Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La mort és un tema incòmode en la nostra societat. Tothom hi conviu en un moment o un altre de la vida, però parlar-ne no és gens fàcil; vivim habitualment d’esquenes a la realitat de la mort, preferim no mirar-la cara a cara i no ens preparem per una experiència tan devastadora com és la mort d’un persona que estimem. Per això, quan la mort irromp de sobte, o després d’una llarga malaltia, i s’emporta un familiar o amic, moltes vegades no disposem de les eines per afrontar aquesta absència.
El dol va ser precisament un dels temes que es va abordar fa setmanes en el cicle de xerrades Sant Pau Talks, i va omplir de gom a gom el Recinte Modernista de Sant Pau. El professor, filòsof i teòleg Francesc Torralba –autor de llibres com “No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill” o «La paraula que em sosté«– va ser un dels participants d’aquest debat que posava el focus en la pèrdua, el dolor i la mort. Torralba va perdre el seu fill Oriol, de 26 anys, en una excursió que feien plegats a los Picos de Europa, i assegura que la mort d’un fill et modifica l’ordre de prioritats i la perspectiva que tens de la vida: “és un esdeveniment que ho capgira tot; una transformació que ho canvia tot en la vida d’una persona”. Aquest mateix punt de vista el comparteix la mestra Paula Miras, creadora del pòdcast Un dia més, que posa paraules a la història i la vivència de mares i pares que han perdut un fill o una filla. Miras va perdre el seu fill Blai, de dos anys i mig, a causa d’un virus i d’una manera molt sobtada l’any 2024.
La mort d’un fill
Francesc Torralba defineix la pèrdua d’un fill com «un moviment sísmic que altera la persona físicament, psíquicament, socialment i espiritualment; és un impacte que, certament, és el més difícil que passes a la vida”. I –explica– «es produeix una situació de perplexitat, d’estupefacció, i jo que soc creient, demanava a Déu que em donés la fortalesa i l’energia per ser un bàlsam i una font de consolació per a la meva dona i les meves filles”. En el seu cas, la Paula recorda que els dies posteriors a la mort d’en Blai, «m’era absolutament igual tot... pensava: Quin sentit té ara per a mi llevar-me i sortir al carrer? L’estat de xoc i la incredulitat absoluta ens tenia completament trencats”.
Davant la pèrdua d’un fill o filla, els dos progenitors coincideixen en què cal establir rutines per recuperar el dia a dia. Torralba va optar per deixar per escrit tot allò que sentia, i per sortir a córrer, activitats que assegura que li van resultar molt alliberadores. L’esport també va ser una vàlvula d’escapament per a la Paula Miras, així com començar a fer un pòdcast sobre el dol: «Ser la mare d’en Blai era una grandíssima definició de qui era jo, de la meva identitat, i un dia t’extirpen una part tan vital de qui ets i ni tan sols et reconeixes; ja no saps qui ets tú”, diu. L’espai d’Un dia més suposa per a ella retre un homenatge diari al seu fill.
La mort pot ser despòtica i tirànica en moltes ocasions, però és també profundament democràtica: tothom hi passa, independentment de la raça, gènere, poder adquisitiu… ningú se n’escapa. Aleshores, per què és encara un tema tabú que subsisteix en la nostra cultura? Per què evitem parlar-ne? Torralba ho atribueix a que la mort normalment entristeix, però també al fet que es tracta d’una cosa que «no tenim controlada i genera incertesa; desconeixem què passa immediatament després de la mort, és un interrogant, un misteri… coneixem diferents narratives, però una cosa és allò que creiem i l’altra allò que sabem», puntualitza.
Saber parlar de la mort, també a l’aula
La pèrdua, el dol i la malaltia entren molt poc, com a conceptes, a dins de l’aula. Això no obstant, pares, germans i alumnes de qualsevol edat viuen i viuran processos de malaltia i la pèrdua d’algun ésser estimat, sigui un avi o una mascota.
