Malgrat les moltes incerteses que persisteixen—-de fet han passat poc més de tres mesos des de la identificació del virus el 7 de gener proppassat— no hi ha dubte de la seva virulència preferent per a les persones grans. Una notícia que als que rondem la setantena no ens fa gaire gràcia però que ben mirat no és la pitjor des del punt de vista comunitari. La malària, per exemple, de la que sabem força més coses i, el que és més important, davant la qual disposem d’intervencions eficaces, tant preventives com terapèutiques, té un impacte incomparable sobre les poblacions infantils i juvenils. Però en això no ens fixem, perquè des dels nostres refugis benestants, estem lluny de contagiar-nos-en.
La gerontofília del virus s’explica en part perquè la gent gran acostumem a acumular d’altres problemes de salut, ja siguin malalties, com ara les diverses insuficiències orgàniques (cardíaques, respiratòries, renals, etc.) reumatismes diversos, diabetis, etc. o simplement factors de risc com ara l’excés de pes, la hipertensió arterial o les dislipèmies. Encara que de vegades sigui només que els nostres cossos s’han desgastat amb l’ús –o el poc ús, segons com– com diu el primer vers –“el meu cos s’ha desballestat i desgastat” de la cançó “No deixis entrar al vell”– de la banda sonora de la pel·lícula de Clint Eastwood “The mule”.
Alguns, tenim la immensa sort de viure a casa nostra, i hi ha qui, privilegi afegit, en bona companyia. Però molts d’altres, no. Molts d’aquests –no tots, però deu ni do— viuen en residències, centres sociosanitaris o equivalents perquè a casa seva no s’hi podien estar. Però fins a quin punt les residències o els asils són una solució? Per a qui? Òbviament no per aquells que han vist reduïda la seva existència a un estat poc més que vegetatiu. Aquests equipaments són una iniciativa de les societats desenvolupades sobretot per atendre les necessitats dels més joves que han renunciat — o ho han hagut de fer —al deure secular de tenir cura de la gent gran, a causa dels canvis de l’estructura familiar i del mercat del treball experimentats per aquestes societats.
Un compromís que durant molt de temps ha estat profitós per a les societats que ho respectaven, potser perquè la proporció de la població que arribava a la senectut ho feia més viable. Però que a hores d’ara no sembla massa encisador i per això és poc prioritari per als responsables polítics que representen al conjunt de la població.
Ens escandalitzem de sentir que gairebé la meitat dels morts a causa de la infecció pel coronavirus hagin tingut per darrera –o penúltima– residència una llar d’avis o similar, però és que a la pràctica, és on hi són les persones més vulnerables. Malgrat que, en abstracte, tots sabem que ens hem de morir, la mort és una qüestió si no tabú, quan menys molt delicada de tractar. La nostra cultura ha evolucionat negant-nos-la, amagant-la i de vegades fins i tot sembla que ens fem la il·lusió que això de morir-nos és opcional.
Podem entestar-nos a analitzar les causes directes de les defuncions dels vells internats i mirar de fer tot el possible per evitar-les, potser incrementant els equipaments i les instal·lacions mèdiques al seu abast, encara que no sembli massa lògic, atès que no disposem d’un tractament específic, ni tampoc sabem ben bé encara que és el que desencadena la fallida orgànica definitiva. Una ignorància que no ens impedeix demanar més llits, més Unitats de Cures Intensives, més personal, etc. malgrat que probablement el seu efecte no sigui gaire efectiu ni, per descomptat, eficient. Sense esmentar l’equitat, és clar, perquè com ja va dir fa molts anys Tudor Hart, els que més ho necessiten no són els que més atenció reben.
Potser ens convindria assumir que hi ha malalties que no sabem tractar prou i d’altres problemes de salut que, malgrat no tenir solució clínica, no som capaços de mirar d’afrontar-los altrament, amb la por de la incertesa — d’espifiar-la— al cos. Com si la vida no fos un trànsit d’incerteses.
Però les incerteses ens incomoden. Tal vegada per mor d’una predisposició biològica a rebutjar els dubtes que probablement hem heretat dels temps prehistòrics, quan dubtar equivalia a desaparèixer abans de reproduir-se. Malgrat que ara ja no ens sigui benèfica. Dubtar ens neguiteja i ens costa no caure en la temptació de recórrer a les creences o a les utopies.
Però mirar d’imaginar una vida millor, confiant malgrat tot que la societat pugui trobar el camí per arribar-hi potser no és tan càndid com pot semblar: una societat més saludable; una sanitat més comunitària, unes persones més solidàries. Propòsits que requereixen alguna mena d’estratègia. Tal vegada integrant de nou els departaments de sanitat i de seguretat social —o de benestar social— com ja ho estaven en el primer govern de la Generalitat restaurada.
És clar que això seria el primer pas. Perquè afrontar de debò els problemes d’una societat humana envellida no és gens fàcil. Tal vegada compartir algunes consideracions sense finals feliços a la porta pugui ajudar algú, ni que sigui a no perdre tant de temps lamentant-nos. I sobretot a no llençar energies pel pedregar.
