Antoni Trilla (Barcelona, 1956), cap de servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i investigador d’ISGlobal, adverteix dels problemes de l’anomenat ‘passaport d’immunitat’.
Espanya està a punt de començar a realitzar estudis de seroprevalença. És aquest el millor moment per fer-los?
És absolutament necessari i el moment actual és pertinent, atès que l’estudi seguirà als participants durant diverses setmanes. La primera fotografia de quin pot ser l’extensió de la infecció en el nostre país és molt important, encara que no sigui perfecta i pugui canviar en el futur, però la informació que va aportar és imprescindible per millorar la nostra capacitat d’anàlisi de la situació.
Quins tipus serològics caldria prioritzar?
Es tracta de determinar l’estat serològic d’una mostra representativa de la població, no diagnosticar infecció activa -per al que seria necessària la prova PCR per SARS-CoV-2 -. Així que en aquest cas la millor tècnica per estimar la prevalença d’infecció en la població és una prova ELISA o una prova d’anticossos ràpida, fiable i validada, que distingeixi les immunoglobulines M i G (IgM i IgG). En alguns casos, per exemple si algun dels participants en l’estudi presenta símptomes en el moment d’aquesta, s’ha de considerar realitzar a més una PCR.
Els resultats d’aquests estudis seran claus en el cessament del confinament?
Aquesta informació pot ser rellevant per modular les mesures de quarantena. No obstant això, no s’espera -per les dades que estan comunicant altres països- que la prevalença de la infecció en la població general hagi de ser molt alta, tot i que caldrà comprovar-ho. Els casos asimptomàtics poden ser un factor que a priori augmenti aquesta prevalença.
Apropar-nos a certa immunitat de grup ajudaria molt a reduir la transmissibilitat del virus i, per tant, a relaxar certes pautes de confinament.
Però per acostar-nos a certa immunitat de grup necessitaríem, com a mínim, prevalences properes al 50%. Això ens ajudaria molt a reduir la transmissibilitat del virus i, per tant, a relaxar certes pautes de confinament. També és important respondre a preguntes com quina és la prevalença en determinats grups d’edat (nens, majors de 60 anys, etc.).
Com s’hauria de realitzar aquest desconfinament perquè sigui segur i no provoqui un rebrot?
És una decisió difícil, sense paràmetres clars fora dels teòrics. Cal combinar la garantia que es puguin dur a terme les mesures recomanades per a la detecció, diagnòstic, aïllament i tractament de tots o una gran majoria dels casos nous, i la identificació dels seus contactes i eventual quarantena.
A més, cal certificar la capacitat del sistema sanitari per donar resposta a un possible augment de casos (llits i personal degudament protegit), entre altres condicions. De la mateixa manera, les mesures poden no ser uniformes en el temps ni en el lloc: caldrà adaptar-les a la situació en cada cas, per al que és imprescindible disposar de bones dades epidemiològiques i en temps real.
Si la prevalença de la infecció en un país és baixa, la utilitat pràctica dels passaports d’immunitat és qüestionable.
Com valora l’anomenat passaport d’immunitat?
L’absència d’evidència científica actual respecte a la immunitat (tipus, nivell necessari d’anticossos, protecció, durada de la mateixa) introdueix incògnites importants al respecte, també des d’un punt de vista tècnic (fiabilitat de les proves, capacitat de fer tests massius i repetits en el temps, etc.). Per això, si la prevalença de la infecció en un país és baixa, la seva utilitat pràctica és qüestionable.
A més hi ha problemes ètics i jurídics. És una mesura que ha de ser estudiada en profunditat, ja que té alguns avantatges i diversos inconvenients que poden o no resoldre adequadament. Al meu entendre hauria de ser valorada i recomanada o desaconsellada per la Unió Europea, garantint un ús i aplicació d’acord amb la nostra societat democràtica, els drets individuals i l’equitat.