Aquest mes d’octubre, el recinte modernista de Sant Pau va acollir una jornada per a fer-ho tranquil·lament i amb argument i substància per al diàleg i la reflexió. Es va celebrar la jornada Infància, malaltia i mort en l’àmbit educatiu. Va ser organitzada per qui coneix de ben a prop què passa quan la infància, malaltia i mort es troben: la Fundació Villavecchia. Va néixer fa trenta-set anys per organitzar colònies per a nens i nenes que travessen un procés de malaltia, i en l’actualitat fan activitats de tota mena. Sempre acompanyant aquests infants amb malalties cròniques, greus o sense cura i les seves famílies. És una abraçada d’humanitat que manlleva solitud i neguit en moments crítics. Van ajudar a crear les primeres cures pal·liatives pediàtriques als cinc principals hospitals de Catalunya, que va donar pas a la creació de la Xarxa d’atenció Pal·liativa pediàtrica integral de Catalunya (XAPPI), que engloba avui deu hospitals del territori. Ara, la fundació prepara el Pavelló de la Victòria, el primer Hospice infantil de l’Estat, un centre on es cuidarà la vida d’infants amb malalties que no es poden curar.
Tenir en compte els 360 graus del dia a dia dels infants fa que la Fundació Villavecchia hagi incorporat sempre en la seva acció la comunitat educativa i les escoles. “Perquè formeu part de la vida dels nens”, afirmava Noemí Castell, consultora i formadora en accessibilitat i inclusió, i mare implicada en la creació del Pavelló de la Victòria, en la presentació de la jornada. “No es pot pensar només en l’atenció sanitària i social, s’ha d’integrar l’escola perquè la cura dels infants sigui integral”, afegia.
Per això, la jornada moguda per la voluntat “que a les escoles i a la societat puguem parlar de nens malalts i quan hi hagi hagut una mort propera, poder-ne parlar”, s’adreçava de manera especial a la comunitat de docents. Fins i tot es va preveure comptabilitzar les vuit hores de conferències i diàlegs com a formació d’aquestes professionals a qui es vol facilitar estratègies per a normalitzar un tema amb tantes arestes, i rebuig, com és la mort i la malaltia. “Ens agradaria posar aquest tema sobre la taula i que ja no sigui tabú”, es va dir en l’inici de la jornada, amb un auditori ple i 176 persones inscrites.
De les “Interioritats de la pedagogia de la mort”, en va parlar la psicopedagoga i experta en didàctica de la mort i el dol, Mar Cortina. Docent, a Primària i després a Secundària, fa tres anys que es va jubilar, però continua connectada a la lloable missió d’ajudar a racionalitzar allò que a la majoria de gent costa tant d’afrontar.
“A l’inici jo no podia dir, als centres on treballava, que em dedicava al tema de la mort”, va explicar. Però, “fets com la Covid, la Dana de València (la terra de Cortina), i tots els desastres naturals que vivim han influït molt positivament en la presa de consciència en què la mort pot arribar en qualsevol moment”, exposava. La vivència d’una mort, inevitablement, arriba a les aules. Aleshores, com deia Mar Cortina, “deixar anar un globus al pati, quedar-se en silenci uns minuts, o plantar una flor, és igual el ritual que sigui, però se n’ha de poder parlar, pel bé de tots”.
La psicopedagoga va explicar que “al principi buscava recursos externs, llibres, pel·lícules… Ara penso: no importa el que facis, el que importa és des d’on ho fas. I, això és aplicable a totes les coses. No hi ha paraules que consolen, hi ha presència. I aquesta és la que s’ha de cultivar. Ni llibres, ni contes: presència. I el silenci. Perquè en el nostre món, el silenci és fort. Estant allà al costat de la persona li dius tot el que cal: que hi ets”.
Prevenció i normalització
De la seva experiència als centres educatius, Cortina ha extret moltes lliçons: “Els nens ens demanen excel·lència personal i la professió docent és la gran oportunitat d’una millora personal. Si realment volem oferir-los genuïnitat, això ho hem de buscar”. Ara bé, puntualitza també que: “Un centre educatiu és educatiu, no terapèutic. Hi fem acompanyament educatiu. Quan toca alguna cosa terapèutica no és la nostra tasca”.
En realitat, precisava “el que jo sempre he volgut treballar és tota la part de normalització i de prevenció. Qualsevol dol en un centre educatiu, si s’ha normalitzat la mort en aquell centre com es fan altres activitats, si saben que es pot parlar de la mort amb naturalitat, un dol té el 80% de la feina feta. Hem d’anar cap aquí i estalviarem feina a la psicologia”.
