El lema del títol va ser el més famós de la revolució de maig de 1968 iniciada als carrers de la ciutat de París i traduïa, almenys en part, la necessitat de posar sobre la taula de les reivindicacions socials aquells elements que incidien de forma més potent i punyent sobre els pilars en què s’assentava la societat d’aquella època. Demanar l’impossible era equivalent també a oficialitzar la utopia com a element nuclear per a la construcció dels objectius que es volien aconseguir amb el moviment revolucionari desfermat.
En aquests temps de pandèmia, la nostra societat no es troba immersa en una dinàmica revolucionària, ans el contrari: està dominada, almenys de forma majoritària, per la por i la incertesa, atemorida fins a límits gairebé insuportables per les notícies amenaçants que inunden la nostra vida quotidiana i ens obliguen a introduir canvis radicals en els comportaments socials.
Polítics i experts de diferents ideologies i matèries, respectivament, ens bombardegen constantment amb instruccions, protocols, prohibicions i càstigs, a vegades confuses, contradictòries i inintel·ligibles per a molts de nosaltres, i ens obliguen a complir-les en nom de la consecució del bé comú, centrat en aquest cas en l’evitació de la malaltia o la mort dels nostres éssers més propers o de nosaltres mateixos.
La nostra societat es troba en una situació de submissió total als polítics i experts que ens manen i solament som capaços de criticar alguns aspectes concrets de la gestió que han fet i fan de la pandèmia i les seves conseqüències socials i econòmiques. Cal canviar radicalment aquesta situació de sotmetiment intel·lectual i, sense caure en actituds d’oposició absurda a les mesures raonades i raonables, ser capaços d’alliberar les nostres ments de la dinàmica servil en què estem immersos i, com al maig del 68, començar a aixecar la mirada i a demanar l’impossible, que, a més, ens ajudarà sense dubte a contextualitzar millor políticament i tècnica els problemes i a eliminar el risc de caure en un estat depressiu irreversible.
Demanar l’impossible en aquest temps de pandèmia es podria concretar en alguns punts que, sense afany d’exhaustivitat, exposo a continuació:
- Demanar als polítics actuals que pensin que els problemes sanitaris, socials, econòmics i emocionals que estem patint no es deuen, ni de bon tros, solament al virus Covid-19, sinó que són resultat d’estratègies i accions engegades molts anys abans per altres polítics que van preferir mirar cap a un altre costat quan eren advertits dels problemes que es veien arribar per l’horitzó. És possible que sigui impossible demanar als actuals que no caiguin en els mateixos errors.
- Demanar als polítics actuals que obrin la seva mirada sobre els problemes sanitaris i socials i comencin a pensar en estratègies transversals de benestar i qualitat de vida en quin marc la salut és un element central que interactua amb molts altres.
- Demanar als experts que valorin en la seva justa importància les conseqüències de les mesures que ordenen. Qualsevol actuació humana (i, per tant, sanitària) té efectes positius i negatius. Obtenir un balanç clarament favorable als beneficis és essencial.
- Demanar a tots, polítics i experts, que no entrin en una dinàmica de “tempesta de moviments” i que assumeixin que els problemes estructurals no tenen solució a curt termini. Les crisis com l’actual haurien de ser oportunitats per un canvi fruit de la reflexió que caldria engegar ja, sense cap mena de demora. Cal evitar que les accions immediates siguin contradictòries amb els objectius estratègics de canvi que es pretenen assolir en les polítiques transversals de benestar i qualitat de vida.
