La investigadora Clara Prats, doctora en Física i experta en epidemiologia matemàtica, fa anys que col·labora amb metges de l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) per aplicar les matemàtiques al coneixement de malalties infeccioses, com la tuberculosi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, juntament amb el seu grup de recerca de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (Biocomsc) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), s’encarrega d’elaborar informes diaris de predicció sobre la incidència del coronavirus.
Respecte a la situació epidemiològica actual destaca que, sense una gran explosió de casos després de les festes nadalenques, les xifres de contagis no han parat de créixer de manera sostinguda des del pont de la Puríssima i ens hem situat en una “situació molt complicada”, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. “La situació als hospitals és complicada i en les pròximes setmanes seguirà augmentant la pressió hospitalària”, assenyala.
Com valora la situació epidemiològica actual a Catalunya i a Espanya? Les festes nadalenques han passat factura a les xifres?
Tant a Espanya com a Catalunya tenim una situació semblant, que és que a partir del pont de la Puríssima arrenca un nou creixement. Finalitza l’estabilitat després de la segona onada d’octubre i novembre i comença a créixer el nombre de contagis. Aquest creixement ha estat bastant generalitzat a tot arreu, de forma sostinguda. En el cas de Catalunya, de moment, no hi ha hagut un creixement tan fort com a la segona onada, però sí que s’ha estat mantenint en el temps. Hem estat creixent, sense pressa, però sense pausa, en un camí que no fa moltíssima pujada, però que no deixa de fer-ne. Vam entrar al desembre amb gairebé 1.000 casos diaris i ara estem per sobre dels 3.000 diaris. Per tant, sense una gran explosió de casos, no hem deixat de créixer i ens hem situat en una situació epidemiològica molt complicada.
A Espanya, en general, s’observa el mateix comportament. A més, en alguns territoris sí que s’ha vist una acceleració després de les festes nadalenques. Aquí està per saber si és únicament degut a l’augment de la interacció social associada a les vacances de Nadal, que s’hauria de mirar territori per territori en funció de quines mesures hi havia o bé si comença a circular, de forma ja significativa, la variant britànica. Estem una mica a l’expectativa sobre tot això. A Portugal, per exemple, s’ha vist una acceleració important i sembla que podria estar relaciona amb aquesta nova variant, i a Irlanda ha passat el mateix. Estem una mica en aquesta incertesa, de si es comença a observar aquesta acceleració només pel Nadal o si és per l’efecte d’aquesta nova soca, que pel que es creu és més contagiosa.
Quina és la situació als hospitals?
Hi ha quatre corbes: la corba de casos, la corba d’hospitalitzacions, la corba d’UCI i la corba de morts. Mentre els casos segueixin pujant, que és la situació en la qual estem, seguiran pujant els ingressos als hospitals i a les UCI i, per tant, també el nombre de morts. És a dir, fins que no es doblegui la corba de casos no podrem esperar que, després de seguir pujant, al cap d’uns dies cadascuna de les altres tres corbes comenci a baixar. La situació als hospitals és complicada i en les pròximes setmanes seguirà augmentant la pressió hospitalària.
Per tant, es pot parlar ja d’una tercera onada de la Covid?
Probablement això és més una qüestió de vocabulari. En qualsevol cas, a un augment de casos sostingut se li pot dir onada tranquil·lament. Si arribarà a la mateixa alçada que la del novembre, es quedarà una mica per sobre o la superarà amb escreix, això és el que veurem durant les pròximes setmanes. Però està clar que tenint aquest augment sostingut probablement sí que podem utilitzar el terme de tercera onada.
Quins són els territoris que més preocupen actualment?
En l’àmbit català, el Ripollès i la Cerdanya, que van estar en una situació molt compromesa i van ser els primers territoris on es va actuar, estan millorant. Estan encara en una situació complicada, però tendeixen a millorar. A la resta de Catalunya, la tendència a empitjorar és força generalitzada, excepte algunes àrees concretes, com l’Alta Ribagorça, que està millorant, o algunes zones que estan més o menys estables, com l’Alt Camp, la Selva marítima… la tendència generalitzada és o mantenir una situació que ja és complicada o a empitjorar-la. El que preocupa més sempre són les àrees més densament poblades, perquè són els llocs on costa més de revertir la situació i que es pugui centrar en una tendència de millora. Però estan en una situació força similar tots els territoris catalans.
Celebrar unes eleccions, és a dir, mobilitzar milions de persones en un sol dia, sense que augmenti el risc epidemiològic, és molt complicat.
Es preveu que la pressió màxima a les UCI arribi pocs dies abans de les eleccions del 14F. S’haurien d’ajornar les eleccions?
