Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les declaracions del jutge Garrido, ponent de la sentència del TSPV que ha anul·lat la decisió del govern basc quant a les restriccions a l’horari d’obertura dels bars i restaurants d’aquella comunitat autònoma, han aixecat tanta o més polseguera que la sentència mateixa. Dir que els epidemiòlegs són “metges de família que han fet un curset”, ni que fos amb la intenció -suposadament- de fer veure que almenys algunes persones que es qualifiquen a elles mateixes com a epidemiòlegs, sense que se sàpiga res de la seva qualificació professional i de la seva competència tècnica és, com a mínim, desafortunat. Malgrat que, tal vegada, aquesta provocació serveixi per constatar que al país tampoc hi ha tants epidemiòlegs com sembla.
Per això, la Sociedad Española de Epidemiologia (SEE), a més de reclamar el respecte que mereix la disciplina i en el seu cas, l’activitat professional o laboral, podria haver aprofitat l’ocasió per exercir l’aspecte -socialment- més benèfic del corporativisme: denunciar l’intrusisme de qui, sense ser-ho, es fa passar per… com fan els col·legis de Medicina, d’Infermeria o d’altres professions; l’exercici de les quals requereix el compromís per part dels col·legiats de no enganyar, ni perjudicar la població amb la seva pràctica professional.
Però com que l’Epidemiologia no és una professió oficialment reconeguda, aquest exercici corporatiu no és adient. D’aquí potser l’èmfasi de la SEE i d’alguns eminents col·legues en desautoritzar els arguments tècnics amb els quals l’esmentat jutge Garrido justificava l’anul·lació de la decisió del govern basc.
He de confessar que, com a epidemiòleg de l’administració sanitària pública i com a professor d’epidemiologia i de salut pública i soci fundador de la SEE l’any 1978, en haver superat unes oposicions oficials que ningú no em va regalar, també vaig estar temptat de retreure-li al senyor jutge les seves manifestacions. Però en recordar algunes opinions -per part de persones considerades expertes pels mitjans de comunicació i sovint qualificades d’epidemiòlegs- que m’han provocat vergonya aliena -malgrat que en alguns casos pogués tractar-se de simplificacions amb intenció didàctica-, d’altres consideracions potser són més oportunes.
L’Epidemiologia no és, a Espanya almenys, una professió regularitzada, ni tan sols forma part de les que esmenta la llei vigent d’ordenació de les professions sanitàries, per la qual cosa pot ser -o considerar-s’hi -epidemiòleg o epidemiòloga la persona que: ha adquirit alguna titulació acadèmica oficial -sovint un diploma de postgrau, com ara el d’Epidemiologia i Estadística de la Universitat Pierre et Marie Curie; o un mestratge (habitualment de Salut Pública amb esment específic per Epidemiologia) d’alguna escola de salut pública -de les quals, per cert, a Espanya només dues sobreviuen i una d’elles, l’andalusa de Salut Pública, sota amenaça de dissolució- o en alguna Universitat acreditada. I, també, qui hagi seguit algun curset, com ironitzava el jutge Garrido, encara que no s’hagi llicenciat en Medicina ni sigui especialista en Medicina Familiar i Comunitària.
Cal no oblidar tampoc, les persones que ocupen algun lloc de treball qualificat formalment com d’epidemiologia, com ara els professionals d’aquests serveis a les direccions generals de salut pública de les administracions autonòmiques i d’algunes administracions locals. Persones que, atesa la seva dependència administrativa, no acostumen a compartir conjectures ni valoracions sobre els brots epidèmics ni, encara menys, sobre les pandèmies.
L’Epidemiologia, com a matèria bàsica de la salut pública, s’inclou al programa de l’especialitat oficial de Medicina Preventiva i Salut Pública que, una vegada aprovat l’examen MIR, s’obté en superar un programa de quatre anys, el primer equivalent a un màster amb l’epidemiologia com a assignatura bàsica. I encara que la majoria de professionals de l’epidemiologia siguin metges, no és imprescindible la llicenciatura en Medicina per a ser-ne, com ara els molt il·lustres sir Austin Bradford Hill, estadístic, o Hal Morgenster, arquitecte.
Però enllà d’aquestes precisions, des d’una perspectiva de salut pública -entesa precisament com allò que des de la societat es fa per millorar la salut col·lectiva- amb una mirada interdisciplinària i intersectorial i amb la participació activa de la comunitat, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre com practicar efectivament l’equilibri que s’atribueix a la divisió dels poders a les societats democràtiques.
Perquè els valors de l’epidemiologia, que són la base -encara que, algunes vegades, només coartada- de les decisions de l’autoritat política, tenen conseqüències sobre tota la societat, una bona part de la qual pot sentir-se injustament -i legitima- perjudicada i no són els únics valors respectables.