L’educació, en paraules de Cortina, “és prevenció i normalització de temes que la societat encara amaga”. I no parla només dels centres de primària i secundària, contempla això també en la universitat i en els centres d’investigació, i com a vasos comunicants amb l’educació dels infants. “Que la pedagogia de la mort estigui en la formació inicial de magisteri i de psicologia, em sembla evident. Però, per què encara no hi és? De la mateixa manera que tampoc no hi és en els cursos de preparació al part quan sabem que hi ha morts gestacionals. Seria un gran pas parlar-ne”.
La coordinació dels diferents estaments de l’educació en la tasca de prevenció i normalització la psicopedagoga la considera fonamental. “L’art de desxifrar què demana un nen, és l’art de la professió docent. Allò que necessita ho transmet simbòlicament, i això em sembla un desafiament enorme”, comenta. I té molt en compte que, tant en menors com en adults, “es pot veure la creativitat dels dols. No hi ha cap dol igual a l’altre i res normal. Per això és tan important el respecte dels processos de l’altra persona”.
A la pregunta de qui és millor per introduir a l’aula aquesta pedagogia de la mort? Senzillament: “algú amb sensibilitat”. De com fer aquesta introducció perquè formi part de l’aprenentatge i contribueixi a desfer el tabú, Mar Cortina va donar algunes pinzellades orientatives. “Els protocols han de sortir des de la genuïnitat de l’escola. Quatre persones del claustre poden decidir anticipar una situació. Ordenem les idees per fer un favor als nens. Com més senzill, millor”. I va explicar una manera de parlar-ne, per exemple, sense paraules, és treballant una figura d’argila que representa la vida i una altra que representi la mort, i ajuntar-les per arribar a la comprensió que en la vida, la mort està implícita. “Neixes i comences a perdre. Del líquid amniòtic que ens feia sentir el benestar total, passes al món”. Justament per aquest impactat xoc del ventre de la mare a la vida fora, feia broma: “No sé si és millor morir o néixer”. Cortina és ben conscient que toca temes ‘intocables’ per a molts, però de les seves expressions punyents i realistes i també de les seves bromes, regalimen camins de reflexió.
El benefici d’aplanar el camí en aquest parlar de la mort, el dol i la pèrdua abasta moltes dimensions de la vida. Com bé deia la psicopedagoga: “Canvis d’escola, de país i casa, fracassos amorosos… La vida està plena de pèrdues. Si ho poguéssim viure amb consciència, la mort seria una pèrdua més, seria la pèrdua física”.
Després de l’exposició, van arribar les intervencions del públic, entre el qual hi havia docents i professionals de la salut. Gala Serrano, cap assistencial del Servei de Cures Pal·liatives de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), per exemple, va exposar que sempre li ha sobtat que, de la mateixa manera que en el món sanitari un càncer de mama és insòlit que es tracti d’una manera diferent en un lloc del món d’un altre, com és que en el món educatiu no tenen una Mar Cortina, una Xusa Serra (infermera de la unitat d’acompanyament en la malaltia, dol i final de vida) en tots els centres. Jo fa deu anys que dono la tabarra. Contacto els centres per dir, mira, a aquest nen se li està morint la mare, i trobes que tot és tabú”.
El temps ho cura tot?
Francesc Torralba considera que no. El filòsof és del parer que “tot depèn del que facis amb el temps. Si et fas una rascada epidèrmica a la pell, amb el temps es va assecant i, si no ho toques, es fa un crosta i finalment queda un vestigi tatuat a la pell. Però hi ha ferides que no es curen si no fas res amb aquell temps. Si tú et quedes al sofà davant de la fotografia del teu fill i t’aïlles de tothom, ja poden passar els mesos i els anys que quedaràs engolit per un forat negre que es diu enyorança i nostàlgia”.
En el cas de la Paula hi va haver un punt d’inflexió en el seu procés de dol, quan es va assabentar que estava embarassada, tan sols tres setmanes després que morís en Blai. En un moment tan delicat com el què travessava, durant l’embaràs, va prendre una determinació: aquest infant que ve no es podia trobar uns pares trencats i destrossats, sinó uns pares que l’estimin, que el cuidin i que el facin feliç.
En aquest sentit Torralba apunta que és important fer tot el possible perquè l’absència no eclipsi el present, i procurar afrontar la pèrdua per no correr el risc de morir en vida. Conclou dient que fins i tot «dels fets més tràgics podem aprendre lliçons».
Part d’aquest article ha estat publicat originalment al Blog Educa Barcelona d’El Diari de l’Educació