Si s’han d’ajornar o no és una decisió molt complicada, perquè toca també un tema de drets fonamentals. És més una qüestió legal que epidemiològica. Del que estem segurs, i això les autoritats ho saben, és que la situació epidemiològica serà molt dolenta, similar a la que tenim ara o molt pitjor, si ens arriba aquesta soca britànica amb més intensitat.
Celebrar unes eleccions, és a dir, mobilitzar milions de persones en un sol dia, sense que augmenti el risc epidemiològic, és molt complicat. No és el més recomanable des del punt de vista epidemiològic, tot i que es poden minimitzar molt els riscos des del punt de la vista logístic, per exemple, diversificant els punts de votació, reduint les persones per col·legi electoral, fent que les cues es facin al carrer en lloc de l’interior dels col·legis, establint horaris de votació, espaiant les eleccions en dos dies, apostant pel vot per correu… Però mobilitzar milions de persones en un sol dia sempre serà un augment de risc, a vegades no tant per l’activitat de votar en si, sinó també per la mobilitat associada. Desplaçar-se fins al col·legi, trobar-se i conversar amb un veí que feia temps que no veies… S’ha vist que hi ha moltes activitats que de per si no són de risc, però la interacció al voltant d’aquestes sí que pot ser-ho. Això és més difícil de controlar; les mesures als col·legis electorals poden ser molt clares i poden minimitzar el risc en l’activitat puntual de votar, però no sabem fins a quin punt es pot actuar sobre la resta.
Ara que podem veure l’efecte del Nadal, les mesures que es van instaurar per les festes van ser suficients? Creu que calia haver imposat mesures més estrictes?
Des del punt de vista epidemiològic, hagués sigut millor frenar el nombre de contagis, i això no ha sigut així, en part per les mesures que hi havia. També és cert que la major part de la gent sembla que ha actuat de forma responsable, perquè, de moment, i a l’espera dels efectes del Cap d’Any i de Reis, s’ha mantingut el creixement que teniem, però no hi ha hagut una acceleració molt significativa. De moment. Però està clar que hi ha hagut interaccions socials, perquè el creixement no s’ha aturat i ha seguit augmentant. Per tant, evidentment, si hi hagués hagut mesures més restrictives per Nadal, probablement aquest creixement s’hagués aturat i no estaríem en la situació en què estem ara.
En general, com valora la gestió política que s’està fent de la pandèmia? Les mesures arriben massa tard?
Entenc que en les decisions polítiques entren en compte altres factors, que jo desconec. Està clar que des del punt de vista epidemiològic com més restrictives siguin les mesures abans es reverteix la situació i més curtes poden ser aquestes restriccions. Però la part epidemiològica és una part petita de la situació general.
Crec que un dels majors problemes que tenim ara és la fatiga pandèmica, i això dificulta la gestió de les interaccions socials.
Quines mesures creu que serien més adequades ara per ara?
Cal veure com afecten les mesures que es van implementar el passat dijous, si aconsegueixen frenar l’augment de casos. Està clar que unes mesures de deu dies no faran frenar la corba. Estem una mica a l’espera de com reacciona el sistema; si veiem que no són suficients, caldrà incorporar-ne més.
Què és el més important per limitar l’augment dels contagis? Cal fer més pedagogia en la població?
És complex, perquè ara jo crec que un dels majors problemes que tenim és la fatiga pandèmica, i això dificulta la gestió de les interaccions socials. Està clar que perquè disminueixin els contactes cal rebaixar la interacció social. Si reduïm la interacció entre persones dificultem o impedim que el virus salti d’una persona a l’altra. La via per fer-ho? Tant de bo la pedagogia fos suficient, però és molt complex.
L’augment dels contagis ha estat en paral·lel amb l’inici de la campanya de la vacunació. Quin impacte pot tenir la vacunació? A partir de quin percentatge de població vacunada podem esperar la immunitat de grup?
Tardarem molts mesos encara a veure l’efecte de la vacunació en l’àmbit comunitari. Com diu el doctor Trilla, entrarem a vacunar-nos amb mascareta i sortirem de vacunar-nos amb mascareta. La mascareta la durem molts mesos encara. L’efecte de les vacunes serà gradual. El que esperem, seguint la lògica de vacunar primer els més vulnerables, és que el primer que començarem a notar, d’aquí encara moltes setmanes, serà una disminució dels casos més greus; per tant, no una reducció de la transmissió generalitzada de casos, sinó de la corba d’UCI i defuncions. Gradualment anirà arribant la resta, però tardarem mesos.
