa nacional a través dels impostos i on hi ha els diners necessaris perquè tot allò relacionat amb el benestar social funcioni. De manera que hi ha polítics que ens diuen que el model primarial és molt millor i uns altres que poden anar en una altra direcció. Que cadascú ens expliqui què vol fer, no que digui el que la gent vol sentir, sinó el què farà.

Relacionat amb el seguiment de la població que és el que fa la primària, ara amb l’envelliment i la cronificació de la població ha explosionat com estan les residències quant a recursos, infraestructura i com està el seu personal. És un error que això depengui del Departament d’Afers Socials i Família o hauria de dur-ho Salut com s’ha fet ara durant la crisi?

Jo diria que no és tan important de quin departament penja sinó quina concepció es té d’això. Hauria de ser un servei públic perquè realment ho és però s’ha anat privatitzant d’una manera gairebé total. Residències públiques hi ha poquíssimes i privades-concertades ho són gairebé la majoria. Quan algú ha de fer un negoci té diferents maneres d’entomar el negoci perquè sigui rendible. M’invento les xifres perquè s’entengui: quan l’administració pública diu que un llit de sociosanitari costa 10, quan decideix que enlloc de tenir-ho ell ho donarà a concurs perquè ho gestioni una empresa privada ho dóna i ho autoritza per menys que ho gestiona ell i en fer això estaria, en externalitzar-ho per menys podria dir que està utilitzant bé les diners públics. La realitat desmenteix que sigui el mateix servei perquè aquesta empresa que agafa això amb un finançament insuficient ja ho sap que ho agafa així i voldrà fer negoci.

Els negocis es fan tenint tres potes fonamentals: menys gent de la que necessites per atendre els malalts, per tant van tots sobrecarregats i traient la llengua contínuament; gent més mal pagada i precària i a més a més amb una estructura de qualitat professional diferent de la que s’utilitza en els estàndards públics i dels que es consideren correctes. Si per tants pacients s’han de tenir dues infermeres jo en tindré una i contractaré una auxiliar que costa menys diners. Per tant pago malament, tinc menys gent, la tinc més precària i així faig el negoci. Això és un low cost. I aquesta realitat que és coneguda ha estat consentida i encoratjada des dels poder públics des que va començar la crisi que podem situar més o menys el 2010. Això ho va començar el senyor Mas

D’aquella època va sorgir també la famosa i polèmica frase de qui va ser director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat, Daniel De Alfonso: «ens hem carregat la seva sanitat»

És tota una forma de fer que està provocant uns resultats que eren esperables. Com vol que aquestes residències que se’ls hi està donant una quantitat de diners per totes les persones que tenen absolutament insuficient sobrevisquin i a sobre facin negoci? Alguna cosa ha d’estar agafada amb pinces.

Això és fruit de voler anar privatitzant tots aquests serveis socials que hauria de donar l’administració publica però els ha externalitzat, els ha subrogat i a partir d’aquí els ha fet malbé. I això és el que ha passat amb la gent gran que la tenim aparcada amb unes condicions que no són les ideals i el resultat és el que és, una mortaldat tremenda.

S’arrossega d’aquella època aquesta situació i la pèrdua de llits i professionals que no s’ha revertit en cap moment

No. Les proclames que s’han revertit les retallades és totalment falsa. S’han perdut uns 1020 llits d’aguts, d’hospital que atenien gent malalta, no anaven allà a passar el cap de setmana, 780 llits han desaparegut de sociosanitaris que seria un entremig entre anar a l’hospital i tornar a casa, de metges d’Atenció Primària se n’han perdut prop de 1000… Aquests metges visitaven gent, no estaven a la consulta jugant al solitari, estaven treballant. Això és una sobrecàrrega de treball pels que s’han quedat i si a més en determinades dates com vacances no es substitueixen, la tensió a la qual estan sotmesos els professionals els últims anys és de vergonya.

Ara se’ls hi fa donar un do de pit sense els instruments necessaris per no caure malalts ells, la seva família ni contagiar la resta de la població i, en plena crisi, en plens agraïments, tens l’escarni del ‘no us preocupeu que als que arribin els seguirem collant, els pagarem com aprenents quan ja són especialistes’. Tots els senyals que ens vénen des del món polític no són gens engrescadors de què passarà després.