Tampoc hi haurà un dia que diguem ‘avui ja tenim immunitat de ramat’. Veurem progressivament com l’epidèmia és més fàcil de controlar o com va a menys. S’espera que, de cara a la tardor o l’hivern de l’any vinent, s’hagi assolit aquesta immunitat de grup, que ens permetrà dur una vida, potser no completament normal, però almenys bastant més normal de la que tenim ara. Esperem també que l’estiu que ve sigui millor que l’anterior, perquè hi haurà una fracció important de gent vacunada. Segurament, les mesures podran ser cada vegada més suaus.
És cert que hi ha hagut problemes logístics durant els primers dies de la campanya de vacunació. El que podem dir és que com més ràpid s’aconsegueixi vacunar abans observarem aquests efectes en la corba d’hospitalitzacions i de morts. Per tant, com més ràpid pugui fer-se el procés de vacunació, millor superarem aquesta tercera onada.
Els sistemes d’informació de salut pública dificulten la vostra tasca per a fer models estadístics? Hi ha dades suficients i prou validades?
El sistema no estava preparat, ni aquí ni a la resta d’Europa. Els sistemes d’informació no estaven a punt i, en aquest sentit, el mes de març va ser catastròfic. Però també és cert que m’agradaria remarcar que s’ha fet un esforç molt gran en aquest sentit. Sabem que no es pot crear un sistema d’informació d’un dia per l’altre, i penso que a Catalunya tenim una molt bona accessibilitat a les dades. Potser no tenim accés a totes les dades que ens agradaria, però a poc a poc s’han anat corregint els problemes que teníem al març, i esperem que la resta de problemes que vagin apareixent es vagin corregint també. Per tant, m’agradaria fer valdre els esforços que s’han fet en aquest sentit.
Fa anys que col·labora amb metges de l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) per aplicar les matemàtiques al coneixement de malalties infeccioses, com la tuberculosi. Com ha canviat la seva vida amb l’inici de la pandèmia?
La meva vida ha canviat radicalment. Com la vida de molta gent, s’ha girat com un mitjó. De fet, la tuberculosi, que era el meu camp de recerca principal, la tinc guardada en un calaix, i la vaig traient del calaix quan puc, que no és massa. És un problema generalitzat: tots els esforços que s’han posat en la Covid, que eren necessaris per la situació d’emergència, han anat en detriment de la recerca en altres àmbits, així com també en l’atenció sanitària a altres patologies.
Com és treballar amb una malaltia nova com la Covid? La incertesa és constant o realment els mètodes estadístics que apliquen són vàlids per a qualsevol altra qüestió?
El fet que fos una malaltia nova ens ha condicionat molt. Nosaltres treballàvem amb models que es coneixen com a mecanicistes, que són models que estan basats en el que tu coneixes sobre la malaltia. Per exemple, en el cas de la tuberculosi tenim molt clar com es transmet, de què depèn la transmissió, com funcionen els tractaments… tenim una informació molt detallada que podem incorporar als models. Aquesta informació la podem tenir en compte, de manera que podem fer preguntes molt més sofisticades als models, perquè la informació de base ja la tenim. En el cas de la Covid no era així. El mes de març no en sabíem pràcticament res; per tant, els models mecanicistes no els vam poder aplicar i vam haver de recórrer, més a cegues, a un altre tipus d’aproximacions més empíriques, consistents en mirar com es comporten les dades i, a partir d’aquí, començar a treballar, però sense cap coneixement previ. Hem canviat la forma d’aproximar-nos a les dades i hem anat treballant amb xifres en temps real, amb tota la problemàtica que comportava, especialment en l’inici de la pandèmia. És molt diferent treballar un tema des de dins que treballar-lo des de fora.
Personalment, com està vivint la pandèmia? El ritme de treball intens, la conciliació familiar…
Ho estic vivint amb molta intensitat i amb la sensació de no poder desconnectar mai, amb la sensació que estic permanentment connectada a la Covid. A llarg termini, el ritme que portem ara és insostenible. La conciliació ha sigut complicadíssima per moltíssima gent, però intentem pensar que és temporal, que l’any que ve serà molt diferent i que podrem recuperar la vida personal perduda durant aquests mesos. Soc optimista. Crec que aquest hivern serà molt complicat, però després la situació començarà a millorar i podrem guanyar en tranquil·litat i baixar una mica aquest ritme frenètic. Al final, el ritme és el que és i no tenim cap dubte que hem de mantenir-lo, igual que els sanitaris han de mantenir-lo o qualsevol treballador essencial i no essencial ho ha de fer. Tothom té clar que hem de treballar amb un mateix objectiu -i això seguirem fent-, intentant contribuir i posant el nostre gra de sorra en la solució del problema, que és el que ara toca, però sempre amb la idea que això té un final i que aquesta situació no durarà per sempre.