Una altra frase que es repeteix com un mantra però no és soluciona és que si la sanitat funciona i ha sobreviscut és gràcies als seus professionals

És una esquizofrènia. Estan dient una cosa i fent una altra. Nosaltres hem fet una petició formal al Servei Català de la Salut perquè els residents que s’incorporin aquí a Catalunya com especialista, si el ministeri decideix mantenir el sou que tenien, que l’administració catalana el completi i els hi paguin com el que treballen, com especialistes, com el que són. No estem demanant res fora de lloc, eh. Estem parlant que aquesta gent rebi com a mínim 250 euros més al mes perquè s’ho mereixen. A cap lloc del món la qualitat assistencial que tenim aquí està pagada com està pagada aquí. Creua els Pirineus i els sous es doblen i la feina disminueix. És una realitat molt punyent.

Ens creiem la propaganda política i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides

A quasi totes les teves respostes aportes dades i comparatives

Tinc una obsessió per no mostrar només opinions, que evidentment les tinc, sinó fets objectius i contrastables. Si la gent que governa ens digués el que està fent bé els podríem seguir votant però que no ens tractin com nens de primària que no ens adonem de res. Però responsabilitat de la gent segueix existint quan tria la gent perquè ens mani. Si som prou babaus per seguir mantenint els mateixos com estem fent doncs ja tenim el què ens mereixem…

Hi ha una definició de política feta pel Voltaire, que és absolutament vigent, que diu que la política és l’instrument que utilitzen els homes sense escrúpols per governar als homes sense memòria. Aquesta és una realitat tremenda.

Ens creiem la propaganda i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides.

També un altre aspecte és el cas que us fan. Ara que hi ha una emergència sanitària evidentment tothom parla de vosaltres però en una situació normal, com està la sanitat no ocupa massa espai

Penso que s’entén bé en quina direcció anem i quines polítiques ens volen posar damunt de la taula. Està clar que anem cap a una situació cada cop més americanitzada. Si un sotrac com aquest fa que el rumb canviï una mica… D’alguna cosa ens haurà servit. Però necessitem sotracs d’aquesta magnitud perquè si no la línia de destrucció serà lenta i segura sense que els tremoli el pols.

Sense vosaltres estaríem molt pitjor. Això va quedar claríssim amb la vaga del 2018. El suport públic dels mitjans de comunicació va pesar moltíssim a l’hora de torçar el braç. Sense mitjans de comunicació estem morts. En el nostre cas vau ser fonamentals. La post crisi no serà «ja ens hem sortit». Haurem de parlar de nou amb vosaltres.

Caldrà fer comprensibles, senzills i raonables els motius. Que no ens estem inventant historietes, que estan fomentades en fets reals. Que ens expliquin la veritat i cadascú escolli el model que cregui que va millor socialment. Els hauríem de poder inhabilitar com a càrrecs públics. Res de multes, inhabilitar després de la crisi per provocar problemes públics. Inhabilitats i si tenen un ofici cap allà però la majoria no en tenen i maneguen les coses sense tenir expertesa ni en una sola cosa de la societat. Què fem amb un ministre de sanitat a Espanya que és filòsof?

Això del govern dels millors? El govern dels millors amics, els que tenen una adhesió inquebrantable. Aquests són els polítics que ens estan governant.

S’han estrenat d’una manera a més…

Si si han tingut mala sort… i això dóna carnassa a la dreta i a l’extrema dreta i fomenta el populisme. Si els que hi ha ho han fet tan malament hem d’anar als qui ens poden salvar i per tant ens anem en mans de la dreta. El què passa als Estats Units, que s’han tirat en mans del pitjor perquè estan desesperats i és el que està passant a Itàlia i al Brasil i el que pot acabar passant aquí

I és cíclic… tornem al tema de la memòria
La història es repeteix. Això és una de les coses que crida l’atenció. És molt més antic que la frase del Voltaire, però Heráclito de Éfeso deia que tot canvia, res queda igual, tot agafa un altre caire, excepte la història. Es repeteix sempre i es fa sempre amb sang. És l’única cosa que la humanitat repeteix… Anem vestits d’una altra manera però pensem exactament igual que els homes primitius